Si definim la cultura com el conjunt de produccions intel·lectuals, artístiques i utilitàries, amb les quals un poble manifesta la seva mentalitat i manera d’ésser, què és la cultura 2.0? És la mateixa de sempre, però que les noves tecnologies ens porten a una manera de viure-la diferent. Les xarxes socials i professionals donen una fluïdesa mai vista a la conversa entre creadors i públic, i els avenços i ginys que dia a dia apareixen a internet ens permeten reinventar-ho tot de nou. Qualsevol activitat cultural a la xarxa és possible, només cal tenir la curiositat d’endinsar-s’hi i proposar-s’ho! D’exemples a casa nostra en tenim un bon grapat: literatura, fotografia, cinema, música, exposicions, etc. Al proper número de la revista Kesse, que es presenta ben aviat, trobareu properament un bon assortit de què es pot fer i visitar a la xarxa tarragonina (http://www.guillemoliver.com).

[Nanoaportació al Diari de Tarragona, del 4 de maig, dins de les activitats de Tarragona 2012, Capital de la Cultura Catalana.]

Acabo de llegir un excel·lent article que parla dels déus cosmonautes a la ciència-ficció, escrit per Mario Moreno. Vos en recomano la lectura, perquè fa un recorregut històric (i no només literari, sinó que busca les seues rels en àmbits més aviat esotèrics) a la idea de que els déus de la ciència-ficció puguen pervindre de les estrelles, i ho enceta amb una cita del mateix Gènesi (capítol 6, versicle 4)!

Així, doncs, fa un repàs a diferents pel·lícules (com ara 2001: Una odissea a l’espai) i les seues relacions amb investigadors com Erich von Däniken. Però el que m’ha cridat l’atenció de l’article és quan aprofundix en el tema i troba el moment de la gènesi literària dels déus cosmonautes: en l’obra de HP Lovecraft (qui s’havia inspirat, al seu torn, en les teories d’Helena Petrovna Blavatsky i de Charles Fort).

I tot això mentre encara em bullen a la testa els articles (este, este i este) que van aparèixer a Babèlia sobre la ciència-ficció i l’època de vaques flaques que passen a les Espanyes. En el titulat La era de las mutaciones, em pareix entendre que el seu autor es plany que actualment la ciència-ficció pura ja no està de moda, i que els autors actuals tendeixen a barrejar estils i gèneres per una aparent sequera en els temes purs… i jo em pregunto a on està el problema: el que realment hauria de comptar és que sien bons llibres, no?

A veure si al final hauríem de cremar al Mestre per haver conjurat la por de les estrelles amb el seu terror còsmic, que fa ferum d’hibrització…

[audio:http://blip.tv/file/get/Jacme-HPLovecraftElLlibre624.mp3]

El que m’ha cridat l’atenció és la subtil similitud entre uns arguments i altres (podríem parlar d’una teoria del moviment?) i els possibles auguris que es poden arribar a aventurar si fem la traslació de la història de ciència-ficció a la nostra realitat actual (salvant les distàncies i adaptant-ho al nostre entorn immediat).

Si els mòbils «bàrbars» de Baricco s’acaben imposant (com pareix que serà inevitablement), si adoptem com a pròpia la manera de fer multitasca, sempre ràpida i gens aprofundidora, ¿és possible que la nostra civilització acabe en un punt mort com a la novel·la? De tant de moure’ns, ¿acabarem oblidant la raó que ens portava al moviment?

Hi ha notables diferències en ambdós casos. Stapledon redueix i hiperbolitza situacions per forçar el devindre de la trama. Baricco, en canvi, ens detalla una realitat complexa, plena d’iridescències, que difícilment hauria d’arribar a la mateixa fi (he d’apuntar, com una nota a peu de pàgina, que un dels factors de la fi de la primera humanitat staplendiana és l’esgotament dels combustibles fòssils).

Stapledon, en el seu exercici de simplificació, dibuixa una inèrcia clara que crec que subjau a la base de la civilització «bàrbara». Cal que vetllem per no perdre l’hàbit de capbussar-nos sense renunciar al surfeig, cal que preservem tot allò que té de positiu la manera de fer tradicional. Perquè, si no ho fem, correm el perill de perdre la noció mateixa del coneixement, de què és rellevant i què no, fins al punt que puga distorsionar-se irremeiablement el nostre esperit crític.

Com a societat global que comencem a ser, ¿ho aconseguirem? Vull creure que sí.

Posts anteriors de la sèrie: [1], [2] i [3].

Nexe m. Unió, allò que uneix una cosa amb una altra. Tota una Babel de llengües amb un nexe comú, Oller Febre, ii, 3. Etim.: pres del llatí nĕxu, mat. sign. ¶ A Blade Runner, Nexus 6 és el nom tècnic dels replicants.

Doncs bé, esta idea que actualment hi ha un canvi en els paràmetres amb què s’interpreta el món (copsat com a decadència per la inteligentsia dominant), que s’està gestant una nova civilització, es pot trobar en infinitat d’obres de ciència ficció. I això mateix m’ha ressonat en la memòria i m’ha portat a pensar en L’última i la primera humanitat, d’Olaf Stapledon.

Primer: cal llegir esta obra com el que és, un producte del seu temps (en molts aspectes ja desfasada) i mesurar-la amb justícia. Amb tot, quan ens explica la història de la primera humanitat (la nostra) hi ha un moment clau en la seua evolució, quan ha de decidir i triar entre una tendència cultural i filosòfica de vessant occidental o una d’oriental. Els aspectes que les diferencien es poden malresumir en què mentre l’oriental aplica una visió del món contemplativa, sensual i refinada, l’occidental és activa, productiva i puritana. En general, existix una dicotomia entre estatisme i moviment, uns són reposats fins a l’exasperació, els altres són actius fins al deliri. Però esta tendència Stapledon la representa literalment, fins al punt que la civilització humana, que acaba assumint el moviment perpetu com la seua quintaessència, arriba a l’adoració fanàtica de tot el que pot arribar a significar (i s’arriba a l’extrem de realitzar processons aèries amb caces a alta velocitat).

L’extremitat d’esta posició queda palesa en les paraules d’un dels personatges:

—Déu és l’omnipresent esperit del moviment que cerca realitzar-se en qualsevol lloc on estiga latent. Déu ha encarregat al gran poble nord-americà que s’encarregue de mecanitzar l’univers. (Staplendon, 83)

Malgrat tot, mitjançant un personatge de la trama, se’ns fa veure que esta opció vital, tot i ser millor que l’oriental i per això mateix triomfant, no acaba de ser l’adequada i, dramàticament, condueix al col·lapse definitiu de la primera humanitat.

Quan es consulta al Google difícilment anirem a buscar la informació a la quarta o cinquena pàgina, fins i tot el cercador ens dóna la possibilitat d’accedir directament al primer resultat, tot obviant-ne la resta. D’esta manera la recerca i l’obtenció del coneixement és superficial. Si per una banda s’estalvien els esforços d’aconseguir coneixement en profunditat tot obtenint unes respostes que poden no acabar de ser del tot satisfactòries o correctes; per l’altra banda en la major part dels casos el resultat de la cerca s’adiu als interessos de la majoria dels navegants.

El que ens ensenya Google és que en la actualitat existix una part immensa de ser humans per als que, cada dia, el saber que importa és el que es capaç d’entrar en seqüència amb tots els altres sabers. Gairebé no existix cap altre criteri de qualitat, fins i tot de veritat, perqè tots se’ls menja aquest sentit únic: la densitat del Sentit està allí per a on passa el saber, a on el saber està en moviment: tot el saber, sense excloure’n res. (Baricco, 110)

Avui, utilitzant Google, es necessiten un grapat de segons i una dotzena de clics per a que un ser humà accedixa a qualsevol àmbit del saber. Sabeu quantes voltes els habitants del planeta Terra faran esta operació avui, precisament avui? Mil milions de voltes. Més o menys cent mil cerques per segon. Sabeu el que això significa? No percebiu l’immens sentit de «tots lliures», no oïu els crits apocalíptics dels sacerdots que es veuen destronats i sobtadament inútils? (Baricco, 112)

[Curiosament, quan faig una recerca a fons per la xarxa sobre un tema concret, acostumo a utilitzar l’expressió «capbussar», que es contraposa perfectament amb la definició de «surfejar» per la xarxa descrita anteriorment.]

Primer anava a posar una altra imatge, però m’he reprimit i he utilitzat esta de la mà, que crec que s’adiu més al tema…

Deixeu-me que us explique, els propers dies, una d’aquelles curioses coincidències amb què es topen, a voltes, els lectors.

Qualsevol text literari és un entramat d’idees que, com una tela, tenen buits, i que nosaltres reomplim a partir de les nostres pròpies experiències. Feta esta primera consideració i prenent el corpus literari universal com un tot, passo a delirar esta reflexió, incompleta i fragmentària, de la troballa inesperada d’uns acords similars en dos teles diferents. Espero no desbarrar molt.

Llegint el llibre Els bàrbars, de Baricco, un assaig carregat de premonitòries intuïcions, he trobat una idea que m’ha captivat especialment. Es tracta de l’essència del que ell anomena «bàrbars», que representen la sensació que es té actualment de decadència de la cultura.

Els «bàrbars» basen la seua manera d’entendre la cultura i el coneixement en un moviment continu sobre la superfície dels temes, tot fent-ne tastets simplificats en càpsules informatives, i en que estranyament s’aprodundix en l’estudi d’un aspecte concret.

I ho exemplifica perfectament amb el que passa quan un usuari nadiu navega per internet, mentre berena, juga amb la pilota, escolta música i xiula una melodia politònica. A la xarxa es va d’un enllaç a un altre, prioritzant una minsa part de les dades existents per aconseguir el resultat més adequat a les nostres necessitats (a priori, és clar).

[Els bàrbars] privilegien els que en lloc de fer acopi del moviment el generen. Els agrada qualsevol espai que genere una acceleració. No es que es moguen en direcció a una meta, perquè la meta és el moviment. (Baricco, 115)

I en àudio, el poema de Kavafis

[audio:http://users.hol.gr/%7Ebarbanis/cavafy/Cavafy-Barbarians.mp3]

Als móns que visita la ciència-ficció costa trobar sistemes polítics basats en principis democràtics. Fins i tot, quan hi apareixen, estan condemnats a patir algun o altre “petit” trasbals que els canvia. Amb tot, estos móns imaginats no deixen de tindre connexions amb la nostra història i realitat.

Els problemes de la República i l’adveniment de l’Imperi a La Guerra de les Galàxies ens recorden la puixança política de Cèsar, així com la caiguda de l’Imperi de La Fundació d’Asimov ens refereix directament al col·lapse de l’imperi romà. D’altres, en canvi, porten a les empreses multinacionals a prendre el control dels estats en un futur no molt llunyà, transformen el poder estatal en un sistema polític clarament feixista, o fins i tot fan que la societat es regeixe per una elit de tints aristocràtics (guerrers o científics).

De tota la gamma de possibilitats, però, les que poden resultar més interessants d’ataüllar són les que parteixen d’una situació postapocalíptica o bé la pressuposen. Destruïdes les nacions i anorreats els sistemes de poder, l’home té la possibilitat de tornar a construir les relacions amb els seus germans de bell nou (amb més o menys influència d’un passat potser remot, però sempre latent). I este ventall és extraordinari.

Des del caos i el món semitribal que esquitxa el desert de Mad Max, a la guerra permanent contra les màquines de Matrix o Terminator, fins a les pacífiques societats matriarcals que existeixen a L’estiu del petit sant John, de John Crowley, una novel·la deliciosa a on l’odissea que viu el protagonista serveix d’exemple a milers de generacions futures.

Qualsevol de les parades que podem visitar ens ensenya, directament o indirecta, cap a on podem encaminar les nostres passes i, sobretot, ens il·lustra què ens pot deparar el futur. Tecnològicament la Humanitat ha canviat més en els darrers cent anys que en milers d’evolució: Juli Verne feia viatjar l’home a la Lluna, i fa pocs dies que s’ha enlairat la primera llançadora espacial europea, que porta el seu nom. El que ens hem de preguntar, hic et nunc, és cap a on volem encaminar el nostre present, ¿cap a l’Imperi o cap a la República? Si no ho decidim nosaltres de ben segur que algú altre ho farà en el nostre lloc.

Potencialment tots som uns psicòpates (assassins o lectors, vés a saber!). Una bona manera de mesurar-se el nivell psicopàtic és autoanalitzant les manies que ornamenten (o són) la nostra vida diària. Com que fer el diagnòstic del meu multivers seria massa perillós (no fos cas que vinguessen corrents a tancar-me al Pere Mata) de moment recolliré galantment el guant que la Magalí a la Rayuela Cosmicómica em va llançar fa temps, i passaré a enumerar en forma de pregunta, amb menys encert que més, les meues manies lectores:

1. De què va este llibre? [Si no és d’una temàtica que m’atrega a priori, ho porta clar si es pensa que el fullejaré, este llibre...]

2. Com està fet este llibre? [Diuen que els defectes d’ofici poden amargar la vida d’una persona. En el meu cas no me l’amarguen, però sí que me la compliquen una miqueta. A banda de l’aspecte material del llibre (paper i enquadernació), una cosa que vigilo, amb ànima d’Inquisidor ressuscitada, és la maquetació: els màrgens, la tipografia, els títols, els índexs... i, per sobre de TOT: la pàgina de crèdits. Amb una ullada a esta pàgina es pot detectar i deduir fàcilment la qualitat de la manufactura del dissenyador o maquetiste... ¡què friki que sóc, no?]

3. I com acaba este llibre? [Havia un temps en que no menjava, ni bebia, ni dormia, fins i tot, ni llegia, de les ànsies que tenia per descobrir el desenllaç del llibre! Al final, l’atac preventiu de lectura del final se m’ha imposat com un hàbit lector. Ja sé que no és gens cavallerós envers la tasca de l’escriptor, però la Guerra té estes coses, xiqueta, i la meua poca salut s’ho val! El cavaller n'Agiluf m'ho sabria perdonar, segur...]

4. Em rellegeixo este llibre? [Hi ha un conte del Borges en què el protagoniste fa un salt al futur per trobar-se amb una Humanitat que ha decidit autodestruir-se i que té al Hitler com un gran filàntrop per haver inventat la cambra de gas. Però el que em va calar de veritat del llibre va ser que els hòmens del futur, a la seua biblioteca, només tenien dos o tres llibres. El que importava no era llegir llibres, sinó rellegir-los! I, no sé com, esta anècdota ha passat a ser un hàbit. Ja sé que, en certa manera, estic proclamant als quatre vents una heretgia, considerant més important la relectura d’un antic títol que la lectura d’un de nou, però és que m’ho passo tant bé a matxacant les legions de Sardaurkar sobre Dune...]

5. A on poso este llibre? [O dit d’altra manera: mai acabo de jubilar un llibre que he comprat. Amb els anys, la compra de volums ha anat disminuint (paral·lelament a la disminució de lloc als meus prestatges), però és que no puc desprendre-me’n de cap... Els llibressss, el meu tressssooor...]

Algú s’anima a dir les seues?

«L’interès per la màgia, el joc i l’atzar són elements a destacar de Parafaragaramus. El mateix títol i la disposició formal amb que es reprodueix en la coberta del llibre és una referència al món de l’il·lusionisme. pa-ra-fa-ra-ga-ra-mus simula les paraules pronunciades pels mags en el punt culminant dels seus espectacles, la paraula desencadenant de l’efecte màgic i sorprenent del truc.»¹ I així ha estat, al llarg del temps i les edats, en totes les històries que podem espigolar tot passejant pel basar.

La màgia, el joc i l’atzar són elements que intervenen, en major o menor mesura, en gran part de les trames dels teixits ficcionals. Perquè la ciència ficció, al cap i a la fi, no deixa de ser una cientifització dels tradicionals ingredients màgics. La teletransportació de l’univers Star Treck té el seu corresponent en les portes que et traslladen d’un món a un altre de les llegendes celtes; els conjurs del Gandalf del Senyor dels Anells venen a ser les paraules d’ordre de Paul Moab Dib a Dune i les bruixes que endevinen el futur en les aventures de Conan es corresponen a les profecies historicistes que trobem en La Fundació d’Asimov.

D’entre tot el catàleg d’espècies màgiques, però, cal fer parada i fonda obligatòriament en la figura de Merlí. El mag del cicle artúric és hereu de tot un seguit de tradicions simbòliques que endinsen les seues rels en diferents punts de la cultura religiosa i folkórica occidental, símbols que prenen caire universal quan s’analitzen amb lupa. Entre tots estos són de destacar els atributs i característiques que s’hereten d’un ampli ventall de tradicions que van des de la del druida celta als déus i semideus grecs i romans (fixeu-vos en l’astúcia, la sabiduria i els poders de Mercuri).

Però, alhora, el sabi Merlí es perpetua en el temps, no només com a protagonista o actor de les tradicions orals, sinó que serveix de model i d’inspiració per a la resta de mags de la història de la literatura.

Recordar les obres que recullen, mantenen i amplien el seu caràcter seria un repte digne de qualsevol doctorand. Aquí, però, només us incitarem a degustar una obra que conté ingredients màgics tant del passat, com del present i d’un possible futur, La Espada del Fuego, de Javier Negrete.² Ambientat en un futur postapocalíptic que ha deixat la humanitat en un estadi paregut a l’edat mitjana, els pocs que conserven la tecnologia d’abans del col·lapse apareixen als ulls de la resta com a mags. Éssers que, amb només una sola paraula, són capaços de desencadenar qualsevol acció que puga imaginar-se: màgia per a uns, ciència per als altres (no serà que sempre ha estat així?).

Notes:

* Mellon: ‘amic’ en llengua élfica. És la paraula que ha d’endevinar i pronunciar en Gandalf per tal d’obrir les portes màgiques de Moria al primer llibre del Senyor dels Anells, de J. R. Tolkien.

1. Sol Enjuanes Puyol, Joan Brossa – Joan Ponç: afinitats o influències. Consultat l’1 de novembre de 2005 a l’adreça següent: http://www.uoc.edu/jocs/brossa/articles/enjuanes.html

2. Per saber-ne més, entreu a http://www.laespadadefuego.com

Des de la reina de Saba fins als actuals traficants de narcòtics, camells de mil-i-una formes han solcat dunes i mars per portar d’un temps a l’altre espècies, tresors que des de sempre han fet viatjar els hòmens, malgrat hi hagen tota mena de fronteres al llarg del seu camí. I així és com tota esta miríada d’espècies tenen el seu corresponent en el basar. De Simbad en els seus viatges als replicants de Blade Runer, en les històries dels nostres personatges es multipliquen les fites i les dificultats de la travessia. Amb tot, l’objectiu comú que comparteixen els uneix a través de les trames que els donen vida, tots han de traspassar els llindars que dibuixen la seua terra i endinsar-se en el desconegut una mica més enllà. En un simple cop d’ull pot parèixer que la dificultat més costosa de superar són els accidents geogràfics i els impediments de la natura o bé els eterns laberints administratius de les duanes dels països. Ens imaginem una caravel·la portuguesa lluitant per no enfonsar-se a mig camí de les Índies, les caravanes assedegades del desert del Gobi, o les infinites cues d’immigrants de l’estació de França. I, a pesar que les cues es poden escurçar, les naus són d’acer i les arcaiques caravanes ja han desaparegut, hi ha porcions de terra incognita en els nostres mapes vitals que s’entossudeixen a subsistir. I no tots són com els limes de l’Imperi Romà que ens separen dels bàrbars del tercer món, hi ha serralades que són encara més difícils d’escalar, rius que gairebé mai s’intenten vadejar. Ciutats sense nom, països per construir, edats per explorar… i a la fi sempre ens quedarà un lloc a on no haurem estat, una persona que encara no coneixerem, un llibre que ens mancarà per llegir. Cal que vulguem sarpar i allunyar-nos, encara que només sia un xic, dels límits del «nostre» món, que tinguen ganes de veure i conèixer què hi ha a l’altra banda del que altres s’han encarregat de delimitar per nosaltres. I, una volta hi hagen arribat, sàpiguen fer-se una mica seus els habitants, els paisatges, els pensaments que troben en la seua via. Només així a la tornada, quan desembarquen finalment a Ítaca, els nous Ulisses ens regalaran amb les flors d’edens desconeguts. Per esta raó en boca de l’holograma de l’explorador Fridtjof Nansen a La nau d’un milió d’anys, de Paul Anderson, llegim que «mentre els hòmens i les dones continuen viatjant, seran humans». Perquè en l’ànima de tota expedició, sia en l’espai físic o en l’imaginari, hi resideix l’ànsia de compartir i d’autocompletar-se. És este delit pel desconegut, per obtenir nous coneixements, trobar-se amb altres persones i descobrir noves cultures i civilitzacions, el que fa avançar i crèixer l’esperit de la humanitat. La mateixa essència que mou l’Enterprise del futur a viatjar allà on l’home no ha estat mai. Enllà de l’última i definitiva frontera.