Fa uns dies en Pau Cortina, periodista de l’ACN, es va posar en contacte amb mi per fer-me unes preguntes. Il·lusionat, no vaig dubtar ni un moment en respondre-les el millor que vaig saber. De les meues respostes, i de les d’un bon grapat d’altres editors, en va sortir un article que va aparèixer en diferents mitjans, com ara al Diari de Girona. Gràcies a la magnífica feina de periodistes com el Pau, es dóna veu i espai a projectes culturals que habitualment no es troben als aparadors de casa nostra. I cal que ens felicitem tots per tindre uns bons professionals en el nostre país, que miren una mica més enllà de la tradicional pila de llibres. Per als curiosos i una mica vagarosos, us reprodueixo el text aquí mateix:

L’auge dels petits editors a Catalunya pren diverses formes, i poques passen per la viabilitat econòmica. Des de la microestructura empresarial fins a l’associació cultural, sembla que dos conceptes s’imposen a la rendibilitat: el llibre i el lector. “Per a moltes petites editorials aquests són més importants que el compte de resultats”, afirma Anna Porta d’Adesiara, una microeditorial que es conforma amb “no perdre diners”. Així han proliferat multitud de capçaleres que troben en la llibertat d’edició i l’amor a la literatura la seva raó de ser. Pocs títols, venda per Internet i impressió sota demanda abarateixen costos, però també redueixen l’impacte de Sant Jordi en el còmput de vendes anual.
Les petites editorials -aquelles que publiquen menys de 100 títols anuals i facturen menys d’un milió d’euros, segons la Panoràmica de la Edición Española de Libros (2010)- no han deixat de créixer en els darrers anys, en paral·lel al descens del ritme de creixement de les mitjanes i l’estancament de les grans editorials (cap de nova a l’Estat des de l’any 2000).
Una bona part d’aquest creixement estadístic es deu al fenomen de les microeditorials, que es queden lluny del centenar de llibres publicats i, generalment, també de la facturació que s’estima per les editorials petites. En el seu cas, a més, es fa difícil quantificar-ne la producció editorial.
Molts no estan associats al Gremi d’Editors de Catalunya, en alguns casos per tractar-se d’entitats sense ànim de lucre, en altres directament per la negativa a pagar-ne la quota. Això complica no només quantificar la producció editorial sinó constatar estadísticament la seva pròpia existència. Un altre factor a tenir en compte és la recent privatització del registre ISBN, motiu pel qual moltes d’aquestes petites entitats renuncien a registrar, per exemple, els títols que només es distribueixen digitalment.
Tanmateix, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Xavier Mallafré, calcula que “poc menys del 95% de les editorials que existeixen estan agremiades”. De ser així, les editorials ‘micro’ podrien representar un màxim d’un 6% del total d’editorials catalanes.

Voluntarisme i supervivència
Potser és perquè aquest tipus d’iniciatives només “podrien arribar a ser viables econòmicament en un mercat de lectors gran com el de la llengua anglesa”, com sosté l’impulsor de l’editorial virtual Petròpolis, Jaume Llambrich. Més enllà d’aquesta explicació, el cert és que el fenomen dels petits editors està -majoritàriament- lligat al voluntarisme.
Des d’Adesiara -un exemple d’editorial petita i independent que publica exclusivament en català, principalment traduccions acurades de clàssics de la literatura universal- assumeixen que han deixat en un segon terme els “interessos crematístics” i que el seu objectiu és facilitar al lector l’accés a títols “pretesament menors” en funció de la “totpoderosa rendibilitat econòmica”. L’editorial publica entre 10 i 14 títols l’any, que fa arribar a les llibreries a través d’una petita distribuïdora.
Així, l’editorial no és el mitjà de subsistència dels qui hi participen (quatre treballadors), com no ho és Labreu Edicions. Ester Andorrà, responsable d’aquesta altra editorial, atribueix la subsistència de les microeditorials a la “gent amb idees i valentia per tirar-les endavant”. En el seu cas, l’editorial està constituïda com a associació cultural sense ànim de lucre, nascuda per donar “suport i difusió a la poesia i literatura de qualitat en llengua catalana”. Per això, els pocs beneficis que aconsegueixen es reinverteixen en la publicació de nous llibres, “ara per ara 13 l’any”.

Llibres “de risc”
Una de les virtuts que les editorials consultades coincideixen a atribuir-se és la possibilitat de publicar amb total llibertat. Anna Porta, d’Adesiara, considera que les petites editorials fan generalment “llibres de risc”, és a dir, que no s’editen en funció de les vendes que es calcula que aconseguiran. I contraposa aquesta virtut amb la tendència a la “best-sellerització” de la cultura que, al seu parer, imposen les grans editorials que volen “assegurar la venda de milers d’exemplars”.
Al respecte, Andorrà (Labreu) apunta que no considera que el fenomen hagi de ser passatger. “Això dependrà de la recepció dels lectors i de la valentia i tossuderia dels que portin endavant cada projecte”, subratlla.
Un dels casos més extrems -quant a viabilitat econòmica- és el de l’editorial Petròpolis, que va crear l’any 2009 Jaume Llambrich Brull. Es tracta d’una microeditorial virtual, sense ànim de lucre i “fundada per diversió”. Llambrich s’apunta a la tesi de Porta en afirmar que “els petits són capaços de córrer més riscs editorials, econòmics i de continguts”.
Aquest editor també remarca el fet que les grans editorials “eviten segons quins tipus de textos” amb pretextos diversos. En aquest sentit, veu l’activitat de les microeditorials com una oportunitat per a certs llibres i per a certs “lectors selectes”. I remata: “Mentre existeixi un públic lector que busqui els seus títols, les petites editorials mai deixaran d’existir”.

El pes relatiu del dia de Sant Jordi
Davant la proximitat de Sant Jordi, les editorials consultades valoren de forma diversa l’impacte que tindrà en la seva activitat i, en concret, en el global de vendes anual.
Qui sembla tenir-ho més clar és Jaume Llambrich, de Petròpolis. Dels dotze llibres que edita anualment, “un parell poden sortir per Sant Jordi”. No obstant això, per tractar-se d’un projecte virtual, l’editorial no pot notar l’efecte del comprador de carrer. Llambrich hi afegeix que els llibres que surten en aquestes dates se seleccionen en funció de l’interès de l’autor de tenir presència en aquest moment, i no tant de l’editor.
Les presentacions públiques de llibres, amb tot, sí que creixen durant el mes d’abril, fins i tot per aquesta editorial, que n’ha realitzat almenys dues des de setmana santa i fins aquesta setmana. El mateix passa amb Labreu edicions, que “incrementa la quantitat de recitals i presentacions durant tot el mes d’abril”. Però en el seu cas, a més, Sant Jordi sí que representa “un bon dia per a la venda”, que multiplica per tres les vendes d’abril respecte un mes normal. Andorrà valora, a més, que és un dia “important per tenir un tracte directe amb els lectors”.
A Araiadés, en canvi, Sant Jordi “no té un impacte gaire considerable”, en aquest cas no tant per les dimensions de l’editorial com pel tipus de producte que ofereix, senyala. “Em sembla que els nostres lectors són aquells a qui agrada la literatura de qualitat: compren llibres al llarg de tot l’any i em temo que aquest dia no solen comprar-ne si no és per compromís”, diu.

Petits però entusiastes
Segons l’informe Comercio Interior del Libro en Cataluña 2010 (últimes dades publicades), les editorials petites -microeditorials o no- van editar aquell any un 29,5% dels llibres publicats a Catalunya. No obstant això, malgrat superar la quota de mercat de les grans i molt grans editorials, la facturació d’uns es va quedar en l’11,3% del total, mentre que les grans editorials acaparaven el 45,7%.
Les tirades limitades de les editorials petites expliquen aquest diferencial. En el cas de les microeditorials les edicions en paper acostumen a fer-se sota demanda (quan s’assoleix un volum de lectors interessats), la qual cosa explica fins a quin punt aquest sector no és, a dia d’avui, un negoci.
Per això alguns prefereixen parlar “d’altres” beneficis extraordinaris amb els llibres, com reivindica Jaume Llambrich: “Ens ho passem molt bé editant-los, xalem en veure la il·lusió dels autors el dia de la presentació i quan els lectors els llegeixen ens engresquen a continuar endavant”.

Les eines que avui tenim al nostre abast a la xarxa, les anomenades 2.0, han canviat la manera de comunicar-nos. Això és evident en pàgines web com els blocs i en la multitud de plataformes socials, com ara el facebook. Pel que fa al món dels llibres, estos nous instruments ja estan ben instal·lats, ja que les possibilitats de publicació i d’autoedició s’han tornat realitats que ben pocs podríem arribar a imaginar fa tan sols alguns pocs anys. Els lectors poden parlar de tu a tu amb els seus autors, poden opinar i fins i tot influir directament en el procés creatiu (com quan l’autor decideix anar publicant en un bloc esborranys dels seus textos). I les modalitats de publicació per part de l’autor s’han vist estranyament variades; penseu que fins i tot ja es publiquen “novel·les” mitjançant el twitter, a partir de missatges de 140 caràcters (la llargària d’un missatge en este servei).

Tot este maremàgnum de possibilitats també ha tingut el seu corresponent impacte en l’àmbit del món de l’editor. Fins fa poc l’intercanvi d’opinions entre el reduït grup d’editors es basava en la comunicació oral (al cafè, en un seminari, en una entrega de premis…) i en algunes publicacions comptades (algun llibre, alguna part d’algun suplement de diari…).

Ara, a banda de projectes magnífics que recorren a antics models, com la revista Trama & Texturas, el ventall d’eines que existeixen a internet ha fet que este diàleg aparegués a la palestra pública i que fos a l’abast de tothom. I des de la iniciativa personal, de manera directa, sense haver de passar per sedassos ni plataformes alienes. Però aquí ens centrarem en el petit grup d’opinió editorial creada en llengua catalana (de ben segur que el seu tamany sia indicatiu del pes de les altres llengües en la nostra àrea lingüística).

Així, doncs, podem estar al cas del que es cuina a casa nostra gràcies a blocs, microblocs i llistes de distribució de correu. Dels primers cal destacar les aportacions de Jordi Ferrer (de Cossetània) i de Joan Carles Girbés (de Bromera). Ambdós ens ofereixen, en primera persona, els seus gustos, les seues aficions les seues opinions i, evidentment, les seues dèries, històries i problemes del món editorial (vegeu l’excel·lent sèrie d’apunts Tipus mòbils). Un clar exemple l’hem pogut viure en la recent crisi del sector de distribució de llibres, en què la lectura dels seus blocs ha estat una alternativa ben sucosa a les notícies dels mitjans d’informació.

Però el món dels blocs dóna per a molt més. És el cas de Beat.cat, subtitulat com a Observatori de l’edició digital, un bloc amb què podem estar al cas de les darreres novetats del mercat, de dispositius, d’iniciatives lligades al llibre en el seu nou entorn de difusió.

Pel que fa a microblocs, si entrem a la plataforma twitter, hi podrem trobar tot un reguitzell d’opinions, enllaços interessants, petites discussions, que donen com a resultat la temperatura immediata del que es cou a la xarxa. Alguns dels usuaris-editors a seguir en català són Ernest Folch, Elisabeth Castro, Jordi Prats o Lilibabar (sense menystindre els usuaris d’altres llengües que en són molts, i molt interessants).

Per últim, només queda apuntar una llista de correu, Infoedicat. De tots els mitjans que hem anat resseguint és, probablement, el més 1.0, però és innegable que la funció que realitza no es pot deixar de banda. Mitjançant el “vell” sistema del correu electrònic es manté informat a tot el conjunt de subscriptors de notícies i apunts aportats per ells mateixos (i aquí hi trobem el mateix esperit de l’anomenada web 2.0).

Per tal de poder espigolar els apunts de totes estes fonts, i moltes més, s’ha creat un petit metabloc, de nom Titivil. El dimoniet editor per excel·lència, rebusca per tots els scriptoria digitals i us ofereix diligentment les seues troballes, de manera que podeu estar al cas de manera immediata de les darreres novetats que es generen a la xarxa. Bona lectura!

Estos dies estic preparant una coseta per a la revista Bvalls de lletres. Fent recerca de material m’he trobat que, tot i que hi ha una extensa blocosfera hispana que tracta temes editorials, en el cas del català no és així. I he pensat que estaria bé recollir tots estos enllaços en algun lloc.

És així com a sorgit el projecte Titivil (que pren el nom del nostre benvolgut dimoniet editor). Prenent la idea del metabloc (a l’estil de Blocs de lletres, però en format molt més humil) he recopilat els fils i les darreres entrades d’aquells blocs que reflexionen sobre el món editorial escrits en llengua catalana, que es poden comptar amb els dits: De tard en tard, Tirant al cap, Bloc de PUV, Beat.cat, Vicent Olmos i Edi.cat.

No hi he posat blocs d’editorials en sentit estricte, ja que el que m’interessa és la reflexió, no el seguiment de les novetats i del catàleg, ni tampoc els de lectors, llibreters, crítics literaris o bibliotecaris. Així, doncs, hi trobareu un fil d’actualitzacions dels blocs escollits per tal d’estar al cas del darrer apunt publicat i, a més a més, hi he adjuntat les darreres novetats de la llista de correu Infoedicat (la única que existeix en català en el sector), i una tria de piulades de gent i editorials d’arreu (perquè hi ha molts editors que prefereixen la brevetat). I per acabar-ho d’arredonir, i he adjuntat alguns enllaços a reflexions de collita pròpia.

Sé que el disseny no és espectacular, però crec que de moment ja fa la funció que ha de fer. Si sabeu d’algun altre bloc que puga ser interessant no dubteu en dir-m’ho i si creieu que falta algun follower a la llista aviseu-me! Per cert, que s’accepten col·laboracions si hi ha algú interessat en fer un disseny de pàgina o en gestionar-ho, només ho heu d’insinuar en un comentari i ja estareu enrolats a cal Titivil!

La imatge, de la font Titivilus.

Alguns ja sabíem que alguna cosa no rutllava amb esta malèfica tipografia, però ara les nostres pors s’han confirmat. Ni el mateix Accídia s’havia atrevit mai a fer-nos-ho saber, temerós dels mals còsmics que s’evidenciarien per a la Humanitat; però per fi la veritat s’ha fet palesa, gràcies a les investigacions dutes a terme per l’equip d’El jueves. Us transcric en bell catalanesc el text, per tal que considereu atentament les pèrfides conseqüències.

Molts ingenus creuen que el Necronomicó no és res més que un mite, un engany, un llibre fictici inventat per l’escriptor H. P. Lovecraft per a donar solidesa al seu món narratiu de fosques religions i bibliografia arcana. Però com molt bé saben els espectadors de Cuarto milenio, els observadors d’ovnis i altres ments despertes, el llibre malèfic existeix. El seu pervers contingut, inspirat per monstruosos déus de l’Antiquitat, pot fer embogir a l’incaut que llegeixi uns paràgrafs. Biblioteques de París, Londres i Arkham (Massachussets) guarden amb pany i forrellat les úniques còpies conegudes; i si fins ara cap curiós havia accedit a elles, era perquè sempre estaven agafades en prèstec. Però ara que un ex-becari del British Museum ha tornat per fi el seu exemplar —després de tindre’l a casa seixanta-vuit anys—, els seus secrets tornen de nou a la llum pública, tot revelant l’horror de la seua natura amb dades com la que acabem de conèixer: el Necronomicó està escrit amb Comic Sans!

Tot fa pensar que va ser el mític àrab foll Abdul Alhazred, autor del manuscrit original —i, segons molts miops, un altre personatge inventat pel sobrevalorat Lovecraft— qui va forjar, posseït per dimonis d’una altra dimensió, la infame tipografia que ha fet perdre el seny als lectors del llibre. Alhazred seria, doncs, el creador de la font que segles més tard Bill Gates (un altre conegut adorador de Cthulhu i enemic de la Humanitat, en general) incorporaria al sistema operatiu Windows, des d’on la seua ominosa forma s’estendria per tots els suports.

Recordeu, els qui la utilitzen per a escriure correus o rotular els seus repulsius còmics, que estes lletres van ser dissenyades per a invocar als Antics i portar l’apocalipsis. El mal persegueix als qui arrastren els seus ulls per les ensangonades pàgines del Necronomicó. Desbudellar els seus secrets només els portarà desgràcies. (Fixeu-vos, per exemple, en la persona que el va agafar de la biblioteca fa seixanta-vuit anys: la multa per tornar-lo ara li ha costat un ou i el rovell de l’altre. Ah, desgraciat! Som titelles! Titelles en mans dels déus primordials!)

Com mana la tradició especiaire (mireu el 2006, 2007 i 2008) ha arribat el moment del calendari de l’any nou! Ja sabeu com és de fàcil utilitzar el vostre calendari de sobretaula: només l’heu de baixar i imprimir, plegar per a on estan les marques, i realitzar un petit tallet a la base per ajuntar les dos cares. Us en sortireu? ja sabeu que si teniu problemes només ho heu de dir!

Les tipografies d’enguany han estat ben variades: per als mesos i els dies, la Cambria i la Calibri; per al text del basar, la Starliner BTN, i els dibuixos són de la Nasa Dings.

Bé, finalment, després de diferents proves, dono per acabada la feina! Al final he decidit presentar-ne un parell al concurs, que podeu veure al final del post. No sé si al final les utilitzaran, però mira, si mai la gamoia vol fer un llibre i necessita cobertes, sempre les pot aprofitar (i li canviem el títol, és clar!).

Continuem amb més cobertes per al concurs! A partir del que em dieu he buscat alternatives gràfiques. Les he presentat sobre la base del negre/sanguina, així que heu de tindre en compte que només són proves per veure com treballen els símbols i què vos pareixen (així que no vos n’esteu de posar-hi cullerada!).

I aprofito el post per apuntar-vos les fonts que he anat utilitzant, per si algú les vol utilitzar.

• Per al text «Infobib»: Qlassik
• Font de codi de barres: Code 3X
• Font de símbols Mac: Mac Dingbats
• Lletres de bits: Sydnie
• Cinta de casset: Ckas

La Gamoia ens ho dia l’altre dia, que els de LibWorld preparen l’edició d’un llibre amb aportacions de bibliotecaris blocaires de diferents països, a on presentaven el panorama nacional de blocs professionals.

Una de les coses que demanen a les bases del concurs és treballar la coberta amb Scribus, que disposa de versió en català i és programari lliure. La veritat és que ara me fa mandra instal·lar el programa (i els postcripts!) i no sé si al final l’acabaré utilitzant (més que re perquè ja tinc un altre programa d’autoedicó instal·lat al pc i al mac).

Bé, que tenia pensat fer alguna coseta, per allò de que «l’important és participar-hi», però la calor que fa estos dies fa que el meu processador cerebral no treballe òptimament… Algú té alguna idea per a la coberta? Amb quins símbols o imatges jugaríeu? El títol del llibre és LibWorld – library blogging worldwide. Vinga, va, animeu-vos a donar-me idees, i així presentarem una coberta en nom de tots!!!!

PD: he fet una prova, a vore què vos pareix… ara me n’adono que el color corporatiu de InfoBib és el roig, potser ho hauríem de canviar…

Ja sabeu que sóc un enamorat dels cartells de san Fermín. I ara fa uns dies que va sortir el concurs per escollir el d’enguany. L’Iker no para d’animar-me per a que m’hi presente, i aprofitaré per preguntar-vos-ho a vosaltres (la resposta, com sempre, matins.si o matins.no).

I ja tinc proposta de cartell per a que voteu en consciència (si feu un clic sobre la imatge la veureu millor). Per als curiosos tipogràfics, hi he utilitzat les fonts següents: text, Typo3; home, athletes; peu del basar, Grutch Shared; birra, LP Food Font.

Gora San Fermín!

Helicopter Girl: quan la bona tipografia es combina amb bona música, simulant caràtules de jazz i blues.