el basar de les espècies

Manel Garcia Grau · «Un altre gènesi, si us plau»

El podcast que escoltarem tot seguit està carregat de bona qualitat. I no ho dic per la meua pobra veu, sinó pel contingut que aporta. Primer, l’autor del poema. Manel Garcia Grau, castellonenc que ens va deixar fa poc, té una obra d’una excel·lent qualitat, i en «Un altre gènesi, si us plau», extret de Al fons de les vies desertes n’es un magnífic exemple.

Segon, per la música que l’acompanya. Tot un Michael Nyman!!!! Sí, no és cap mentida, el gran compositor ha cedit una obra als internautes per a les seves creacions, i era gairebé un pecat no utilitzar la peça The embrace lost and found en els podcasts d’asteroides.

I tercer, per l’acompanyament vocal. I és que, en un poema en què Dante n’és la figura central, he caigut en la temptació d’utilitzar uns versos seus a mode de pròleg. Del tercer cant de l’Infern, de la veu de Alessandro Sorrentino ens arriben les seues immortals paraules:

Per me si va ne la città dolente,
per me si va ne l’etterno dolore,
per me si va tra la perduta gente.

Un altre gènesi, si us plau
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

2 thoughts on “Manel Garcia Grau · «Un altre gènesi, si us plau»

  1. Jacme

    i tant, emigdi, que és un dels grans! gran home de lletres i, alhora, gran desconegut, crec jo. Cal recordar la seua poesia de tant en tant, no només perquè és necessari, sinó per recordar-lo a ell!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *