Gerard Vergés · «Venedor ambulant de catifes»

En un dels primers programes de «Lletres ebrenques» d’esta temporada, l’Emigdi entrevistava a Gerard Vergés. Al final, el mateix Vergés llegia un dels seus poemes, Venedor ambulant de catifes, i és amb este tall de veu que avui hem fet el podcast, i amb la cançó Cigarras Árabes de Pedro Collares.

Venedor ambulant de catifes
Acabo de comprar tretze catifes,
ep! teòricament de seda
a Mário Nel, Modas & Confecçoes para senhora e homen,
Rua José Garcia, n° 3, Parede.
Nel ha vingut a casa.
Confesso que, per un moment,
m’he sentit un soldà
entre tanta catifa —acolorida i vària i geomètrica—
estesa, a la terrassa, sota els peus.
Nel hi ajudava
amb el posat submís del mercader.
«El senyor fa un negoci.» (I jo sabia que no el feia!).
«El senyor és generós.» (Potser no tant!).
«El senyor té bon gust.» (No pel que fa a catifes!).
I Nel exagerava, amb un servil somriure.
Tot era com un joc i jo me’l creia, jo me’l volia creure.
El cas és que he comprat tretze catifes. És un goig comprar a casa!
Fa un sol brusent,
riuen els fills, riu Nel, la meva dona
treu una ampolla i gots. El vi
és un gelat topazi.
Lisboa, Nel!
Aquell matí plovia
sobre Lisboa, Nel. La ciutat era
(com t’ho diria, Nel?)
com una il·lustre dama vinguda a menys i digna:
tot molt bell i marcit a la vegada.
No parlo per parlar. No vull ofendre’t, Nel.
Com tampoc —i és ben cert— no vull ofendre
el taxista de l’Opel desballestat, rogint
pels carrers amb geranis i olor de molsa humida.
Lisboa o les sentors.
Lisboa, com estimo l’aroma de la mar,
i els crepuscles llarguíssims dins la mar,
i el verd obscur, de fulla, de la mar,
i la innúmera escuma de la mar,
i el vent sobre les ones de la mar,
i la remor profunda de la mar!
Plovia dolçament. Tot un imperi
ultramarí
s’anava amerant d’aigua, com el planeta Venus.
L’Atlàntic era inhòspit.
Quina aventura, Nel, quina aventura
endinsar-se en la mar!
(«El teu silenci és un navili
amb les veles gonflades per la brisa»).
I Nel, el venedor ambulant,
bru de pell, amb armilla, seguia ponderant catifes falses.
I el vi, en els gots, era un topazi.
Cremava el sol.
Però a Lisboa —ja fa no sé quants anys— aquell matí plovia.
(«Plou un or mat. No fora, dintre meu»).
Dalt del castell, els vells canons de bronze
regalimaven gotes
d’aigua, de pus, de temps, de líquens, fongs:
podrit rovell insigne.
Però ara brilla el sol i Nel somriu.
Tots dos hem fet negoci.
Nel ven catifes. Jo, sense ell saber-ho,
compro el record del seu país bellíssim.

.