El Basar, encara que tard, també s’ha volgut sumar a este petit homenatge a l’escriptor de Mequinensa. Ho farem amb un podcast d’un fragment d’una de les seues novel·les més emblemàtiques, Camí de sirga, i concretament un passatge en què parla de llaüts i de com l’època convulsa de la primera meitat de segle XX afavoria els canvis dels noms dels bastiments.

La música és de Jean-Baptiste Lully, i es tracta de l’obertura de Le Bourgeois Gentilhomme.

D’ençà de l’avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau: els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d’esllissar-se per l’aigua, el llaüter arribava a copsar l’Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l’Honorat del Rom d’una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril.
El netejaren de llot i van examinar les condicions del buc. L’estada davall aigua l’havia conservat bé. Només es trobava en mal estat la pintura de les galtes de proa, reblanida per l’aigua i despresa parcialment durant la recuperació i la neteja. Entre les pellofes de la darrera capa, aplicada a la primeria de la guerra, apareixien fragments de les lletres del primer nom del vaixell, pintades per l’Aleix de Segarra i repintades cada any durant el repàs estival dels llaüts. Sense estar al cas, amb prou feines algú hauria sabut trobar la solució del trencaclosques i compondre, destriant els fragments blaus dels vermells i del blanc brut que els envoltava, el nom del déu Neptú amb què la vídua Salleres, després d’un Júpiter i d’un Mart, havia prosseguit la saga mitològica iniciada amb l’efímer Polifem del temps de la guerra del 14. A conseqüència dels canvis comportats per la guerra i la col·lectivització de les mines, Júpiter va transformar-se en Lenin, Mart en Llibertat i sobre les lletres del Neptú cobertes amb una mà insuficient de blanc, un calafat entusiasta però maldestre pintà amb vermell el nom de Carles Marx.
Fragment de Camí de sirga, part III, capítol 3.

La música que escoltareu és de Paul Glot, i es tracta de la peça Lord, Be With Us, We Need Thee.

El dia de la memòria
Des del cel negre
plouen gotes d’aigua fosca
com llàgrimes centenàries
que troben desfogament
en una sortida digna.
Els homes necessiten
d’un món nou…
de sortir del gel de la solitud,
de la foscor de la indiferència.
Baixa des del cel
el plor que fa soroll… s’aplaca, sanglota.
Moviments llargs i lents
bressolen veus sobre veus
del mateix timbre i color.
Al costat del foc, un vell narra
els horrors del passat.
Dins l’espetec de la flama
ressona la seva veu feble.
Paraules que tremolen en l’aire,
que mouen la consciència.
El nen que escolta en silenci
ajupit als seus peus
dibuixa sobre un full blanc
l’esperança d’un demà millor.

La música que acompanya el poema és de AlmaNova, Sarajevo Nights.

[La constel·lació Argos, d'un mapa de Mercator.]

Cementiri de Sinera
XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir).

Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch.

Incompresos els límits,
travessen els llindars de la nit,
esperant l’albada,
que no rebervera els designis,
ni les esperances.

Sense comprendre els camins
es refan un rere l’altre,
en vistes a un mar d’horitzó
que llambrega l’udol de la nit més profunda.

L’hora de la partida s’apropa:
esbalçant-se en crineres lleugeres de colors,
vers dreceres que no saben ben bé on van.

El dia sanglota el meu missatge,
mentre la nit
s’emmiralla en la llum d’un fanal,
que llangueix en la matinada que no arriba.

El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta…

La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set.

Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.

De Quaderns deltaics, El Dietari (que l’Albert Guiu ens esbudella deliciosament i la crítica no se n’ha estat de dir coses bones), n’hem escapçat un paràgraf i li hem posat música de Bach, la cantata número 147 interpretada per Ralph Rousseau.

§115 • Dansa la vida que més o menys vols pels solcs dels límits que acaben conformant el teu rostre. Tornes al cau per carrers aturats en el temps, que s’han abillat de llenya cremada i humitat salobre del port. Has ocupat el teu discret lloc al torn prescindible dels invisibles, però t’esperen ara els carrolls de síl·labes recomptades amb dits escolars —amb potser algun brunyit regal dels déus. I, més tard, enmig del cansament honrat, una mirada tota confiança provarà d’erosionar els límits i les renúncies. La normalitat dels invisibles deixa poc rastre als cronicots èpics.

Una de les raons per les quals m’agrada, no us ho amagaré, és pel joc narratiu que podeu llegir de la protagonista, la Rita, amb les lletres i els blancs, amb les cursives i els punts finals. Però val a dir que el paral·lisme de la història de la Rita amb la del Bobby m’ha captivat. I al final resulta que la història del Bobby d’Edimburg, tot i que a mi em semblava ficció, és ben real.

La música que sentireu és un tango anomenat Melancólico, de Mandrágora Tango.

La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.

Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.

Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.

Per tal que les paraules del pena-rogí ressonen més enllà del riu, de les muntanyes, i dels llibres, hem agafat un poema que apareix en l’antologia Ataüllar el món des del Molinar, que Hèctor Moret i Artur Quintana van saber espigolar amb una traça amorosida que es difícil d’igualar, i n’hem fet un podcast.

La música que acompanya les paraules és la peça Vision, de l’àlbum The Last Wanderer de Nerious.

Llarga nit a les espesses boires
clamant al cel una claror i un raig,
un raig de llum i un cop de vent del nord
que esbargire les bromes i el silenci
que em clou i em té arraulit a la foscor.

Ni als blaus del cel a l’alba matinera
puc obrir les finestres de llevant.
La densa fosca de la nit m’envolte
i els negres corbs jocats al meu capçal
vetllen malsons persistents angúnies.

Ni el crit desesperat de la matinada
ni el puny irat desafiant al cel,
me’n lliuren de la boira i del presagi
de les ales d’un corb que aixeque el vol
i es perd entre les bromes i els misteris.

Companys: un home que va nàixer en un poblet anomenat Tarròs, que va estudiar a la universitat i que, republicà d’esperit, de ben jove es va implicar en la vida social i política del seu país. Reiteradament empresonat per defensar les seues idees i les dels altres durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser amb l’adveniment de la República espanyola quan va poder participar activament en la primera línia de la vida política: regidor de Barcelona, diputat a les Corts, diputat i primer president del Parlament de Catalunya, i president de la Generalitat fins a la seua mort. Una vida que és exemple de servei i sacrifici a les persones i al seu poble.

Per això avui sentireu un poema de l’Emigdi Subirats, que es troba precedit per la veu del Companys (d’un discurs de l’any 37). La cançó que sentireu de fons es titula Teodora y el Oso, i és de Péndulo Diapasón.

Un poema que, per cert, demà a Tarragona a l’homenatge del president Companys no me n’estaré de recitar.

Actualització 15-10-2009: Si voleu, podeu llegir el meu discurs a l’homenatge del president Companys a Tarragona aquí.

A un president

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Avui, als podcasts d’asteroides, podreu escoltar la presentació en format d’àudio. Es tracta del magnífic pròleg que l’Emigdi Subirats va escriure i que explica molt bé qui és l’Octavi i com s’ha dut a terme el projecte de llibre.

La música que acompanya el text és obra de Jaunt.