Encara que a última hora, ens afegim a l’homenatge que la xarxa li dedica a J.V.Foix, i com tantes vegades dinamitza el víctor des del seu bloc. La tria del podcast d’avui, un sonet del Sol i de dol (la barreja de modernitat i de motius medievals d’este poemari sempre m’ha impactat). Hem optat per “On són, oh mar, els déus i llurs imatges”, un text que Joan Guinjoan ja va musicar. Nosaltres, però, l’acompanyem d’una gavota de Jean-Philippe Rameau.

On són, oh mar, els déus i llurs imatges
Que et feren immortal? El tron espars
Per ribes closes i ports sense fars,
On és? Ets presa de l’or de les platges.

No hi ha velers ni llenys que et donin gatges
Sinó la nau veloç que ignora atzars
O els acers submarins prenyats de dards;
Pèlag vençut, no reclames ostatges.

Naus voladores en deserts celestes
T’albiren morta en llur esguard fugaç,
-Jaç d’ondines, solaç nocturn dels astres!

No et nodreixen tempestes ni malastres:
-Als qui vencen els cels, dóna la faç,
I al gosat dels teus fons, noves conquestes!

J.V.Foix Play Now | Play in Popup | Download (102)

La Carme i el Víctor ens animen a recordar a Montserrat Roig, ara que fa vint anys que ens va deixar. Inevitablement ens havíem de sumar a la iniciativa, i ens han vingut a la memòria els nostres podcasts d’asteroides, que feien dies que no solcaven pels cels enteranyinats d’internet.

Avui, el fragment escollit parla de literatura, espigolat del llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Escolteu-lo atentament: art, memòria i paraules de la Montserrat Roig, que sempre hem de tenir presents.

I l’acompanya al piano Stefano Mocini, un joveníssim músic (de 16 anys!), amb la peça Injustice, de l’àlbum A cat playing (absolutament recomanable, no us el podeu perdre).

L’única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria [...].

Cal recordar, cal evocar, no hi ha art més temporal que la literatura. Podem emmalaltir amb el record però potser, al final del llarg i lent procés de l’escriptura, descobrirem que hi ha alguna cosa, que hi ha algú, a l’altra banda, que encara batega, que encara existeix.

Montserrat Roig · «Digues que m'estimes» Play Now | Play in Popup | Download (104)

Des de La paraula escrita ens animaven fa uns dies a commemorar el centenari del naixement de Màrius Torres. Així que gràcies al recordatori del nostre company Víctor (podeu veure la llista de participants aquí) ens hi afegim amb un podcast d’un sonet de l’escriptor lleidatà.

Així, doncs, del llibre cinquè de l’antologia Poesies i altres escrits, editat a cura de Margarida Prats, n’hem collit un sonet titulat “L’abisme de llum”. La música que l’acompanya és d’Arcangelo Corelli, un violinista que segur que li agradava al Màrius, i és del Concerto Grosso Op. 6 No. 4.

Quan seguim àgilment, amb un cor que no es cansa,
qualsevol cosa viva dins nostre o en el món
—flama o ocell, temps de turment o d’esperança—
fins als termes suprems on tota boira es fon,

una sagrada esgarrifor, de mort o crisma,
ens pren, de veure allò, com nosaltres vivent,
tornar-se gra de pols que es perd en un abisme
enllà dels nostres ulls i de la nostra ment.

Com un espai, profunditat vertiginosa,
tu ets per ella, cenyint la vida tremolosa,
renaixement de tot morir, nord de tot rumb.

Claredat massa vasta per la nostra mirada!
Alegria de l’ànima que sent, enlluernada,
Déu entorn nostre, com un abisme de llum!

Màrius Torres Play Now | Play in Popup | Download (39)

Avui, 13 de juny, incitats per saragatona, la blocosfera bull d’apunts en memòria de Jesús Moncada, ara que fa cinc anys que ja no és entre nosaltres. Trobareu un bon grapat d’enllaços de diferents contribucions en este apunt de cal Llibreter.

El Basar, encara que tard, també s’ha volgut sumar a este petit homenatge a l’escriptor de Mequinensa. Ho farem amb un podcast d’un fragment d’una de les seues novel·les més emblemàtiques, Camí de sirga, i concretament un passatge en què parla de llaüts i de com l’època convulsa de la primera meitat de segle XX afavoria els canvis dels noms dels bastiments.

La música és de Jean-Baptiste Lully, i es tracta de l’obertura de Le Bourgeois Gentilhomme.

D’ençà de l’avarament, el Neptú formava part del Nelson, primer i únic patró de la nau: els músculs, el cervell, els nervis del navegant tenien una continuació en el vaixell ennegrit pel carbó. A través del gemec del costellam, de les vibracions del buc, de la manera d’esllissar-se per l’aigua, el llaüter arribava a copsar l’Ebre, a establir-hi un lligam misteriós expressat per l’Honorat del Rom d’una manera contundent quan afirmà que el Nelson no tenia estèrnum sinó roda de proa i que posseïa un arjau en lloc de membre viril.
El netejaren de llot i van examinar les condicions del buc. L’estada davall aigua l’havia conservat bé. Només es trobava en mal estat la pintura de les galtes de proa, reblanida per l’aigua i despresa parcialment durant la recuperació i la neteja. Entre les pellofes de la darrera capa, aplicada a la primeria de la guerra, apareixien fragments de les lletres del primer nom del vaixell, pintades per l’Aleix de Segarra i repintades cada any durant el repàs estival dels llaüts. Sense estar al cas, amb prou feines algú hauria sabut trobar la solució del trencaclosques i compondre, destriant els fragments blaus dels vermells i del blanc brut que els envoltava, el nom del déu Neptú amb què la vídua Salleres, després d’un Júpiter i d’un Mart, havia prosseguit la saga mitològica iniciada amb l’efímer Polifem del temps de la guerra del 14. A conseqüència dels canvis comportats per la guerra i la col·lectivització de les mines, Júpiter va transformar-se en Lenin, Mart en Llibertat i sobre les lletres del Neptú cobertes amb una mà insuficient de blanc, un calafat entusiasta però maldestre pintà amb vermell el nom de Carles Marx.
Fragment de Camí de sirga, part III, capítol 3.

Jesús Moncada Play Now | Play in Popup | Download (19)

Reprenem avui una antiga tradició dels podcasts d’asteroides, la de donar-hi cabuda a aquelles produccions poètiques que han nascut a la xarxa (recordeu el d’Emigdi, el d’Accídia, el de Doe, el de Bruixa de sol i el de JM Balbastre). I és amb l’excusa de la publicació de Totes les sortides dignes que tot fent-li una lectura hem agafat un poema vingut des de l’Alguer, de la Cinzia Paolucci; perquè ens agrada (no podia ser d’una altra manera!) i perquè servix per reconèixer que la xarxa unix la gent d’un poble com el nostre com mai havia passat abans: tan lluny del nostre Ebre, i tan a prop del clic del nostre ratolí.

La música que escoltareu és de Paul Glot, i es tracta de la peça Lord, Be With Us, We Need Thee.

El dia de la memòria
Des del cel negre
plouen gotes d’aigua fosca
com llàgrimes centenàries
que troben desfogament
en una sortida digna.
Els homes necessiten
d’un món nou…
de sortir del gel de la solitud,
de la foscor de la indiferència.
Baixa des del cel
el plor que fa soroll… s’aplaca, sanglota.
Moviments llargs i lents
bressolen veus sobre veus
del mateix timbre i color.
Al costat del foc, un vell narra
els horrors del passat.
Dins l’espetec de la flama
ressona la seva veu feble.
Paraules que tremolen en l’aire,
que mouen la consciència.
El nen que escolta en silenci
ajupit als seus peus
dibuixa sobre un full blanc
l’esperança d’un demà millor.

Cinzia Play Now | Play in Popup | Download (18)

La Roser d’Antaviana ens cita avui per commemorar la figura de Salvador Espriu, quan fa 25 anys que no es troba entre nosaltres (vegeu aquí els blocs participants). Nosaltres hem triat un tema ben mariner per fer-ne un podcast, i hem escollit un fragment de Cementiri de Sinera (aquí el de veritat): potser perquè les odisseiques ressonàncies gairebé sempre són del nostre gust.

La música que acompanya el poema és de AlmaNova, Sarajevo Nights.

[La constel·lació Argos, d'un mapa de Mercator.]

Cementiri de Sinera
XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

Espriu Play Now | Play in Popup | Download (19)

El passat el 31 d’octubre ens va deixar Adrià Chavarria. En aquell moment el Basar no va sumar-se a recordar-lo, de tant sobtat que va ser, però això no volia dir que no ho acabéssem fent (tal i com s’ha fet arreu). I avui ha arribat el dia.

Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir).

Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch.

Incompresos els límits,
travessen els llindars de la nit,
esperant l’albada,
que no rebervera els designis,
ni les esperances.

Sense comprendre els camins
es refan un rere l’altre,
en vistes a un mar d’horitzó
que llambrega l’udol de la nit més profunda.

L’hora de la partida s’apropa:
esbalçant-se en crineres lleugeres de colors,
vers dreceres que no saben ben bé on van.

El dia sanglota el meu missatge,
mentre la nit
s’emmiralla en la llum d’un fanal,
que llangueix en la matinada que no arriba.

Adrià Chavarria Play Now | Play in Popup | Download (13)

Avui es tanca l’Any Amades, i el Víctor ens convoca a tots a celebrar-ho amb un apunt i convertir, així, internet en la Plaça Major del folklore. Al Basar ho farem amb un podcast en què el text de l’Amades l’hem extret d’un dels volums de la reedició de la Biblioteca de Tradicions Populars, del que es titula Mitologia de la mar.

El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta…

La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set.

Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.

Joan Amades Play Now | Play in Popup | Download (15)

Amb el Josep Igual ens hem trobat en més d’un acte. Al del Vergés de fa temps, i al de l’Octavi de no fa tant. El podcast d’avui està dedicat a ell, un dels exemples més notoris de la cultura que creix a banda i banda del riu Sènia. Només cal veure la nòmina de títols publicats o entreveure la seua persona entre estes línies.

De Quaderns deltaics, El Dietari (que l’Albert Guiu ens esbudella deliciosament i la crítica no se n’ha estat de dir coses bones), n’hem escapçat un paràgraf i li hem posat música de Bach, la cantata número 147 interpretada per Ralph Rousseau.

§115 • Dansa la vida que més o menys vols pels solcs dels límits que acaben conformant el teu rostre. Tornes al cau per carrers aturats en el temps, que s’han abillat de llenya cremada i humitat salobre del port. Has ocupat el teu discret lloc al torn prescindible dels invisibles, però t’esperen ara els carrolls de síl·labes recomptades amb dits escolars —amb potser algun brunyit regal dels déus. I, més tard, enmig del cansament honrat, una mirada tota confiança provarà d’erosionar els límits i les renúncies. La normalitat dels invisibles deixa poc rastre als cronicots èpics.

Josep Igual Play Now | Play in Popup | Download (13)

Feia dies que volia fer este podcast, i avui és arribat per fi. Es tracta d’un petit microconte del Joan Pinyol que podeu trobar al llibre Glops, editat per Petròpolis. Us en recomano vivament la lectura, de ben segur que hi trobareu algun petit tresor de paraules que us fareu ben vostre.

Una de les raons per les quals m’agrada, no us ho amagaré, és pel joc narratiu que podeu llegir de la protagonista, la Rita, amb les lletres i els blancs, amb les cursives i els punts finals. Però val a dir que el paral·lisme de la història de la Rita amb la del Bobby m’ha captivat. I al final resulta que la història del Bobby d’Edimburg, tot i que a mi em semblava ficció, és ben real.

La música que sentireu és un tango anomenat Melancólico, de Mandrágora Tango.

La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.

Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.

Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.

Joan Pinyol Play Now | Play in Popup | Download (16)