Si aneu d’Amposta a la Ràpita, a mà dreta, podreu veure unes muntanyes que s’alcen entre mars d’oliveres i garrofers, les de la serra del Montsià. Estes no són com les que alguns estan avesats a visitar en les seues esquiades al Pirineu. Més menudes, arramblades a la costa, ens resulten d’una mida i d’una vida més humanes.
Tot i que queda lluny el temps en què el Montsià es trobava habitat, els masos, els màrgens, les fonts, els camins… tot ens recorda que la muntanya és present des de sempre en la vida de la gent i dels pobles que han crescut a la seua falda, tant a l’obaga com a la solana.
Quan la mar no convida a sortir, els pescadors de la Ràpita aprofiten per esllemenar les oliveres i fer tot el que convinga per tindre una bona mòlta d’oli, si l’anyada i el temps acompanyen. De l’altra banda, els pagesos de Freginals aprofiten el viatge per si algun tord ha caigut al parany que van posar ahir camí del corral a on guarden les cabres blanques o els corders.
Les terres de més amunt, abandonades ara, ens expliquen mil-i-una històries d’esforç i dedicació. Per això cal que sapiguem escoltar les pedres dels màrgens amagats per la malesa, màrgens pujats per gent d’ofici, de quan es llaurava un pam de terra gairebé inaccessible per traure’n el màxim de fruit possible en qualsevol racó. Temps de quan els carboners pujaven i baixaven i, amb la seua feina, netejaven el sotabosc; de quan anaven a collir juncs per fer nanses i palmes de margalló per fer cabassos o de quan els pastors passaven pels lligallos per anar a passar l’hivern a la cabana feta amb pedra en sec.
Pels camins que envolten i creuen la muntanya es troben fonts com la del Burgar, que només donen per regar un hortet, però que a més sadollen la sed de qualsevol caminant estragat. I és gràcies a l’aigua que en brolla i a la garriga que creix arreu que els ramats de bous encara avui pasturen tranquil·lament pel pla del mas de Mata-Redona, els mateixos que per la festa major corren pels carrers dels pobles.
