Indiana Kaume

Benvolguts;

Primer que tot, premeu el «play» de dalt i després comenceu a llegir.

Fa molt de temps, en una època llunyana, un estudiant calero viatjava cada dia en tren, amb els seus companys, a estudiar a Tortosa. Ja vos podeu imaginar les peripècies i aventures d’una colla d’adolescents alliberats de les vistes omnipresents dels seus convilatans, pel que heu d’entendre esta història com un fragment més de l’epopeia juvenil que van representar aquells anys per a tots ells.

Uns dels moments més especials en què tots xalaven era la tornada a casa. Després d’una dura jornada a classe (o a l’Estadi o a Jocs, fent campana), el viatge de tornada eren uns instants en què tots els membres fruïen de la companyonia i fraternitat tribals.

Fou en un d’estos viatges de tornada, en què el tren es parava religiosament a Nova York de l’Ebre (sí, aquell poble que els noms dels carrers són números: Camarles) en què el nostre protagoniste va decidir baixar un moment del darrer vagó (el territori reivindicat com a nacional des de sempre pels caleros, ja que eren els primers en ocupar-lo pel matí, d’anada).

Pos bé, així va ser que va baixar del tren per realitzar les seues necessitats miccionadores (els serveis públics ferroviaris, en aquells temps, eren infectes…), tot just al darrere mateix del tren, allunyat de les possibles vistes d’algun viatger desvagat o curiós.

I sí, tot just mentre amb els dits es pujava la cremallera de la bragueta, tot just en aquell moment, el nostre protagoniste va vore com el tren, inexorablement, començava amb un udol esgarrifós el seu lent i acompassat caminar.

Corrent, esperitat, va aconseguir aferrar-se a les baranes del costat de les portes, i va mantindre un precari equilibri sobre el sortint que quedava de la porta tancada, per fora. El tren començava a còrrer, i la marxa enrere era impossible (no hi havia cap altre tren que parés a l’estació, i la velocitat començava a ser considerable).

Els companys, entre riallades i insults, van còrrer a vore com podien ajudar al seu confrare. El més gran de tots (en edat i alçària), el Vinyé, va agafar-lo pel jersei i, a la de tres, entre l’impuls del protagoniste exterior i un darrer moment de lucidesa abans de caure amb el cul partit de riure, va ajudar-lo a passar per l’estreta finestreta que aleshores existia en les portes dels trens regionals.

Una volta a dins, davant l’esguard esgarrifat d’un iaio que havia viscut l’escena, tots els amics van començar a enfotre’s del nostre heroi (ell també ho feia), i en aquell moment de glòria i èxtasis juvenil van rebatejar-lo amb un nou malnom, el d’Indiana Kaume.*

I això és ver, i qui ho escriu, quan el retroba algun dels vells amics (sobretot en moments d’efluvis bàquics) pot ser que encara l’anomene així.

____
* La «k» del nom ve de l’adaptació que en aquell moment es feia entre aquella tribu de totes les jotes inicials dels noms, talment com fa el català quan adapta la jota castellana (vegeu, per exemple, la paraula maco)

La tipografia del títol és, evidentment, la Indiana Jones.

.