Joan-Elies Adell · «La violència de la metafísica»

Vet ací un imparable. I, com diria l’Emigdi, és el nostre imparable. Joan Elies Adell és vinarosenc, i no sé ben bé perquè m’agrada tant la seua poesia, si és perquè és de poble de mar (com jo), perquè el coneixo de fa temps (de quan em donava classes a la Universitat!) o, segurament, perquè la seua poesia és POESIA.

He rebuscat un poema seu antic, gairebé prehistòric, que m’encanta. Segurament ell no l’hauria triat, però jo sí. És La violència de la metafísica.

A les Notes de l’Oceà immòbil podem llegir: «El poema “La violència de la metafísica” deu el seu títol i bona part de les imatges preses a un article de Jacques Derrida “Violència i metafísica” dedicat al pensament d’Emmanuel Lévinas i, en especial, al seu llibre Totalitat i Infinit (1961). I allí on diu “Ara que l’oceà comença | per fer-se blanc” és una clara referència a la cançó de Ràdio Futura “La secta del mar”.»

La música és de Philippe Mangold.

La violència de la metafísica

Ara que l’oceà comença
per fer-se blanc —l’esclat s’assembla,
vora mar, a una llum tèrbola—,
i el rovell de les algues, acomptes de nit
tancada, esdevé verd vulnerable;
ara que els llavis salins, esporàdics
núvols de sang, són coralls de tacte;
és just ara que es desplega el setge infinit
d’aigües envers una platja.
Retorn, repetició, remembrança:
la mateixa ona contra la mateixa riba
es renovella i s’ageganta, talment
la dictadura de l’efímer,
l’estrall de la paraula.

.