La revista s’ha presentat aquest dijous en el marc dels actes del Recercat, la jornada de cultura i recerca local dels territoris de parla catalana, que aquest 2012 té lloc a Tarragona amb motiu de la Capitalitat de la Cultura Catalana. De fet, el Cercle d’Estudis Guillem Oliver, conjuntament amb la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, són els dos centres d’estudis de la ciutat i estan molt implicats amb la celebració d’aquesta jornada.

Jaume Llambrich és membre del consell editorial de la revista, ha estat l’encarregat de coordinar aquest dossier i aposta clarament per l’ús de les noves tecnologies: “quan Guttenberg va inventar la impremta segurament molta gent es va pensar que estava boig i que els còdex continuarien existint. I, efectivament, els còdex han continuat exisitint. Però els llibres han permès moltíssimes coses, com socialitzar la lectura. Ara Internet és una altra revolució”, explica.

Llambrich creu que amb aquest número s’ha posat de manifest que la revista Kesse “intenta anar més enllà del recull dels articles fets per la gent de la teva localitat, ja que es busquen temes que puguin interessar a tot el món”. Li hem demanat que ens doni la seva opinió sobre els articles que conformen el dossier.

“Tinet, una gran revolució ciutadana pionera a Europa”, de Cinta S. Bellmunt

“Tinet vol dir molt per a Tarragona, encara que ningú en sigui conscient, ja que va ser una iniciativa mundialment pionera. A més, avui en dia encara funciona i això a Internet, en què tot va molt ràpid, és molt difícil! Cal parlar de Tinet, recordar-lo i posar-lo en valor”.

“El projecte ‘Capsa de Sabates 2.0′ de prop”, de Francesc Perramon

“La Capsa de Sabates és una pàgina web en què la gent pot pujar les seves fotografies personals amb l’objectiu de fer una tasca de recuperació de la memòria històrica dels tarragonins. Però d’aquella història que no surt als manuals, la de la gent normal, i que és tan important o més que la història oficial. El més bonic del projecte és que tothom hi pot col·laborar”.

Del web al web 2.0. La Biblioteca Pública de Tarragona, de Dolors Saumell Calaf i Núria Gondolbeu Solé

“És un article molt interessant perquè explica com reacciona un centre cultural com una biblioteca amb l’aparició d’Internet i el món 2.0: quins blocs posa en marxa, com actua a Facebook i Twitter, quins usos pot tenir un catàleg interactiu…”.

“La difusió dels autors literaris de les comarques de Tarragona a l’entorn 2.0″, de Pineda Vaquer

“És una enquesta a 50 autors vinculats al Camp de Tarragona i en surten algunes conclusions interessants. Molts d’ells no són nadius digitals, i de les dades es pot interpretar que fan poques coses a les xarxes, però si ho compares amb la resta del món t’adones que l’activitat és més alta que en d’altres llocs”.

“L’IPHES, un referent en comunicació científica des de la xarxa”, de Cinta S. Bellmunt

“Moltes institucions, administracions o universitats tenen un problema de difusió, i les eines 2.0 t’ajuden a millorar aquesta difusió. No aprofitar-les és gairebé un pecat. L’IPHES fa una aposta per acostar la producció de la universitat a tothom, i tenint en compte els recursos econòmics i personals de què disposen, els resultats són modèlics. I més si tenim en compte que hi ha molts altres grups de recerca, de Tarragona o de la resta de l’Estat espanyol, que encara no fan res en aquest àmbit”.

[Entrevista publicada a la web de Tarragona 2012. Capital de la Cultura Catalana]

Per si hi ha algú encuriosit en saber què vol dir us apuntaré la definició. Però no pas la del DIEC, avorridota com ella mateixa, sinó la del Diccionari Català-Valencià-Balear de mossèn Alcover, un dels puntals de la història de la nostra llengua (per favor, no us perdeu la pàgina que li dedica l’IEC, amb el Bolletí, el Dietari, els Quaderns de camp i les Flexions verbals, són d’una extrema delícia per als filòlegs!).

1. FATO m.
|| 1. Equipatge; conjunt de coses que es porten, que es carreguen, que es tenen aparellades per a un viatge, per a una feina, per a un ús qualsevol (or., occ.); cast. bagaje. Per obs de fer mantes per al fato del bestiar del senyor rey, doc. a. 1414 (Arx. Gral. R. Val.). Per lo cost de una manta e dos taleques noves que he comprades a obs del fato dels dits brúffols, doc. a. 1439 (mat. arx.). No hi avia massa fato per carregar, Massó Croq. 58. La diligència bolcada, com monstre de cartró abonyegat y escupint fato per l’esberlada closca, Oller Fig. pais. 97. «Has de portar tot el fato; no t’oblidis res»: es diu al qui ha de dur els estris o coses necessàries per a un viatge, per a un treball, etc. «Avui no et puc portar a tu en el carro perquè duc massa fato» (Olot, Empordà, Camp de Tarr., Solsona, Urgell, Ll., Tortosa, Maestr.). «En anar de viatge, no m’agrada portar molt fato».
|| 2. Conjunt de coses en general, com articles de comerç, ingredients del menjar, etc. (or., occ., Maestr.); cast. material. «A casa mengem cop de fato»: a casa mengem moltes coses variades i sense triar, com trumfes, cols, etc. (Solsona, Valls).
Fon.: fátu (or.); fáto (occ., Maestr.).
Sinòn.: recapte, concert.
Etim.: la mateixa del cast. hato, que encara no està determinada amb seguretat.

 

[Nanoaportació al Diari de Tarragona, del 4 de maig, dins de les activitats de Tarragona 2012, Capital de la Cultura Catalana.]

L’auge dels petits editors a Catalunya pren diverses formes, i poques passen per la viabilitat econòmica. Des de la microestructura empresarial fins a l’associació cultural, sembla que dos conceptes s’imposen a la rendibilitat: el llibre i el lector. “Per a moltes petites editorials aquests són més importants que el compte de resultats”, afirma Anna Porta d’Adesiara, una microeditorial que es conforma amb “no perdre diners”. Així han proliferat multitud de capçaleres que troben en la llibertat d’edició i l’amor a la literatura la seva raó de ser. Pocs títols, venda per Internet i impressió sota demanda abarateixen costos, però també redueixen l’impacte de Sant Jordi en el còmput de vendes anual.
Les petites editorials -aquelles que publiquen menys de 100 títols anuals i facturen menys d’un milió d’euros, segons la Panoràmica de la Edición Española de Libros (2010)- no han deixat de créixer en els darrers anys, en paral·lel al descens del ritme de creixement de les mitjanes i l’estancament de les grans editorials (cap de nova a l’Estat des de l’any 2000).
Una bona part d’aquest creixement estadístic es deu al fenomen de les microeditorials, que es queden lluny del centenar de llibres publicats i, generalment, també de la facturació que s’estima per les editorials petites. En el seu cas, a més, es fa difícil quantificar-ne la producció editorial.
Molts no estan associats al Gremi d’Editors de Catalunya, en alguns casos per tractar-se d’entitats sense ànim de lucre, en altres directament per la negativa a pagar-ne la quota. Això complica no només quantificar la producció editorial sinó constatar estadísticament la seva pròpia existència. Un altre factor a tenir en compte és la recent privatització del registre ISBN, motiu pel qual moltes d’aquestes petites entitats renuncien a registrar, per exemple, els títols que només es distribueixen digitalment.
Tanmateix, el president del Gremi d’Editors de Catalunya, Xavier Mallafré, calcula que “poc menys del 95% de les editorials que existeixen estan agremiades”. De ser així, les editorials ‘micro’ podrien representar un màxim d’un 6% del total d’editorials catalanes.

Voluntarisme i supervivència
Potser és perquè aquest tipus d’iniciatives només “podrien arribar a ser viables econòmicament en un mercat de lectors gran com el de la llengua anglesa”, com sosté l’impulsor de l’editorial virtual Petròpolis, Jaume Llambrich. Més enllà d’aquesta explicació, el cert és que el fenomen dels petits editors està -majoritàriament- lligat al voluntarisme.
Des d’Adesiara -un exemple d’editorial petita i independent que publica exclusivament en català, principalment traduccions acurades de clàssics de la literatura universal- assumeixen que han deixat en un segon terme els “interessos crematístics” i que el seu objectiu és facilitar al lector l’accés a títols “pretesament menors” en funció de la “totpoderosa rendibilitat econòmica”. L’editorial publica entre 10 i 14 títols l’any, que fa arribar a les llibreries a través d’una petita distribuïdora.
Així, l’editorial no és el mitjà de subsistència dels qui hi participen (quatre treballadors), com no ho és Labreu Edicions. Ester Andorrà, responsable d’aquesta altra editorial, atribueix la subsistència de les microeditorials a la “gent amb idees i valentia per tirar-les endavant”. En el seu cas, l’editorial està constituïda com a associació cultural sense ànim de lucre, nascuda per donar “suport i difusió a la poesia i literatura de qualitat en llengua catalana”. Per això, els pocs beneficis que aconsegueixen es reinverteixen en la publicació de nous llibres, “ara per ara 13 l’any”.

Llibres “de risc”
Una de les virtuts que les editorials consultades coincideixen a atribuir-se és la possibilitat de publicar amb total llibertat. Anna Porta, d’Adesiara, considera que les petites editorials fan generalment “llibres de risc”, és a dir, que no s’editen en funció de les vendes que es calcula que aconseguiran. I contraposa aquesta virtut amb la tendència a la “best-sellerització” de la cultura que, al seu parer, imposen les grans editorials que volen “assegurar la venda de milers d’exemplars”.
Al respecte, Andorrà (Labreu) apunta que no considera que el fenomen hagi de ser passatger. “Això dependrà de la recepció dels lectors i de la valentia i tossuderia dels que portin endavant cada projecte”, subratlla.
Un dels casos més extrems -quant a viabilitat econòmica- és el de l’editorial Petròpolis, que va crear l’any 2009 Jaume Llambrich Brull. Es tracta d’una microeditorial virtual, sense ànim de lucre i “fundada per diversió”. Llambrich s’apunta a la tesi de Porta en afirmar que “els petits són capaços de córrer més riscs editorials, econòmics i de continguts”.
Aquest editor també remarca el fet que les grans editorials “eviten segons quins tipus de textos” amb pretextos diversos. En aquest sentit, veu l’activitat de les microeditorials com una oportunitat per a certs llibres i per a certs “lectors selectes”. I remata: “Mentre existeixi un públic lector que busqui els seus títols, les petites editorials mai deixaran d’existir”.

El pes relatiu del dia de Sant Jordi
Davant la proximitat de Sant Jordi, les editorials consultades valoren de forma diversa l’impacte que tindrà en la seva activitat i, en concret, en el global de vendes anual.
Qui sembla tenir-ho més clar és Jaume Llambrich, de Petròpolis. Dels dotze llibres que edita anualment, “un parell poden sortir per Sant Jordi”. No obstant això, per tractar-se d’un projecte virtual, l’editorial no pot notar l’efecte del comprador de carrer. Llambrich hi afegeix que els llibres que surten en aquestes dates se seleccionen en funció de l’interès de l’autor de tenir presència en aquest moment, i no tant de l’editor.
Les presentacions públiques de llibres, amb tot, sí que creixen durant el mes d’abril, fins i tot per aquesta editorial, que n’ha realitzat almenys dues des de setmana santa i fins aquesta setmana. El mateix passa amb Labreu edicions, que “incrementa la quantitat de recitals i presentacions durant tot el mes d’abril”. Però en el seu cas, a més, Sant Jordi sí que representa “un bon dia per a la venda”, que multiplica per tres les vendes d’abril respecte un mes normal. Andorrà valora, a més, que és un dia “important per tenir un tracte directe amb els lectors”.
A Araiadés, en canvi, Sant Jordi “no té un impacte gaire considerable”, en aquest cas no tant per les dimensions de l’editorial com pel tipus de producte que ofereix, senyala. “Em sembla que els nostres lectors són aquells a qui agrada la literatura de qualitat: compren llibres al llarg de tot l’any i em temo que aquest dia no solen comprar-ne si no és per compromís”, diu.

Petits però entusiastes
Segons l’informe Comercio Interior del Libro en Cataluña 2010 (últimes dades publicades), les editorials petites -microeditorials o no- van editar aquell any un 29,5% dels llibres publicats a Catalunya. No obstant això, malgrat superar la quota de mercat de les grans i molt grans editorials, la facturació d’uns es va quedar en l’11,3% del total, mentre que les grans editorials acaparaven el 45,7%.
Les tirades limitades de les editorials petites expliquen aquest diferencial. En el cas de les microeditorials les edicions en paper acostumen a fer-se sota demanda (quan s’assoleix un volum de lectors interessats), la qual cosa explica fins a quin punt aquest sector no és, a dia d’avui, un negoci.
Per això alguns prefereixen parlar “d’altres” beneficis extraordinaris amb els llibres, com reivindica Jaume Llambrich: “Ens ho passem molt bé editant-los, xalem en veure la il·lusió dels autors el dia de la presentació i quan els lectors els llegeixen ens engresquen a continuar endavant”.

Les aportacions del podcast d’avui venen de les recomanacions al fòrum de Pirates de Catalunya de @fiuufiu, @dario i @elhombrequerie. Possiblement la darrera cançó, dels orxata sound systems, no és pròpiament hip-hop, però amb tot el que està passant a valència estos dies no podíem deixar de posar-la al nostre podcast.

1. Nitro Intro, de letrano el arkano
2. Desequilibrio, de desequilibrio
3. No nacimos ayer, de rayden
4. Reacciona, de zawi
5. Violència, d’orxata sound systems

Descarregar-lo en mp3 · Subscriure-s’hi

La fal·lera que hi ha no té aturador, i de tot el que podeu trobar a la xarxa us recomano un parell de coses que de ben segur haureu passat per alt: un podcast en què trobareu la versió àudio del llibre, i una banda sonora composada per un fan de la sèrie, l’Hilario Abad.

Feliç Big Culo Day!

L’objectiu d’este podcast, doncs, no és cap altre que difondre les creacions dels autors que creuen (i saben) que una altra manera de fer cultura és possible. Si amb este senzill podcast aconseguim que descobriu noves músiques i que us hi quedeu enganxats, ens donarem per més que satisfets!

Les aportacions d’avui sorgeixen de les recomanacions de dario, chaosct, aniol i poqueque.

1. Cómo hacer crac, de Nacho Vegas.

2. 48, d’Albatros.

3. Joven y salvaje, de Manolo Trueno.

4. Sad Robot, de Pornophonique.

5. Després de sopar, d’Ebri Knight.

Descarregar en mp3 · Podcast a ivoox · Subscriure-s’hi

On són, oh mar, els déus i llurs imatges
Que et feren immortal? El tron espars
Per ribes closes i ports sense fars,
On és? Ets presa de l’or de les platges.

No hi ha velers ni llenys que et donin gatges
Sinó la nau veloç que ignora atzars
O els acers submarins prenyats de dards;
Pèlag vençut, no reclames ostatges.

Naus voladores en deserts celestes
T’albiren morta en llur esguard fugaç,
-Jaç d’ondines, solaç nocturn dels astres!

No et nodreixen tempestes ni malastres:
-Als qui vencen els cels, dóna la faç,
I al gosat dels teus fons, noves conquestes!

El contingut dels diferents números, crec jo, va guanyant valor amb el pas del temps. I això és perquè era una revista que pensava els continguts i en la qual els col·laboradors no escrivien qualsevol cosa a la babalà (fet estrambòtic avui, que estem immersos en un continuum frenètic de novetats efímeres). Algun dia algú haurà de fer algun treball per posar les coses al seu lloc i reivindicar la feina i el llegat d’esta capçalera. Potser l’any que ve serà un bon moment, aprofitant el desè aniversari del seu primer número.

De moment, valga com a petit homenatge este apunt meu, perdut enmig de la xarxa. I per als vagarosos (o massa enfeinats) que vulguen consultar-la sense descarregar els pdf, podeu fer-ho directament en línia des d’este enllaç. Hi trobareu tots els números, i si voleu podeu incrustar a la vostra web el número que més us agrade, tal i com he fet jo aquí (al final podeu consultar el superb darrer lliurament, amb un dossier dedicat a la traducció).

Deixeu-me, però, que per acabar manlleve les paraules de l’Adrià Chavarria dedicades a la poesia:

Els homes, des de fa temps, encadenem paraules. Aquestes actuen com a baules de comprensió que hem anomenat narrativa, poesia, assaig o teatre. La poesia seria una baula més. Una forma d’expressió amb la qual palesem i demostrem al món una part de la nostra existència; des de fa temps, expressem els nostres sentiments mitjançant la paraula poètica: un mirall del nostre jo més profund, unes petjades en la pell de la vida.
Una part de la pell d’una serp que muda, constantment i de forma anacrònica, l’anomenem poesia; tot poeta vol expressar els seus neguits. Barrina constantment. Els clàssics i nosaltres ens agermanem a través de la paraula. Però nosaltres no som uns receptacles buits on cauen les paraules des d’un cel farcit d’idees. Les anem a cercar, i el nostre cap les elabora. La pell ressona amb la paraula, i ella es torna melodia. De vegades, pot actuar com una arma mortífera carregada de dolor i desengany; amb la paraula, per desgràcia, també es mata i s’assassina. Pot semblar paradoxal però esdevé real.