Com fer un Parlament 2.0?

Es veu que al Parlament alguna cosa s’està coent. Ja fa dies que, com tants d’altres navegants, assisteixo feliçment a l’activitat a la xarxa d’alguns dels nostres parlamentaris. I me n’alegro, perquè per fi han comprès que la xarxa no només existix en època electoral. I vaja per endavant que algunes de les crítiques que realitzaré als polítics com a grup no són aplicables als croats de la xarxa parlamentaris.

Així és que recullo el guant llançat per Donaire, en què ens pregunta com faríem un Parlament 2.0. No repetiré idees i reflexions que em semblen encertadíssimes, com les propostes del xavier i altra gent: un wiki, un «menéame», una via per contactar directament amb els diputats o una web per fer-hi ciber-preguntes… En esta línia, i molt fàcilment, s’hauria de crear un portal que aglutinés tots els blocs dels parlamentaris, amb un agregador rss i una llista, com a l’ebresfera, i un apartat pel twitter (a on puguessem seguir alhora totes les intervencions dels parlamentaris en dia de ple o comissió).

Però en general crec que la cosa està molt més complicada del que pot parèixer a simple vista. Totes les propostes, al cap i a la fi, el que farien és aplicar les eines 2.0 a la política 1.0. I la suma d’una i altra cosa no resulta ser un Parlament 2.0. Caldria que es canviessen molts de xips per tal d’aplicar el funcionament de les societats en xarxa a un model polític decimonònic com el nostre, en què el partit decideix els candidats, dirigeix el vot dels Grups Parlamentaris, i les propostes que s’eleven a la Mesa passen pel sedàs de les conveniències particulars en cada moment.

I sinó només cal que ens preguntem perquè en el nostre país, tot i poder tirar endavant iniciatives legislatives populars, se n’acaben aprovant tant i tant poques (només s’han presentat 10 iniciatives en tota la història, 6 de les quals este mateix any).

Potser un dels problemes està en què les propostes dels ciutadans no acaben de veure’s reflectides al final. I aquí veig el taló d’aquiles dels wikis tal i com els proposen, que la gent podria fer esmenes, però que al final difícilment s’acabarien tenint en compte per la dinàmica política del Parlament.

Però bé, com que es tracta de posar-hi cullerada (i sé que no em faran gaire cas, perquè sóc un friki, i al damunt calero) aquí va la meua proposta complementària de Parlament 2.0 de ciència-ficció (que no exclou les altres per res del món, sinó que ve a ser un desig d’evolució):

Els parlamentaris, després d’haver assumit les característiques i el funcionament de la web 2.0 i d’haver-se-les fet seues, caldria que creessen una Comissió ad hoc, o sia, una Comissió parlamentària que s’encarregaria de rebre les propostes dels ciutadans en una espècie de preregistre. I estes propostes caldria que les prenguessen seriosament, admetent-les a tràmit si són raonables i vehiculant-les a on pertoque, i que es tinguessen en compte com si fossen generades des d’un Grup Parlamentari.

Per exemple: un ciutadà entra una pregunta sobre l’import recaptat per la Inspecció de Treball el 2007. La Comissió elevaria esta pregunta a la Mesa i al Govern, i el Govern la respondria. Evidentment la resposta no només hauria de sortir publicada, sinó que s’hauria de notificar al ciutadà (si voleu saber la resposta, la trobareu a la pàgina 40). I intentem ser rapidillos, eh?, que més de tres mesos per respondre una pregunta normaleta hauria d’estar contemplat com a delicte pel codi penal. Per què al ciutadà no se li pot respondre com si la pregunta fos generada per un polític? Massa feina tot plegat, em diran els parlamentaris, ja ho sé, perquè si tothom es posa a preguntar…

I ja no vos dic que s’hauria de plantejar la possibilitat d’entrar mocions populars. Penso en el Manifest blocaire contra el transvassament, i la mobilització que vam tindre a la xarxa. Hauria estat molt interessant poder-la entrar al Parlament (i veure com ens denegarien la sol·licitud directament, segur). Però bé, hauria valgut la pena que el sistema ho permetés. I si al damunt es pogués arribar a aprovar en algun Ple o Comissió, no trobeu que els ciutadans veuríem una resposta rotunda a la nostra sol·licitud?

I tornem a la mateixa, el procediment hauria de ser ràpid, que a la xarxa les coses caduquen despús-ahir, i la gent no entendria perquè s’endarrereixen tant i tant. I no em vingueu amb històries, parlamentaris, que sé com funcionen les tramitacions al Parlament, i les generades pels ciutadans haurien de tindre una resposta fulminant en comparació a la dinàmica habitual. O no treballaveu per i per a nosaltres? Jo si tardo molt en respondre al meu cap acostumo a tindre problemes… 😛

Sé que al Parlament es realitza molta feina de formigueta, que té repercussions als pobles i a la gent molt més del que ens pensem, i caldria aprofitar esta proximitat en el resultat de l’acció política perquè es pugués reproduir una proximitat real del ciutadà al polític. Però, és clar, primer cal que els polítics (com a grup) ho vulguen fer. Potser si s’escollissen directament, com a Anglaterra, les coses serien diferents. Potser.

I si no volen posar-se les piles no patiu, d’aquí uns vint o trenta anys segur que hauran canviat, per força. La pregunta és si com a societat ens podem permetre perdre este tren, com tants d’altres fins ara.

[Quin testament que m’ha sortit, tu… 😀 ]

Actualització 14-10-2008: aquí trobareu el discurs del president del Parlament, l’Ernest Benach, als Premis Blocs, en què entre altres coses reflexiona sobre la relació de la cultura 2.0 i la política.

Actualització 20-10-2008: un parell de cullerades més al debat extraparlamentari: la de José A. Rodriguez i la de de jmones. Altament recomanables!

.