Acabem, que això de la Fira de Frankfurt ja cansa, no?

Sabeu què va ser el primer que em va dir el Pep quan vaig arribar a Catalunya?: «Què no saps quina n’ha muntat el Carod?». I sí, l‘havia muntada, tot i que ara ja està tot aclarit. No sé què ens passa als catalans, que sempre l’hem d’espifiar (crec que si no ho hagués fet el Carod ho hagués fet un altre polític…). Que no n’aprendrem mai de les coses que ens han passat, com Fresno, o el cas de la federació de rugby? Que no tenim un bon exemple amb el «puntcat» de com s’han de fer les coses? santa paciència que hem de tindre…

Però anem a les valoracions, que d’això es tracta este darrer post. Per la part «natural» que em correspon, com a editor, Frankfurt ha estat el de sempre: grandiós, magnífic, universal. En un sol espai tens representants de tots els editors del món i de totes les maneres de fer llibres, una ocasió única a l’any per ataüllar el món exterior, les noves tendències, altres maneres de treballar, i topar-te amb idees i conceptes atractius. Com un viatge amb l’Enterprise, però a velocitat subsònica.

Per la part «especial», pensant que enguany els convidats érem naltros: objectiu aconseguit. Tot i que hi ha aspectes criticables de l’organització i dels actes, que he anat desgranant en esta sèrie de posts i en d’altres, el resultat final és bo ja que hem aconseguit situar els llibres catalans (i la indústria editorial catalana) en l’epicentre mundial editorial que és Frankfurt.

La indústria editorial internacional ens ha pres seriosament, que no és poc sent «gats escaldats» com som, tal i com diu el Quim Monzó. I els alemanys pareix que han aprés que la cultura catalana no és ben bé l’espanyola: quan et preguntaven d’a on eres i deies «katalanische» et responien amb un «Catalonia is not Spain», malgrat les intoxicacions que hi ha hagut des de la premsa espanyola (alguns postul·laven la teoria «català=nacionalisme=nacionalsocialisme», aberrant i supinament ignorant, sobretot sortint de plomes alemanyes).

Per reblar-ho, aprofito un apunt del Jordi, que servirà per corroborar si això ha anat bé o no. En una entrevista a l’Eduard Voltas al Singular Digital, responia d’esta manera a la pregunta de què n’esperava de la fira:

Frankfurt no és una fira de literatura, és una fira del llibre. El que hem d’esperar de Frankfurt és que la indústria cultural surti reforçada, i des del punt de vista estrictament literari, el que hem d’esperar de Frankfurt és que surtin contractes de traduccions, que surtin compres de drets d’obres catalanes literàries, que els nostres autors que encara no han estat traduïts, gràcies a Frankfurt, aconseguim que es fixin en ells. Hem d’intentar posar en circulació molt més del que tenim ara, aquest és el indicador que hem d’atendre per saber si Frankfurt ha servit o no per alguna cosa.

Pel que he llegit als blocs dels editors pareix que la cosa va per aquí.

Felicitats a tots (institucions, editorials, escriptors, etc.) per la feina feta!

Si encara voleu més Frankfurt (cosa que dubto) entreu a l’especial recopilatori de vilaweb lletres.

A que no sabeu qui em vaig trobar a la Fira de Frankfurt? A una amiga de la katerina! estava a la zona dels llibres turístics, així que era un vaca viatgera, amb molt de món vist, que aconsellava als curiosos a quin pais podien anar de vacances si no sabien ben bé què fer. Jo, per la meua banda, ja li vaig donar records de part de «K»: múúúúúúú

Avui vos diré quatre coses «alternatives» al voltant de la Fira de Frankfurt.

La primera, el cal·ligraf que hi havia a l’estand de Turquia. Els firaires acostumen a regalar punts de llibre i catàlegs, però els turcs, a més a més d’editors, hi tenien un enquadernador, un artista (que pintava aiguaforts) i un cal·lígraf. El cal·ligraf et regalava el teu nom (o les paraules que vulguesses) cal·ligrafiades a l’«àrab». La veritat és que és una molt bona idea, ja que el seu estand sempre estava ple de curiosos i de gent que en volia un (sobretot perquè era una cosa diferent a tot el que els altres oferien als visitants).

Una altra cosa que em va cridar l’atenció va ser l’estand de la Ciutat del Vaticà. La Biblioteca del Vaticà, a més a més de regalar uns esplèndids punts de llibre i uns catàlegs acurats, tenia exposats tota classe de llibres d’art del seu fons. Un regal per a la vista, de veritat.

El diumenge, a més a més, em vaig escapar a fer pinya als castells. Els de la Vella de Valls hi havien anat (una llàstima que no fossen els de la Jove), i no em podia estar d’anar a ajudar-los ja que els alemanys, això de posar-se a la pinya, res de res!

I, finalment, els frikis. No hi podien faltar!

Aprofitant que hi ha una part de la Fira dedicada al còmic, els frikis de Frankfurt aprofiten per disfressar-se de personatges de còmic i passejar-se feliçment per la Fira tot empolainats (el nigth hi hauria xalat), tal i com fan aquí al Saló del Còmic de Barcelona.

Unes estudiants de Hogwarts revisen la seua càmara. Hauran trobat algun defecte al seu darrer encanteri?

De tot el programa d’actes «alternatius» que hi havia a la Fira de Frankfurt n’hi havia un parell que no em volia perdre: el concert del Jordi Savall, i les nits del Sònar.

Al concert del Savall (que va tocar peces catalanes que anaven des del Renaixement fins al Barroc) i vam arribar just abans que ens tanquessen les portes, i per poc que ens el perdem! La veritat és que hauria estat una llàstima, ja que el concert se celebrava en una esglèsia, i els músics i cantants van estar realment formidables. Un apunt important: l’acte estava ple d’aborígens alemanys (molt bona senyal esta).

Les «nits», per a mi, van acabar sent «la nit» (ja que només hi vaig anar el dissabte). I tot i que anava preparat mentalment per escoltar música electrònica de la heavy, em vaig trobar que punxaven música prou melòdica… i quan va sortir el grup que actuava ja va ser l’apoteosi. Els de El señor Coconut tocaven cha-cha-cha, merengues i altres sons amb base electrònica: una meravella, vos els recomano!

L’últim acte «català» de la fira al que vaig assistir va ser al de relleu de la cultura catalana cap a Turquia. Encuriosit per veure com anava la cosa m’hi vaig presentar abans d’hora per recollir el catxarret traductor i els auriculars, i em vaig trobar amb una gentada que anava a escoltar l’autor de Pandora im Kongo. Fantàstic, la literatura catalana sura i atrau per ella mateixa!

De l’acte, què voleu que us diga? En Porcel, molt saberut i metafòric, encara no acabo d’entendre què ens volia dir. I els polítics (així, en caixa baixa) un fart de riure! cinc minuts abans de l’acte van acudir tots alhora, i com que en primera fila només hi havia lloc per als més importants, la resta es van quedar a una banda de l’escenari (precisament, a l’altra banda dels fotògrafs).

No sé si sabreu que abans de començar un acte, els periodistes aprofiten per masacrar els protagonistes a fotografies per no molestar-los durant l’acte. Curiosament, quan va acabar la pluja de flaixos, els polítics (en caixa baixa) que estaven perfectament situats a l’altra banda de les càmeres van desaparèixer en gran part (i no van tindre ni la decència de fer veure que escoltaven allí mateix els discursos). I pensar que lo viatget i l’estada d’estos polítics (en caixa baixa, i de tots colors) els hem pagat entre tots…

Com veieu, a Frankfurt hi vaig fer amistat amb un barrufet gens menudet…

Però anem als actes que es van celebrar a la Fira de Frankfurt. No vaig ser present a molts, ja que el que m’intereava de la fira eren els estands que podia trobar d’altres editorials d’altres països. Amb tot, el primer dia que hi erem, vam trobar-nos al Jordi Ferré, que s’encaminava a la presentació del seu llibre, i ens vam afegir als curiosos que hi van assistir. Hi presentaven dos llibres, que eren el mateix: Catalunya explicada als alemanys /Katalonien. Eine Kleine Landeskunde, un llibre que interessa més als alemanys que al catalans, ja que explica de manera entenedora què és això de Katalonien i la seua gent. La veritat és que em va agradar molt poder assitir a la presentació d’una de les «nostres» editorials, i em va omplir d’orgull veure la il·lusió amb què el Jordi i el Pep s’encaminaven a l’acte. Felicitats per la feina feta, Cossetània!

Però hi havia altres presències properes a la Fira (sentia una gran pertorbació en la Força). Els escriptors de Tarragona van celebrar un acte, els Kesse monogràfics de la literatura catalana al Camp estaven repartits (de la meua mà), i els editors de les comarques meridionals de Catalunya (Aeditors, Silva Editorial, Publicacions URV, Cossetània Edicions i Arola Editors) apareixien en tres desplegables (en català, alemany i anglès) a l’estand del Ramon Llull.

A més a més, altres escriptors ebrencs van ser presents a la Fira, com ens explica el Gustau, i absents (l’absència del Gerard Vergés hauria de fer sentir vergonya, i de la gran, a més d’un polític ebrenc; tenen sort que a pedregades no arribaria a badar el cap de més d’un d’estos [ir]responsables).

En general, al final, què en puc dir de la presència ebrenca i tarragonina a Frankfurt? Pos que, pel que pareixia d’entrada, al final ens n’hem ensortit prou bé! A banda de la presència de la gent de Cossetània i de llibres d’Arola Editors i de Publicacions URV, els desplegables van suplir la manca d’informació que hi pogués haver sobre les nostres editorials (sobretot gràcies a que estaven traduïts). Potser els encarregats del Ramon Llull, a l’hora de parlar d’editorials amb editors foranis, parlaven de les «grans»; però amb estos desplegables els «menuts» també hi érem (i, de retruc, els seus autors). Val a dir que l’edició d’estos desplegables va ser possible gràcies a la col·laboració dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Tarragona, i a les bones arts del cambrilenc Adam Manyé (suposo que haver fet de profe a la Cala el va preparar per estar receptiu a una idea tant descabellada com esta ). Mentrestant, m’agradaria saber què feien al mateix lloc a Tortosa (Gustau, en saps alguna cosa? silenci administratiu per part seua, no?).

Així, doncs, des del meu punt de vista, s’esmenava una de les errades dels organitzadors: donar una importància excessiva als autors i deixar de banda les editorials. A Frankfurt s’hi va a contractar i vendre drets de publicació de llibres en altres llengües, i això no vol dir que no s’haja de donar importància als escriptors (que la tenen), sinó que cal donar-li l’atenció justa sense deixar de banda els vertaders protagonistes: els editors.

Els desplegables dels editors de les comarques meridionals de Catalunya a la Fira.

Anem a explicar quatre cosetes de la Fira de Frankfurt (que us les devia!) ara que ja tinc les fotos descarregades. Primer, us aviso que la narració dels esdeveniments no sera temporal, sinó i tal i com m’aniran passant pel cap, i ja us aviso que no serà ben bé un relat de tots els actes ni una avaluació ponderada de la Fira (sinó ben subjectiva, que per això estem al meu bloc). La raó per la qual ho faré així és que la meua visita a Frankfurt no se circumscriu a les visites de treball de la majoria d’editors (podeu llegir el post del Jordi Ferré o de Tirant al cap) ja que jo no sóc un editor «literari» sinó «científic». Això fa que no tinga visites concertades com els altres i que em puga dedicar més a xafardejar per la fira a la recerca de novetats i idees, de catàlegs, i de targetes de visita.

Una altra cosa: malgrat que pel que puga escriure puga parèixer que estic descontent de com va anar la Fira, no ho estic pas. L’únic que passa és que té més morbo criticar i dir les coses que trobes que estan malament que no les que estan bé. Al post final de la sèrie d’«Orbitant per Frankfurt» faré una mica d’avaluació en general, no patiu.

Anem per feina. Avui em dedicaré a parlar de l’exposició de la cultura catalana i de l’estand del Ramon Llull a la Fira. En un post anterior ja us havia comentat que l’exposició no m’havia acabat de fer el pes. Ho torno a repetir ara, i apunto el «mal» que possiblement té esta exposició i l’estand: el disseny.

Ahir ho comentava amb una amiga que treballa fent exposicions en un museu: els responsables màxims de les exposicions donen prioritat absoluta a la forma en detriment del contingut. Així, doncs, l’exposició era molt maca, amb molt de diseño. Els llibres plovien del cel, i cada exemplar anava grafiat amb un autor, un títol, un paisatge. Vaig buscar alguns noms geogràfics. Hi havia Tarragona, i Delta de l’Ebre, però no vaig saber trobar les Terres de l’Ebre. Hi havia un paraent semicircular en què s’hi encastaven llibres originals i incunables: volien explicar la història de l’edició catalana. Hi havia unes pantalles en què apareixien diferents escriptors que explicaven les seues vivències i opinions literàries. Hi havia un escenari a on celebraven actes i tot de butaques i llibres catalans en totes les llengües per als visitants-lectors.

Ara, entre tot, em costava entendre què era la cultura catalana d’una manera ràpida i entenedora (potser el problema està en què no és fàcil explicar una cultura… potser…).

I l’estand de la Ramon Llull, per mi, exemplifica tots els mals del disseny per sobre de la funcionalitat. Vos diré que l’estand era maco, que tenia un lloc per concertar-hi entrevistes (per cert, molt bona la feina dels treballadors de l’estand, que explicaven als editors curiosos de què anava tot plegat) i que era prou gran. Però això de «gran╗, a Frankfurt, sempre s’ha de relativitzar… amb l’estand del costat! L’estand espanyol era més gran i estava més ben situat, tot i que ja sabia que hi va haure problemes en això, i que els espanyols no van voler canviar el lloc per este any de cap de les maneres (au, editors catalans, associeu-vos amb ells!). Però em costa entendre per què l’estand no era més gran i, sobretot, perquè no hi havien més llibres en exposició (tal i com feien altres, com Finlàndia, o Grècia, o…). Penseu que l’estand de la Universitat d’Oxford era el doble de gran. Però bé, en això del disseny de l’estand, el Jordi tampoc n’estava content.

Suposo (espero i desitjo) que l’estand l’aprofitaran l’any vinent i hi seran presents a la Fira…

[demà, i següents, més!]

Jo assenyalant-me a mi mateix en una foto que va fer el Gremi d’Editors de Catalunya als editors catalans al Liceu. És increïble com es van passar retocant la foto amb el Photoshop, tallant i pegant caps. Suposo que el fotògraf havia de justificar la minuta d’alguna manera…

M´he topat amb una terminal d´internet i aprofito per escriure-vos! Ahir la cosa va estar molt be, despres de visitar els estands anglofons i els cientifics vam anar a descansar i per la nit ens vam escapar al Sonar (vaig sentit una versio cha-cha-cha del Thriller del Michael Jackson acollonante). Estic fent fotos, i prenent apunts, (anirem a sentir que diu el Porcel mes tard) i quan torne a casa us escriure alguns posts amb mes tranquilitat. Per cert, avui hem trobat una companya de la Katerina (o era ella?).
Vinga!, vinga!, que me´n vaig a la zona dels comics, que m´esperen un munt de frikis disfressats!

Finalment m´he conectat en un ciber, amb un teclat estrany i un explorer 5.0 (una reliquia de versio). Aixi que no us estranyeu si no hi ha accents i falten coses (no puc deixar comentaris, per exemple).
El viatge va anar molt be. Vam arribar a l´aeroport i ens va portar a la ciutat un afganes que sabia setz llengues, i vam anar a sopar a un italia regentat per italians. No va ser fins a l´endema que vam contactar amb aborigens, ja cami de la fira.
Comencem per l´esport nacional: criticar. L´exposicio dedicada a la cultura catalana, xiquets, fluixeta fluixeta. Hi ha molts llibres originals i incunables, i hi ha un raconet en que la gent pot escoltar entrevistes a escriptors; pero la sensacio general es que si no saps que es la cultura catalana no se si en surtes tenint alguna idea clara de tot plegat (ho haurem de preguntar a algun alemany, a vore que diu).
Anem a l´estand de llibres Catalunya. Molt de disseny, si, pero poc funcional. Penseu que tota la produccio editorial de totes les universitats dels Paisos Catalans es resumeix en quatre lleixes comptades!
I lo millor de tot: veure deambular escriptors catalans pels estands institucionals… Que no saben que hi ha una fira amb llibres de tot lo mon? Pareix que no, perque no paren de donar voltes a l´estand del Gremi i del Ramon Llull (deuen tindre complex de tito ensenyant les plomes? no ho se)
De moment hem visitat els estands llatins i d´altres llengues. Ara anem cap a la zona dels angloamericans, a vore que tenen de bo, i ésta tarde m´escapo a visitar el llibre cientific (el que m´interessa a mi).
A nivell de ciutat pareix que la gent se n´entera de que es aixo de la cultura catalana (bona senyal, com a minim). Haurem d´esperar al final per fer-ne una avaluacio.
A vore si me conecto un altre dia i vos dic alguna coseta mes. I llegiu molts llibres, eh?

Espineta amb caragolins

Tot i que no és un plat habitual en els menús diaris dels restaurants, hi ha diversos establiments que aprofiten les festes de Santa Tecla per tindre a punt este plat tradicional, que té com a base l’espineta, una part de la tonyina posada en salaó. A la Part Alta, si mai hi aneu de bon matí i necessiteu un bon esmorzar, d’aquells de forquilla i ganivet, podeu entaular-vos a Las Vegas (a la plaça de Sant Antoni) o, encara millor, a la Queveda (al bell mig de la plaça del Fòrum). Segur que després tindreu tot el coratge del món per anar a fer pinya amb els castellers a la plaça de les Cols!

Recepta de l’espineta amb caragolins

Si continuem caminant pel carrer de la Nau, a l’altra banda del carrer Major, farem cap a la plaça del Rei, presidida per la torre s’anomena popularment «de Pilat». Esta torre, que data d’època romana, va ser reutilitzada pel normand Robert Bordet els primers anys de la repoblació com a centre del seu poder feudal, en contraposició al que emanava de la Catedral, seu del primat eclesiàstic. I, amb el temps, passà a mans del rei, que aixoplugà sota el seu capell els jueus dels carrers que l’envolten, a l’antic call.

Des de dalt del Castell del Rei, part del museu d’història i talaia mediterrània, podem albirar tant la nova Tarragona, els molls de costa i les petroquímiques, com la Tarragona de tota la vida, el carrer santa Anna, la plaça del Fòrum i el mercat de dissabte, els fortins, l’amfiteatre i les antigues esglésies de la ciutat, tot coronat per la blanca façana de la Catedral que s’aixeca al mateix lloc a on abans havia el temple d’August.

Des d’aquí, però, el que no podrem veure és el claustre, ni sentirem el silenci de les campanes que ressona després del toc de missa. Silenci, envoltat per l’atenta mirada de sentinelles tarongers, que ens convida a imaginar-nos ben viu el fil de la història al nostre voltant i que ens recorda que, des dels temps de Florus, a Tarragona «tot l’any és una contínua primavera». Veniu i comproveu-ho!