el basar de les espècies

L’espai, l’última frontera

Des de la reina de Saba fins als actuals traficants de narcòtics, camells de mil-i-una formes han solcat dunes i mars per portar d’un temps a l’altre espècies, tresors que des de sempre han fet viatjar els hòmens, malgrat hi hagen tota mena de fronteres al llarg del seu camí. I així és com tota esta miríada d’espècies tenen el seu corresponent en el basar. De Simbad en els seus viatges als replicants de Blade Runer, en les històries dels nostres personatges es multipliquen les fites i les dificultats de la travessia. Amb tot, l’objectiu comú que comparteixen els uneix a través de les trames que els donen vida, tots han de traspassar els llindars que dibuixen la seua terra i endinsar-se en el desconegut una mica més enllà. En un simple cop d’ull pot parèixer que la dificultat més costosa de superar són els accidents geogràfics i els impediments de la natura o bé els eterns laberints administratius de les duanes dels països. Ens imaginem una caravel·la portuguesa lluitant per no enfonsar-se a mig camí de les Índies, les caravanes assedegades del desert del Gobi, o les infinites cues d’immigrants de l’estació de França. I, a pesar que les cues es poden escurçar, les naus són d’acer i les arcaiques caravanes ja han desaparegut, hi ha porcions de terra incognita en els nostres mapes vitals que s’entossudeixen a subsistir. I no tots són com els limes de l’Imperi Romà que ens separen dels bàrbars del tercer món, hi ha serralades que són encara més difícils d’escalar, rius que gairebé mai s’intenten vadejar. Ciutats sense nom, països per construir, edats per explorar… i a la fi sempre ens quedarà un lloc a on no haurem estat, una persona que encara no coneixerem, un llibre que ens mancarà per llegir. Cal que vulguem sarpar i allunyar-nos, encara que només sia un xic, dels límits del «nostre» món, que tinguen ganes de veure i conèixer què hi ha a l’altra banda del que altres s’han encarregat de delimitar per nosaltres. I, una volta hi hagen arribat, sàpiguen fer-se una mica seus els habitants, els paisatges, els pensaments que troben en la seua via. Només així a la tornada, quan desembarquen finalment a Ítaca, els nous Ulisses ens regalaran amb les flors d’edens desconeguts. Per esta raó en boca de l’holograma de l’explorador Fridtjof Nansen a La nau d’un milió d’anys, de Paul Anderson, llegim que «mentre els hòmens i les dones continuen viatjant, seran humans». Perquè en l’ànima de tota expedició, sia en l’espai físic o en l’imaginari, hi resideix l’ànsia de compartir i d’autocompletar-se. És este delit pel desconegut, per obtenir nous coneixements, trobar-se amb altres persones i descobrir noves cultures i civilitzacions, el que fa avançar i crèixer l’esperit de la humanitat. La mateixa essència que mou l’Enterprise del futur a viatjar allà on l’home no ha estat mai. Enllà de l’última i definitiva frontera.

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *