el basar de les espècies

L’habitació grisa

Sinopsi de L’habitació grisa

Hi ha un poble anomenat Mir i en aquest poble, des de fa anys, hi ha una llibreria. Hi ha dos homes que llegeixen tres hores al dia. Hi ha una nena a qui li agrada la pluja i una altra a qui no li agrada tocar el piano. Hi ha una habitació on hi ha unes botes d’aigua, una maleta i un rellotge aturat. Hi ha un home que escriu poemes per allunyar-se de tot i una dona que quan els llegeix vol saber de quin color té els ulls. Hi ha un llibre que porta el nom d’aquesta dona i unes parets grises que amaguen molts secrets.

S’ha acabat titulant L’habitació grisa, però podria haver-se conegut per Pluja, Les botes d’aigua o, preferentment, Tres quarts de set, segons Josep M. Fonalleras, que va dedicar bona part de la seva intervenció com a presentador del llibre a desentranyar els elements simbòlics que concorren en una història on, efectivament, la pluja, el poder evocador dels objectes i el pas del temps tracen «el riu subterrani» de la trama. Per l’escriptor gironí, que en la pròxima edició del Casero substituirà Miquel Pairolí en el jurat, L’habitació grisa és «una novel·la trista i desoladora, la crònica d’una família en descomposició», i va destacar de Batet la seva capacitat per crear una atmosfera i una consciència del pas del temps amb la confrontació entre el món «càlid, còmode i també inútil, perquè és immune a la vida», de la llibreria que regenten els personatges, una llibreria «ideal», segons l’autora, aixecada sobre la seva pròpia passió per la literatura modernista, i el món exterior, «fred, inhòspit, plujós», el que desencadena el drama. Igual de metòdic i fins «obsessiu» és el treball que aquesta filòloga de Reus ha fet amb els elements temporals, que Fonalleras va comparar amb Ordet, de Dreyer, i va elogiar per la seva eficàcia narrativa, en especial a través del personatge que col·lecciona rellotges aturats a l’hora d’una mort i per al qual Batet va admetre haver-se inspirat en la tradició turca d’assenyalar les cinc de la tarda, l’hora que va morir Ataturk.

Article d’Eva Vàzquez d’avui extret de El Punt.

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *