Amb el Josep Igual ens hem trobat en més d’un acte. Al del Vergés de fa temps, i al de l’Octavi de no fa tant. El podcast d’avui està dedicat a ell, un dels exemples més notoris de la cultura que creix a banda i banda del riu Sènia. Només cal veure la nòmina de títols publicats o entreveure la seua persona entre estes línies.
De Quaderns deltaics, El Dietari (que l’Albert Guiu ens esbudella deliciosament i la crítica no se n’ha estat de dir coses bones), n’hem escapçat un paràgraf i li hem posat música de Bach, la cantata número 147 interpretada per Ralph Rousseau.
§115 • Dansa la vida que més o menys vols pels solcs dels límits que acaben conformant el teu rostre. Tornes al cau per carrers aturats en el temps, que s’han abillat de llenya cremada i humitat salobre del port. Has ocupat el teu discret lloc al torn prescindible dels invisibles, però t’esperen ara els carrolls de síl·labes recomptades amb dits escolars —amb potser algun brunyit regal dels déus. I, més tard, enmig del cansament honrat, una mirada tota confiança provarà d’erosionar els límits i les renúncies. La normalitat dels invisibles deixa poc rastre als cronicots èpics.