Varis autors · Blanc sobre negre

En Bernat tenia un bloc. Es dia La marfanta sideral. Era un d’aquells blocs pseudoliteraris en què s’escriuen les falòrnies que se’ls acuden als aprenents d’escriptors. Ho havia començat com començava la majoria de les coses, per curiositat. A La marfanta sideral hi combinava les seues passions literàries, el terror i la ciència-ficció, i cada article era una llegenda que passava en un dels molts planetes de les moltes galàxies que poblaven la seua caòtica ment.

En Bernat treballava de becari al setmanari Despús-ahir, un d’aquells setmanaris de províncies que només publiquen necrològiques i fotos de festes majors. Hi havia fet cap per realitzar les pràctiques que s’han de fer per acabar la carrera, que diuen que t’ensenyen a viure en el món real. S’arrossegava entre les taules portant cafés i fotocòpies. I de tant en tant ressenyava llibres, els que els crítics no volen ni tocar per no tacar la seua aurèola d’amoralitat artística.

Així, una tarda, li va caure a les seues mans Blanc sobre negre, un recull de contes de que havia escrit gent de l’institut del poble del costat. Conte rere conte desgranava les històries, algunes d’aconseguides, d’altres de normaletes. Que si el Manuel Pérez Bofill, que si el Manel Ollé, que si la Zoraida Burgos, que si… fins que va arribar a La Balada de Jack Alcoverro i Wilson Panisello. Se li va obrir un món nou.

Ell, trist becari del setmanari, n’havia d’escriure una ressenya. Però havia de fer saber que havia topat amb una obra mestra, un relat de relats, un puntal d’aquells que poden bastir imaginaris que s’endinsaran en la Sacrosanta Memòria de la Literatura.

Fascinat per la lectura, amb els didals entintats per la mala impressió de les pàgines del volum, va còrrer a revelar la bona nova al seu cap.

Frustració és el que va acabar obtenint. La secció havia quedat plena, un tal Carranza publicava el best-seller de l’any i el setmanari en tenia la primícia comarquinal: no hi posarien cap retall de res més, i menys amb les collonades que el becari dia; mala sort, xiquet, un altre dia serà…

Què podia fer el Bernat davant d’aital injustícia còsmica? Ben poca cosa, amics meus. Així que va agafar el teclat, i com un profeta que ha begut un glop d’aigua fresca al desert, decidí explicar al seu bloc les extraordinàries sensacions que aquella lectura li havia projectat. Com un cop de mall entremig de les celles. Com una ràfega d’electroestímuls descarregada al còccix.

* * *

Diuen que l’escriptor de La balada, que tenia un bloc, va desaparèixer de la xarxa un temps després. Jo sé que, en realitat, es tractava d’un dels immortals tortosins que havia decidit mudar-se de planeta per uns dies: havia d’anar a caçar. Esperarem, inquiets, el seu retorn, mentre li desitgem una feliç travessia espacial.

* * *

Post inclòs al llibre La catosfera literària 08..