el basar de les espècies

Gerard Vergés · La raíz de la mandrágora

L’altre dia vaig fer cap a un dels actes de la Tardor Literària a Tarragona. Es tractava d’un intercanvi de lectures entre escriptors ebrencs i tarragonins; hi anava perquè hi llegia la Mònica, i per vore si hi trobava a alguna amiga (que hi era).
Dels escriptors ebrencs, el que esperava amb més il·lusió era el Gerard Vergés. I sí, dic il·lusió, perquè l’última volta que l’havia vist «en directe» jo estava estudiant a l’Institut de Tortosa quan el Manel Ollé, el professor de literatura catalana, ens va proposar llegir L’ombra rogenca de la lloba (que guardo com una joia entre els meus béns més preuats): una reedició de l’Ossa Menor que van fer expressament per als alumnes gràcies a la insistència del nostre professor.

gerard verges

En l’acte Jordi Cervera va llegir dos textos extrets de La raíz de la mandrágora (llibre que recull antològicament la seua obra i la tradueix al castellà) i la tria que va fer l’hauria signat jo mateix. No me’n puc estar de transcriure el primer dels textos que va triar, del llibre Long play per a una ànima trista.

Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

.

8 thoughts on “Gerard Vergés · La raíz de la mandrágora

  1. Gustau Moreno

    Jo també guardo l’exemplar de L’Ombra Rogenca de la Lloba com or en pany. Per cert, Jaume, el delegat Miquel Castelló ens va obsequiar amb un exemplar de La raíz de la mandrágora als periodistes, durant la sessió de germanor i treball a la Casa del Rei, al parc natural dels Ports. Molt bona elecció. Per la seua banda, els delegats territorials van rebre el primer volum de l’obra catalana completa de Sebastià Juan Arbó.

  2. Jacme

    @jaka: sí, un gran poeta, dels pocs que trobo que hi hem de posar el «gran» davant!

    @gustau: trobo que tots dos són una tria excepcional!!! suposo que fa goig que t’obsequien amb un bon llibre, per a variar,no? 😀

  3. Javi

    Jacme, no sé si ho sabies quan vas entrar al meu blog, però jo sóc de L’Ametlla de Mar (La Cala)…

    Sóc un Blocaire ebrenc però escric en castellà forçat pel meu públic lector.

    Un salut!

  4. jjll

    @joan todó: home, pos ben mirat, tens raó: tota la segona part de L’ombra la podríem tractar com un assaig…

    @Javi: t’he conegut pel fòrum de blocaires ebrencs! sempre fa goig trobar un calero a la xarxa, i més quan té un bloc! vindràs a la Trobada a Tortosa? ara, que sempre podem quedar algun dia al poble, per fer un café en alguna banda (o un cubalibret!) 😀

    Per cert, que t’has errat en posar l’enllaç de la meua web! no és “elbasar” sinó “basar” a seques! 😛

  5. Pingback: Gerard Vergés · «L’ombra rogenca de la lloba» – el basar de les espècies

Respon a Gustau Moreno Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.