el basar de les espècies

Òscar Palazón · «Un rostre que no és meu»

Ben poca cosa puc dir d’Un rostre que no és meu, de l’Òscar Palazón que no s’haja dit abans, tant per la tele com per la blocosfera.

Si em posés a comentar el llibre, ara ja només destriparia els continguts, pel que vos convido a visitar els enllaços anteriors per fer-vos-en el càrrec de l’obra del podcast d’avui, guanyadora del premi literari de la Cala.

Una novel·la d’aquelles com se’n llegeixen poques, que et venen ganes de tornar-la a llegir i rellegir, i que ve carregada de realitat. Hi ha gent que creu que s’hi expliquen històries marginals, pròpies d’una subfauna social, però jo crec que s’hi detalla la realitat tal com és (la gran part de la realitat social, no pas el paradís en què ens vivim nosaltres).

I bé, al podcast d’asteroided’avui vos n’oferirem un tastet, un dels moments més «divertits» en què un dels protagonistes ens parla directament. Veureu que potser parlo massa ràpid, he intentat simular l’estat espitós en què inevitablement viu el personatge, i he acompanyat estos pensaments amb una música adient (crec) al seu estil, de Processor.


.

4 thoughts on “Òscar Palazón · «Un rostre que no és meu»

  1. Òscar Palazón

    Moltíssimes gràcies, Jaume. M’encanta com ha quedat el podcast. T’has guanyat l’epíleg. Te’l porto a la URV?

    I gràcies al Jesús també. Per cert, a tu també et dec l’epíleg. Te l’envio a Tortosa, ok?

  2. Jacme

    @JM Tibau: sí, la veritat és que és una bona excusa per aturar-nos i pensar-hi una mica!

    @òscar: gràcies a tu per escriure el llibre, s’ho val!!! 😀 (l’epíleg me l’has de portar? vale! envia’m un correu i quedem!)

    @night: OOOOHHH!!! gràcies! tant t’ha agradat? no serà que el text és bo? bé, te crec, te crec… 😛

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *