«Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu.» Frank Herbert, Dune.
Ja fa dies a Tarragona van fer un debat sobre el futur de la biblioteca pública. Hi van participar l’Àlex Cosials i el Daniel Gil, i ho moderava Ciro Llueca.
D’altres voltes ja hem parlat de biblioteques al Basar, així que ara no estarà de menys que vos apunte les idees que més em van atraure del debat.
Tot just començar la Carme Renedo va apuntar unes paraules del conseller Tresserras, tot comparant les noves i les velles tecnologies amb el menjar congelat i el natural: no per aparèixer un ha desaparegut l’altre (i vaig recordar el que sempre diem, que els amants del paper poden dormir tranquils davant la irrupció dels llibres electrònics).
Una idea de fons que l’Àlex va posar sobre la taula també em va semblar molt encertada. Ens exposà que vivim en un moment de transició que va des d’una societat moderna (nascuda al segle dinou, romàntica, individual i racionalista) cap a una societat postmoderna, en què es mostra i predomina la col·lectivitat, i que es basa en l’imaginari col·lectiu. Com quan parlàvem de Baricco i la invasió dels bàrbars digitals. I la biblioteca, avui, ha de donar servei a estos dos tipus de societats, que han de conviure en un mateix espai.
Però les idees que més em van captivar van ser les del Dani. Potser perquè el seu discurs anava més enllà de la realitat confusa en què viuen els bibliotecaris camptarragonins. Apuntava que les biblioteques s’estan transformant en un poti-poti de serveis i que els bibliotecaris assumeixen massa feines: en un futur no gaire llunyà hauran de decidir què han d’oferir i què no. I possiblement esta tria vindrà donada pel context social en que es troba cada biblioteca en particular, i no a base d’una directiva general (això es pot comprovar veient l’avaluació que feia el dani de la mateixa xerrada a Tortosa). I també no es va poder estar de proclamar que els serveis han de dirigir-se cada volta més cap a entorns digitals, però que abans cal que els bibliotecaris assumeixen la tecnologia 2.0 com a pròpia per poder-la desenvolupar adequadament (talment com els polítics).
Enmig del debats amb els assistents, per la meua banda havia de dir alguna cosa. Així que, quan la regidora de Falset es queixava que no hi havia prou espai per als llibres a la seua biblioteca, vaig posar el dit a la nafra i els vaig engegar la necessitat d’utilitzar biblioteques digitals. Seria un servei compartit per totes les biblioteques públiques, tindrien a l’abast un fons bibliogràfic impossible d’encabir a les seues lleixes, i a més a més es podria donar servei arreu del món. Però, alhora, tampoc em vaig oblidar d’apuntar un dels punts febles de l’actual sistema de biblioteques, i és que tant a les Terres de l’Ebre com al Camp de Tarragona hi ha poblacions rurals que no tenen accès a les biblioteques (que hauria de ser universal). Un bibliobus podria solucionar-ho, que no en tenim cap en tota la província! I la Carme Renedo, com a responsable política, em va respondre que hi estan treballant i que la solució està al caure (ja veurem quant de temps tardaran, que ens coneixem, ja que l’impacte que tenen és minúscul comparat amb els sectors urbans).
I, per sobre de tot, una idea: com a editor el que m’interessa és que la gent llegeixe. Tant se me’n dóna si agafen un llibre en paper de Dostoievski com un còmic electrònic dels Marvel (i els vaig dir que veia més un adolescent d’avui amb el còmic que amb la novel·la). A mi m’interessa que la gent tinga actituds positives envers la lectura, així el dia de demà, si els convé, no tindran por si han d’encarar-se amb un manual universitari.
Així, doncs, crec que la idea de la campanya ha estat molt encertada (i ara, a més a més, tothom la pot continuar a la web). Cal que els bibliotecaris comparteixen els seus problemes i que miren d’albirar-ne les solucions. I, tal i com li vaig dir més tard al Ciro, estaria bé que incorporessen editors i llibreters al debat, ja que en realitat tots treballem pel mateix objectiu encara que puga parèixer que tenim interessos contradictoris.
El que m’ha cridat l’atenció és la subtil similitud entre uns arguments i altres (podríem parlar d’una teoria del moviment?) i els possibles auguris que es poden arribar a aventurar si fem la traslació de la història de ciència-ficció a la nostra realitat actual (salvant les distàncies i adaptant-ho al nostre entorn immediat).
Si els mòbils «bàrbars» de Baricco s’acaben imposant (com pareix que serà inevitablement), si adoptem com a pròpia la manera de fer multitasca, sempre ràpida i gens aprofundidora, ¿és possible que la nostra civilització acabe en un punt mort com a la novel·la? De tant de moure’ns, ¿acabarem oblidant la raó que ens portava al moviment?
Hi ha notables diferències en ambdós casos. Stapledon redueix i hiperbolitza situacions per forçar el devindre de la trama. Baricco, en canvi, ens detalla una realitat complexa, plena d’iridescències, que difícilment hauria d’arribar a la mateixa fi (he d’apuntar, com una nota a peu de pàgina, que un dels factors de la fi de la primera humanitat staplendiana és l’esgotament dels combustibles fòssils).
Stapledon, en el seu exercici de simplificació, dibuixa una inèrcia clara que crec que subjau a la base de la civilització «bàrbara». Cal que vetllem per no perdre l’hàbit de capbussar-nos sense renunciar al surfeig, cal que preservem tot allò que té de positiu la manera de fer tradicional. Perquè, si no ho fem, correm el perill de perdre la noció mateixa del coneixement, de què és rellevant i què no, fins al punt que puga distorsionar-se irremeiablement el nostre esperit crític.
Com a societat global que comencem a ser, ¿ho aconseguirem? Vull creure que sí.
Nexe m. Unió, allò que uneix una cosa amb una altra. Tota una Babel de llengües amb un nexe comú, Oller Febre, ii, 3. Etim.: pres del llatí nĕxu, mat. sign. ¶ A Blade Runner,Nexus 6 és el nom tècnic dels replicants.
Doncs bé, esta idea que actualment hi ha un canvi en els paràmetres amb què s’interpreta el món (copsat com a decadència per la inteligentsia dominant), que s’està gestant una nova civilització, es pot trobar en infinitat d’obres de ciència ficció. I això mateix m’ha ressonat en la memòria i m’ha portat a pensar en L’última i la primera humanitat, d’Olaf Stapledon.
Primer: cal llegir esta obra com el que és, un producte del seu temps (en molts aspectes ja desfasada) i mesurar-la amb justícia. Amb tot, quan ens explica la història de la primera humanitat (la nostra) hi ha un moment clau en la seua evolució, quan ha de decidir i triar entre una tendència cultural i filosòfica de vessant occidental o una d’oriental. Els aspectes que les diferencien es poden malresumir en què mentre l’oriental aplica una visió del món contemplativa, sensual i refinada, l’occidental és activa, productiva i puritana. En general, existix una dicotomia entre estatisme i moviment, uns són reposats fins a l’exasperació, els altres són actius fins al deliri. Però esta tendència Stapledon la representa literalment, fins al punt que la civilització humana, que acaba assumint el moviment perpetu com la seua quintaessència, arriba a l’adoració fanàtica de tot el que pot arribar a significar (i s’arriba a l’extrem de realitzar processons aèries amb caces a alta velocitat).
L’extremitat d’esta posició queda palesa en les paraules d’un dels personatges:
—Déu és l’omnipresent esperit del moviment que cerca realitzar-se en qualsevol lloc on estiga latent. Déu ha encarregat al gran poble nord-americà que s’encarregue de mecanitzar l’univers. (Staplendon, 83)
Malgrat tot, mitjançant un personatge de la trama, se’ns fa veure que esta opció vital, tot i ser millor que l’oriental i per això mateix triomfant, no acaba de ser l’adequada i, dramàticament, condueix al col·lapse definitiu de la primera humanitat.
Quan es consulta al Google difícilment anirem a buscar la informació a la quarta o cinquena pàgina, fins i tot el cercador ens dóna la possibilitat d’accedir directament al primer resultat, tot obviant-ne la resta. D’esta manera la recerca i l’obtenció del coneixement és superficial. Si per una banda s’estalvien els esforços d’aconseguir coneixement en profunditat tot obtenint unes respostes que poden no acabar de ser del tot satisfactòries o correctes; per l’altra banda en la major part dels casos el resultat de la cerca s’adiu als interessos de la majoria dels navegants.
El que ens ensenya Google és que en la actualitat existix una part immensa de ser humans per als que, cada dia, el saber que importa és el que es capaç d’entrar en seqüència amb tots els altres sabers. Gairebé no existix cap altre criteri de qualitat, fins i tot de veritat, perqè tots se’ls menja aquest sentit únic: la densitat del Sentit està allí per a on passa el saber, a on el saber està en moviment: tot el saber, sense excloure’n res. (Baricco, 110)
Avui, utilitzant Google, es necessiten un grapat de segons i una dotzena de clics per a que un ser humà accedixa a qualsevol àmbit del saber. Sabeu quantes voltes els habitants del planeta Terra faran esta operació avui, precisament avui? Mil milions de voltes. Més o menys cent mil cerques per segon. Sabeu el que això significa? No percebiu l’immens sentit de «tots lliures», no oïu els crits apocalíptics dels sacerdots que es veuen destronats i sobtadament inútils? (Baricco, 112)
[Curiosament, quan faig una recerca a fons per la xarxa sobre un tema concret, acostumo a utilitzar l’expressió «capbussar», que es contraposa perfectament amb la definició de «surfejar» per la xarxa descrita anteriorment.]
Primer anava a posar una altra imatge, però m’he reprimit i he utilitzat esta de la mà, que crec que s’adiu més al tema…
Deixeu-me que us explique, els propers dies, una d’aquelles curioses coincidències amb què es topen, a voltes, els lectors.
Qualsevol text literari és un entramat d’idees que, com una tela, tenen buits, i que nosaltres reomplim a partir de les nostres pròpies experiències. Feta esta primera consideració i prenent el corpus literari universal com un tot, passo a delirar esta reflexió, incompleta i fragmentària, de la troballa inesperada d’uns acords similars en dos teles diferents. Espero no desbarrar molt.
Llegint el llibre Els bàrbars, de Baricco, un assaig carregat de premonitòries intuïcions, he trobat una idea que m’ha captivat especialment. Es tracta de l’essència del que ell anomena «bàrbars», que representen la sensació que es té actualment de decadència de la cultura.
Els «bàrbars» basen la seua manera d’entendre la cultura i el coneixement en un moviment continu sobre la superfície dels temes, tot fent-ne tastets simplificats en càpsules informatives, i en que estranyament s’aprodundix en l’estudi d’un aspecte concret.
I ho exemplifica perfectament amb el que passa quan un usuari nadiu navega per internet, mentre berena, juga amb la pilota, escolta música i xiula una melodia politònica. A la xarxa es va d’un enllaç a un altre, prioritzant una minsa part de les dades existents per aconseguir el resultat més adequat a les nostres necessitats (a priori, és clar).
[Els bàrbars] privilegien els que en lloc de fer acopi del moviment el generen. Els agrada qualsevol espai que genere una acceleració. No es que es moguen en direcció a una meta, perquè la meta és el moviment. (Baricco, 115)
