Alfredo Gavín · «Terrible aquesta solitud»

Alfredo Gavín va nàixer a Riba-roja ja fa uns quants dies. Mentrestant, entre altres coses, ha aprofitat per escriure versos, en castellà i català, i per pintar aquarel·les i tintes. I és així que este Sant Jordi m’ha fet cap a les mans el seu darrer recull, El mirall de la metròpoli, acompanyat per fotografies de Cristòbal Garcia i editat exquisitament dins de La Imatge que Parla d’Arola Editors. I avui en podreu fer un tastet, un poema que m’encanta, i que ens arriba carregat de sentiments i records que de ben segur els sentirem familiars.

La música que acompanya és de Txaikovski, i es tracta d’una vals tocat amb piano, l’opus 40 nº9.

Terrible aquesta solitud
de fer versos a contratemps.
Aquesta voluntat ridícula
de donar ofrenes a qui no les demana,
de contar la recurrent història suada
del sentiment ferit per les avingudes,
de l’amor en habitacions en persianes,
del desamor que posa fred als ossos,
de la traïció incontenible en aquestes altures,
de la tendresa de l’infant, de la pluja i el bosc,
del dolor de la pàtria i de l’absenta,
del cor càlid que no troba repòs,
dels efebus i de les platges i dels déus
i dels àngels caiguts i dels pàrams
i del vi que bec amb els meus germnas
i de les banderes i de les lluites i de l’asfalt
i de la cançó que canto perquè no canto
i de París i de Venècia i que perfumats
i que nobles encara en la decadència
i que dignes i que sumptuosos i que podrits estem.

.