Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir).

Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch.

Incompresos els límits,
travessen els llindars de la nit,
esperant l’albada,
que no rebervera els designis,
ni les esperances.

Sense comprendre els camins
es refan un rere l’altre,
en vistes a un mar d’horitzó
que llambrega l’udol de la nit més profunda.

L’hora de la partida s’apropa:
esbalçant-se en crineres lleugeres de colors,
vers dreceres que no saben ben bé on van.

El dia sanglota el meu missatge,
mentre la nit
s’emmiralla en la llum d’un fanal,
que llangueix en la matinada que no arriba.

El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta…

La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set.

Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.

De Quaderns deltaics, El Dietari (que l’Albert Guiu ens esbudella deliciosament i la crítica no se n’ha estat de dir coses bones), n’hem escapçat un paràgraf i li hem posat música de Bach, la cantata número 147 interpretada per Ralph Rousseau.

§115 • Dansa la vida que més o menys vols pels solcs dels límits que acaben conformant el teu rostre. Tornes al cau per carrers aturats en el temps, que s’han abillat de llenya cremada i humitat salobre del port. Has ocupat el teu discret lloc al torn prescindible dels invisibles, però t’esperen ara els carrolls de síl·labes recomptades amb dits escolars —amb potser algun brunyit regal dels déus. I, més tard, enmig del cansament honrat, una mirada tota confiança provarà d’erosionar els límits i les renúncies. La normalitat dels invisibles deixa poc rastre als cronicots èpics.

Una de les raons per les quals m’agrada, no us ho amagaré, és pel joc narratiu que podeu llegir de la protagonista, la Rita, amb les lletres i els blancs, amb les cursives i els punts finals. Però val a dir que el paral·lisme de la història de la Rita amb la del Bobby m’ha captivat. I al final resulta que la història del Bobby d’Edimburg, tot i que a mi em semblava ficció, és ben real.

La música que sentireu és un tango anomenat Melancólico, de Mandrágora Tango.

La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.

Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.

Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.

Per tal que les paraules del pena-rogí ressonen més enllà del riu, de les muntanyes, i dels llibres, hem agafat un poema que apareix en l’antologia Ataüllar el món des del Molinar, que Hèctor Moret i Artur Quintana van saber espigolar amb una traça amorosida que es difícil d’igualar, i n’hem fet un podcast.

La música que acompanya les paraules és la peça Vision, de l’àlbum The Last Wanderer de Nerious.

Llarga nit a les espesses boires
clamant al cel una claror i un raig,
un raig de llum i un cop de vent del nord
que esbargire les bromes i el silenci
que em clou i em té arraulit a la foscor.

Ni als blaus del cel a l’alba matinera
puc obrir les finestres de llevant.
La densa fosca de la nit m’envolte
i els negres corbs jocats al meu capçal
vetllen malsons persistents angúnies.

Ni el crit desesperat de la matinada
ni el puny irat desafiant al cel,
me’n lliuren de la boira i del presagi
de les ales d’un corb que aixeque el vol
i es perd entre les bromes i els misteris.

Companys: un home que va nàixer en un poblet anomenat Tarròs, que va estudiar a la universitat i que, republicà d’esperit, de ben jove es va implicar en la vida social i política del seu país. Reiteradament empresonat per defensar les seues idees i les dels altres durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser amb l’adveniment de la República espanyola quan va poder participar activament en la primera línia de la vida política: regidor de Barcelona, diputat a les Corts, diputat i primer president del Parlament de Catalunya, i president de la Generalitat fins a la seua mort. Una vida que és exemple de servei i sacrifici a les persones i al seu poble.

Per això avui sentireu un poema de l’Emigdi Subirats, que es troba precedit per la veu del Companys (d’un discurs de l’any 37). La cançó que sentireu de fons es titula Teodora y el Oso, i és de Péndulo Diapasón.

Un poema que, per cert, demà a Tarragona a l’homenatge del president Companys no me n’estaré de recitar.

Actualització 15-10-2009: Si voleu, podeu llegir el meu discurs a l’homenatge del president Companys a Tarragona aquí.

A un president

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Avui, als podcasts d’asteroides, podreu escoltar la presentació en format d’àudio. Es tracta del magnífic pròleg que l’Emigdi Subirats va escriure i que explica molt bé qui és l’Octavi i com s’ha dut a terme el projecte de llibre.

La música que acompanya el text és obra de Jaunt.

Al podcast d’avui, però, hi trobareu una barreja experimental, que espero que no us faça malbé la oïda. Així, doncs, les paraules del Josep Maria es troben acompanyades per unes altres, de Santa Hildergarda, amb la cançó O frondens virgo (que vam poder escoltar en el darrer capítol de la música de les esferes). I per acabar-ho d’adobar hi hem posat uns tambors ètnics que donen un ritme continu a tota la seqüència. Què trobeu?

[I recordeu que cada dia podeu votar els podcasts d'asteroides als Premis Blocs!]

Barana
Lentament creue el pont
de l’albada a l’ocàs.
Fragor d’aigua rebel
al fons de la cinglera.
Recorde les traïcions
que m’acompanyen cada passa
sobre el sòl relliscós
i por a l’espadat dels ulls.
A la barana dels teus dits
recolze el meu cos en desfeta.
M’adrece cap a quin vol d’altra llum?

Segon, per la música que l’acompanya. Tot un Michael Nyman!!!! Sí, no és cap mentida, el gran compositor ha cedit una obra als internautes per a les seves creacions, i era gairebé un pecat no utilitzar la peça The embrace lost and found en els podcasts d’asteroides.

I tercer, per l’acompanyament vocal. I és que, en un poema en què Dante n’és la figura central, he caigut en la temptació d’utilitzar uns versos seus a mode de pròleg. Del tercer cant de l’Infern, de la veu de Alessandro Sorrentino ens arriben les seues immortals paraules:

Per me si va ne la città dolente,
per me si va ne l’etterno dolore,
per me si va tra la perduta gente.

Un altre gènesi, si us plau
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir, quimèric i adust, una nova vida
sota l’encens i el miratge de la pròpia vida
i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda dels nous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis
dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare,
al Fill i a tots els esperits mentre dormien a la cambra luxosa
del Gran Sacerdot i, després, perdonà als mortals
perquè, efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita i tant de xarlatà,
irat entre tanta crueltat vinclada sota el lluent encís de l’or
i esverat pel rostre bellíssim de la dona senzilla
que l’esperava a la cambra prohibida
prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el crit mai no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma d’espígol
entre les llambordes, ni cap esguard ha oblidat mai més
que la mort i l’estigma són l’encaix del cos entre la pols
del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada
pensà en girar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella dona fiorentina brodat entre les parpelles del desig
i guarnit més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap de l’esguard de la dissidència, la bellesa
té carn i pedres sota la carn i les pedres de l’antiga ciutat,
el corrent de l’Arno sap de les barques de plaer esventrant-se
contra els cants llefrosos i llepaires
de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.

Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora, sap de l’home
cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Traduït de manera menestral per mi mateix, este poema encapçala el llibre de Relats curts de terror (un llibre que recull les aportacions dels participants al Concurs de relats curts de terror que vam organitzar tots tres) i no vol ser res més que un sentit homenatge a la immortal figura del bruixot de Providence.

La música que escoltareu es titula Sleepless in Dresden, ve de la mà de Doc i es tracta d’una magnífica interpretació lliure de les variacions Goldberg.

Hespèria
La posta de sol d’hivern, que s’encén rere les agulles
i fumerals mig enrunats d’esta pàl·lida esfera,
obre grans portes a algun any oblidat
d’antigues esplendors i desigs divins.
Meravelles venidores prenen en aquells focs vius
carregats d’aventura i sense ombra de por;
una filera d’esfinxs assenyala el camí,
entre parets i torres que tremolen, a lires llunyanes.
És la terra on floreix el significat de la bellesa,
on tot record inexplicat té font,
on el gran riu del Temps comença el seu curs
pel vast buit, en somnis d’hores iluminades per les estrelles.
Els somnis ens apropen —però un antic saber repeteix
que la petja humana mai ha embrutat aquests carrers.

Poema XIII del llibre Fongs de Yuggoth, de H.P. Lovecraft.