Manuel Pérez i Bonfill · «Els remers»

Avui postejaré un poema especial. Especial perquè és del Manuel Pérez i Bonfill, un dels grans de les Terres de l’Ebre. Especial perquè els protagonistes són remers (que jo faig vogant en un bastiment grec, per la Cala, en èpoques pretèrites). Especial perquè està extret d’un altre d’aquells llibres que m’estimo molt, L’orgull de ser pocs, un llibre comprat quan anava a l’institut i que hi vam fer la presentació (i que tinc les signatures de tots els autors!). Especial, també, perquè l’he presentat al Concurs de Podcasts (tot i que no guanyaré, però per allò de participar), i que podeu escoltar també aquí.

La música és de Frozen Silence.

Els remers –bancs de condemna–
no poden albirar, tot i les ganes,
enllà del nas, dels ulls, de les oïdes,
del calfred de la pell o de la llengua
–captivats pels sentits i l’aparença.

Per tant
no copsaran el pensament del savi:
El SOL té l’amplada d’un peu d’home.
I en respirar:
Són distintes les aigües que cobreixen
els qui entren de nou al mateix riu.

Els remers menen el vaixell,
no s’ho saben;
s’empesquen de la vida, en brut,
allò que els deixa,
per entretenir-los, de fet,
la cobertera:
tot pels déus sagrats i l’arribada,
l’eternitat!

L’embarcació, amb bella sincronia
–tot seguit d’una lluita que els acorda,
resultat previsible de contràries
forces– duen: Tal com l’arc i la lira.

Els remers ben just si s’adonen
que el camí és fet d’aigua
(dret o tort, tot és u i és idèntic)
i, escalfant els seients que els determina,
es lliuren amplament i sorollosos
a l’olímpica glòria de la força,
a l’èbria certitud del vi
i de la luxúria…

Mai no s’enlairaran del seu destí de bèsties,
encegats com els tenen (les finestres
–ulls de bou incansables–
obertes a les prades de plàstic)
amb l’esperança encesa
d’ascendir a còmit de primera!

Ai, si sabien, si sabien, els remers,
que el Sol té l’amplada d’un peu d’home!

.