el basar de les espècies

El món de l’edició (i IV)

Un altre ingredient que ha fet augmentar la suma de títols és l’autoedició. Tot i que sempre hi ha hagut autors que s’han editats les seues pròpies obres, el salt tecnològic ha comportat l’abaratiment de les despeses en tiratges curts, i això ha provocat que el nombre de títols autoeditats estiga augmentant considerablement estos darrers anys, sobretot gràcies a les facilitats que ofereixen moltes empreses. [1]

Finalment, cal afegir la proliferació de premis literaris en català que tenen com a guardó la publicació de l’obra. Si bé en el moment de la represa cultural i lingüística catalana foren un factor important per a l’edició en català, al cap de tants anys esta tendència no es pot justificar dient que hi ha una mancança d’inversió de capital en títols escrits en català. Més aviat hauríem de pensar en què la creació i el manteniment d’un premi literari s’ha enquistat en moltes institucions com la única manera de promoure la creació literària.

Esta interfície es correspon al programari lliure d’autoedició Scribus.

[1] Per entendre la situació actual de l’autor com a editor, llegiu l’article d’Hèctor Montalvo titulat “Què faig amb la meua novel·la? L’autor com a editor” [consultat al mes de febrer de 2007 a la l’adreça <http://www.basar.cat/?p=8>].

6 thoughts on “El món de l’edició (i IV)

  1. Carrasclet

    Aquest article parlar clar i català sobre el tema.

    12/3/2007 Edición Impresa L’ENTREVISTA // PATRÍCIA GABANCHO, PER IMMA MUÑOZ
    Patrícia Gabancho: “El mercat espanyol no vol cultura catalana”

    La periodista Patrícia Gabancho, autora del llibre ‘El preu de ser catalans’.
    La periodista Patrícia Gabancho, autora del llibre ‘El preu de ser catalans’.

    IMMA MUÑOZ

    Periodista, publica ‘El preu de ser catalans’ (Meteora)

    El 1980, Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) va abordar la fràgil salut de la cultura catalana a Cultura rima con confitura. Vint-i-set anys després torna a la càrrega amb un nou llibre en què assegura que les nefastes polítiques culturals i educatives del Govern, la por espanyola a la diferència i l’obsessió per no molestar dels catalans han portat el malalt a l’UVI.

    –Subtitula Una cultura mil.lenària en vies d’extinció. ¿Tan malament estem?
    –Ho pot estar en el futur si no canviem de direcció. De moment, diguem que aguantem.

    –¿Quin és el problema principal?
    –És difícil resumir-ho en una frase, però podríem dir que la cultura catalana a la franja baixa, de consum, no té mercat i a l’alta ha perdut prestigi. O, per ser exactes, li han fet perdre prestigi.

    –¿Qui li ha fet perdre?
    –La conjunció de la modernització espanyola, a partir dels anys 80, amb la campanya acarnissada i militant de la política espanyola contra els nacionalismes perifèrics. La cultura catalana es considera part d’aquest nacionalisme, en lloc de l’expressió natural de Catalunya. S’ha arribat a l’aberració de dir que escriure o cantar en català a Catalunya és identitari. Fer-ho en castellà a Espanya, és clar, no ho és.

    –Vostè diu al seu llibre que “la cultura catalana sempre aporta un plus de component intel.lectual (…). És cultura-cultura”. ¿Anem malament perquè som massa bons?
    –Anem malament perquè no creiem en el mercat popular, i perquè els anys 60, que és quan s’estableix la cultura de masses, la cultura catalana estava prohibida pel franquisme. Per tant, tota la indústria cultural neix i s’expandeix en castellà.

    –També diu que l’escola catalana no ensenya Catalunya. Expliqui-ho als ministres del ram.
    –Catalunya està tan acomplexada que no gosa ensenyar bé què és perquè no l’acusin d’adoctrinar els nens. L’escola no ensenya el catalanisme polític ni la base fundacional d’aquest país. I si no expliques això, no s’entén què som ni la reivindicació de la llengua. Llavors, el català passa a ser només la llengua del profe, i, per tant, els adolescents prefereixen el castellà.

    –La seva tesi és que Catalunya, a més de bilingüe, és bicultural.
    –A Catalunya hi ha dues cultures: la catalana i l’espanyola. Si ets consumidor de cultura, ni t’ho plantegis: disfruta’n i punt. Però si et dediques a fer anàlisi o política cultural, has de tenir clar què és cultura catalana i què no ho és.

    –¿I què és cultura catalana?
    –És difícil de definir, però hi ha una manera molt pràctica de saber-ho: allò que el mercat espanyol no compra és català; allò que compra, tot i ser nascut a Catalunya, és espanyol.

    –Sembla poc científic.
    –Però és així. El mercat espanyol no vol cultura catalana i no assumeix el que en ve, tot i que estigui traduït al castellà. Els números ho demostren. En canvi, la cultura espanyola sortida de Catalunya, com els Estopa, no té problema per difondre’s. ¿Sabia que les antologies de Serrat tenen una versió sense cançons en català perquè hi ha llocs on si n’hi ha no les compren?

    –Ho he descobert al seu llibre.
    –Jo, a El Corte Inglés.

    –¿Que Sánchez Piñol no vengui tant a Espanya és perquè és català?
    –No perquè sigui català, sinó perquè escriu en català. Es considera que això no és d’escriptor seriós, que els escriptors seriosos, visquin a Barcelona o on visquin, escriuen en castellà.

    –Vostè deu ser dels pocs que veuen clar què s’ha de portar a Frankfurt.
    –Ha, ha. No han invitat un país: han invitat la cultura catalana. A la delegació oficial, doncs, només literatura catalana, en català. Les editorials poden portar els autors que vulguin, i a les activitats paral.leles la Generalitat pot presentar el que podríem anomenar la realitat cultural de Catalunya, que és aquesta biculturalitat, deixant molt clar què és cultura catalana i què altres cultures fetes a Catalunya.

    –Hi haurà qui llegeixi les seves afirmacions com un atac a Espanya.
    –¡Quina por! Espanya ens menysprea constantment, però si algú se’n farta i planta cara, tots a tremolar.

    –¿Entonem un mea culpa?
    –Si aquests 30 anys de democràcia haguéssim tingut una actitud més decidida, la situació seria una altra.

    –¿Està demanant militància?
    –Aquest és el preu de ser català: que allò que un espanyol té de sèrie, nosaltres ho hem de reivindicar. I jo entenc que esgota, i que la gent digui “escolti, jo em vull relaxar, tant me fa si és català o espanyol…”. Però aquesta actitud és suïcida. És una decisió que ha de prendre la societat catalana: ho deixem córrer, i llavors en dues generacions s’acaba el problema, o prenem mesures perquè les coses canviïn. Perquè el desprestigi o la falta de mercat no són irreversibles. Amb treball i voluntat, podem recuperar-nos.

  2. Jacme

    interessant article, carrasclet…

    Amb tot, crec que la militància permanent per part de la societat no és la solució, ja que el més humà és que la gent es canse d’estar sempre alerta. La solució “final” hauria de vindre per una altra banda…

  3. Carrasclet

    Segueix la història:

    http://carrasclet.bloc.cat/post/6290/147336

    La solució final és la independència. Un estat català, amb la llengua pròpia oficial. I el que sigui llengua estrangera, a pagar més impostos, ja veuràs com el llibre en català surt més i s’edita més. Llengua única de l’ensenyament el català, i llengua estrangera, la segona, l’angles, que és la llengua d’ús internacional. I si alú vol aprenre una tercera llengua que triï la que vulgui (alemany, frnacès, castellà…).

  4. Jacme

    ui carrasclet! què estàs demanant?!: la lluna en un cove!!!!! 😀
    tot i així la independència tampoc seria la solució si no va acompanyada d’una política lingüística ferma; fixa’t en Irlanda i la seua llengua pròpia, la independència no va servir per fomentar-la…

  5. Jacme

    La veritat és que el cas de l’hebreu és un cas especial… de fet, únic!
    Quan van decidir instal·lar-se a Palestina van decidir que la llengua franca per parlar entre ells seria l’hebreu, ja que les comunitats de jueus venien de tot arreu del món i parlaven tota classe d’idiomes. Ha estat la primera volta que s’ha ressuscitat una llengua morta, i la veritat és que és un dels signes identitaris més importants que tenen.
    En qualsevol cas, crec que la política lingüística de l’estat d’Israel no té res a veure amb la d’Irlanda ja que els hebreus van fer de la necessitat virtut: necessitaven un component que els unís en el nou estat, i la llengua va ser un dels pilars pel qual van apostar decididament (cosa que Irlanda no va fer mai).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *