el basar de les espècies

Mercè Rodoreda · «Mirall trencat»

Aprofitant que estem en l’any Rodoreda, ja feia dies que tenia ganes de fer-ne un podcast. El que no sabia ben bé era quin fragment escollir de tota la seua obra així que, temeròs que qualsevol tria que fes seria nefasta, he preferit encolomar la responsabilitat a una altra persona. La Mònica Batet (que és una friki de la Rodoreda) s’ha avingut gentilment a fer l’espigolada, i així vos puc assegurar que el text d’avui, de Mirall trencat, valdrà la pena d’escoltar.

La música és el Nocturn, Op. 9, Núm. 2 de Chopin.

S’anava allunyant de la torre acompanyat per l’olor dels arbres, per l’aire antic. Durant anys havia hagut de fer esforços per no recordar-se’n perquè si se’n recordava estava perdut. Li costava d’oblidar. Després… Havia patit d’insomni, havia tingut palpitacions, estava convençut que era cardíac. Ningú no hauria pogut imaginar com tenia els nervis de desballestats. A l’estiu estava malalt. Sempre estava malalt a l’estiu. Unes malalties misterioses, sense nom, que el tenien prostrat al llit. La seva innocència s’havia acabat en el punt en què el seu pare s’havia posat a cridar amb els ulls plens de retrets. El seu pare, en un moment, havia acabat amb la seva joventut. La seva vida d’home havia començat amb una nit pels carrers i havia continuat anys després a la guerra, amb tots els companys que parlaven de les seves famílies i li llegien cartes i li feien preguntes i els havia de dir que no tenia ningú, que estava sol.

Mirall trencat (Tercera part, capítol XI)

.

8 thoughts on “Mercè Rodoreda · «Mirall trencat»

  1. Accidia

    Aquest llibre l’he gaudit uns quants cops. I dic gaudit perquè capbussar-se dintre del llenguatge, les descripcions, la retòrica, la senzillesa d’aquesta escriptora és un plaer gairebé inexplicable. Per a mi la millor prosa de la llengua catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *