el basar de les espècies

Els oripells de la tradició

John Bull i l’Oncle Sam, que al capdavall no són sinó un parell de bàrbars romanitzats fa quatre dies a cops d’espasa pels normands, que eren un altres bàrbars romanitzats no gaire abans que ells, tenen la cua de palla amb el llatí i sempre han estat exagerant la nota. La nostra llengua és neollatina —«filla de Roma per la sang, pel geni, | clara i robusta com sa mare antiga»— i la seva mare la podem tractar amb molta més familiaritat, fins al punt de poder-ne prescindir sense gaires miraments si arriba el cas: sempre podrem dir la maté porque era mía. És el mateix que passa amb el plural d’alguns llatinismes. Està molt bé que els anglesos facin el plural de curriculum en curricula, ja que fan el de focus en foci: a ells, com que pronuncien [fæukæs] i [fæusai], tant se’ls en dóna; però entre nosaltres cada vegada que algú escriu curricula ensenya l’orella de sobrevingut en el món de la gent culta quan precisament es pensa que està quedant com un senyor.

(Extret de l’Ortotipografia, de Josep M. Pujol i Joan Solà, § 7.50.)

Així que, o bé utilitzeu el mot adaptat al català, currículum i currículums, o bé utilitzeu el llatí curriculum. En qualsevol cas, eviteu fer el ridícul…

***

He volgut encetar esta secció amb una cita extreta de la bíblia de la tipografia catalana. Les altres aportacions ja us asseguro que no tindran el mateix nivell, ni la mateixa intenció, però totes intentaran explorar la immensitat de l’espai tipogràfic. Ens llegim!

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *