el basar de les espècies

rels, revista d’idees i cultura

L’altre dia estava revisitant rels, revista d’idees i cultura, publicació que es va editar des del 2002 fins al 2007. De manera increïble, i gairebé surrealista, esta revista tenia la seu a la insigne ciutat de… Tortosa! Potser, per això mateix, esta revista és més coneguda fora de les Terres de l’Ebre que no a casa (com acostuma a passar als profetes de totes les terres del món). De les raons per les quals sorgia esta revista cal recordar un nom, Adrià Chavarria (aquí teniu un podcast que li vam dedicar), que codirigia la publicació conjuntament amb l’Ivan Favà (tots dos fills de l’Ebre).

El contingut dels diferents números, crec jo, va guanyant valor amb el pas del temps. I això és perquè era una revista que pensava els continguts i en la qual els col·laboradors no escrivien qualsevol cosa a la babalà (fet estrambòtic avui, que estem immersos en un continuum frenètic de novetats efímeres). Algun dia algú haurà de fer algun treball per posar les coses al seu lloc i reivindicar la feina i el llegat d’esta capçalera. Potser l’any que ve serà un bon moment, aprofitant el desè aniversari del seu primer número.

De moment, valga com a petit homenatge este apunt meu, perdut enmig de la xarxa. I per als vagarosos (o massa enfeinats) que vulguen consultar-la sense descarregar els pdf, podeu fer-ho directament en línia des d’este enllaç. Hi trobareu tots els números, i si voleu podeu incrustar a la vostra web el número que més us agrade, tal i com he fet jo aquí (al final podeu consultar el superb darrer lliurament, amb un dossier dedicat a la traducció).

Deixeu-me, però, que per acabar manlleve les paraules de l’Adrià Chavarria dedicades a la poesia:

Els homes, des de fa temps, encadenem paraules. Aquestes actuen com a baules de comprensió que hem anomenat narrativa, poesia, assaig o teatre. La poesia seria una baula més. Una forma d’expressió amb la qual palesem i demostrem al món una part de la nostra existència; des de fa temps, expressem els nostres sentiments mitjançant la paraula poètica: un mirall del nostre jo més profund, unes petjades en la pell de la vida.
Una part de la pell d’una serp que muda, constantment i de forma anacrònica, l’anomenem poesia; tot poeta vol expressar els seus neguits. Barrina constantment. Els clàssics i nosaltres ens agermanem a través de la paraula. Però nosaltres no som uns receptacles buits on cauen les paraules des d’un cel farcit d’idees. Les anem a cercar, i el nostre cap les elabora. La pell ressona amb la paraula, i ella es torna melodia. De vegades, pot actuar com una arma mortífera carregada de dolor i desengany; amb la paraula, per desgràcia, també es mata i s’assassina. Pot semblar paradoxal però esdevé real.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *