el basar de les espècies

Manies lectores?

Potencialment tots som uns psicòpates (assassins o lectors, vés a saber!). Una bona manera de mesurar-se el nivell psicopàtic és autoanalitzant les manies que ornamenten (o són) la nostra vida diària. Com que fer el diagnòstic del meu multivers seria massa perillós (no fos cas que vinguessen corrents a tancar-me al Pere Mata) de moment recolliré galantment el guant que la Magalí a la Rayuela Cosmicómica em va llançar fa temps, i passaré a enumerar en forma de pregunta, amb menys encert que més, les meues manies lectores:

1. De què va este llibre? [Si no és d’una temàtica que m’atrega a priori, ho porta clar si es pensa que el fullejaré, este llibre…]

2. Com està fet este llibre? [Diuen que els defectes d’ofici poden amargar la vida d’una persona. En el meu cas no me l’amarguen, però sí que me la compliquen una miqueta. A banda de l’aspecte material del llibre (paper i enquadernació), una cosa que vigilo, amb ànima d’Inquisidor ressuscitada, és la maquetació: els màrgens, la tipografia, els títols, els índexs… i, per sobre de TOT: la pàgina de crèdits. Amb una ullada a esta pàgina es pot detectar i deduir fàcilment la qualitat de la manufactura del dissenyador o maquetiste… ¡què friki que sóc, no?]

3. I com acaba este llibre? [Havia un temps en que no menjava, ni bebia, ni dormia, fins i tot, ni llegia, de les ànsies que tenia per descobrir el desenllaç del llibre! Al final, l’atac preventiu de lectura del final se m’ha imposat com un hàbit lector. Ja sé que no és gens cavallerós envers la tasca de l’escriptor, però la Guerra té estes coses, xiqueta, i la meua poca salut s’ho val! El cavaller n’Agiluf m’ho sabria perdonar, segur…]

4. Em rellegeixo este llibre? [Hi ha un conte del Borges en què el protagoniste fa un salt al futur per trobar-se amb una Humanitat que ha decidit autodestruir-se i que té al Hitler com un gran filàntrop per haver inventat la cambra de gas. Però el que em va calar de veritat del llibre va ser que els hòmens del futur, a la seua biblioteca, només tenien dos o tres llibres. El que importava no era llegir llibres, sinó rellegir-los! I, no sé com, esta anècdota ha passat a ser un hàbit. Ja sé que, en certa manera, estic proclamant als quatre vents una heretgia, considerant més important la relectura d’un antic títol que la lectura d’un de nou, però és que m’ho passo tant bé a matxacant les legions de Sardaurkar sobre Dune…]

5. A on poso este llibre? [O dit d’altra manera: mai acabo de jubilar un llibre que he comprat. Amb els anys, la compra de volums ha anat disminuint (paral·lelament a la disminució de lloc als meus prestatges), però és que no puc desprendre-me’n de cap… Els llibressss, el meu tressssooor…]

Algú s’anima a dir les seues?

.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *