Avui postejaré un poema especial. Especial perquè és del Manuel Pérez i Bonfill, un dels grans de les Terres de l’Ebre. Especial perquè els protagonistes són remers (que jo faig vogant en un bastiment grec, per la Cala, en èpoques pretèrites). Especial perquè està extret d’un altre d’aquells llibres que m’estimo molt, L’orgull de ser pocs, un llibre comprat quan anava a l’institut i que hi vam fer la presentació (i que tinc les signatures de tots els autors!). Especial, també, perquè l’he presentat al Concurs de Podcasts (tot i que no guanyaré, però per allò de participar), i que podeu escoltar també aquí.
La música és de Frozen Silence.
Els remers –bancs de condemna–
no poden albirar, tot i les ganes,
enllà del nas, dels ulls, de les oïdes,
del calfred de la pell o de la llengua
–captivats pels sentits i l’aparença.Per tant
no copsaran el pensament del savi:
El SOL té l’amplada d’un peu d’home.
I en respirar:
Són distintes les aigües que cobreixen
els qui entren de nou al mateix riu.Els remers menen el vaixell,
no s’ho saben;
s’empesquen de la vida, en brut,
allò que els deixa,
per entretenir-los, de fet,
la cobertera:
tot pels déus sagrats i l’arribada,
l’eternitat!L’embarcació, amb bella sincronia
–tot seguit d’una lluita que els acorda,
resultat previsible de contràries
forces– duen: Tal com l’arc i la lira.Els remers ben just si s’adonen
que el camí és fet d’aigua
(dret o tort, tot és u i és idèntic)
i, escalfant els seients que els determina,
es lliuren amplament i sorollosos
a l’olímpica glòria de la força,
a l’èbria certitud del vi
i de la luxúria…Mai no s’enlairaran del seu destí de bèsties,
encegats com els tenen (les finestres
–ulls de bou incansables–
obertes a les prades de plàstic)
amb l’esperança encesa
d’ascendir a còmit de primera!Ai, si sabien, si sabien, els remers,
que el Sol té l’amplada d’un peu d’home!
Et felicito de nou pels teus Podcasts. Almenys a mi, que reconec que no llegeixo massa sovint poesia, sí que m’agrada sentir-la recitada.
Gràcies.
Jaume,
Els podcasts són extraordinaris. Felicitats de tot cor. No els havia pogut sentir abans perquè no tenia altaveus als ordinadors. No hi ha dubte que les noves tecnologies permeten engrandir el món literari nostrat.
Jaume, m’encanta i crec sincerament que mereix una oportunitat. El vull votar, però no veig cap apartat. Digues als organitzadors que obrin un apartat de votacions, que jo el vull votar!!!
@jesús: gràcies, jesús! si d’esta manera apropem la poesia a la gent que no la llegeix, ja val la pena la feinada que dóna! 😀
@emigdi: gràcies per les felicitacions, emigdi, de tot cor, de veritat.
@carme: ha! ha! ha! ha! ha! ha! només posant el comentari aquí és com si l’haguesses votat! (el concurs de podcast funciona amb un jurat professional i els lectors-oïdors no poden votar!) gràcies pel comentari, carme 😀
Pingback: el basar de les espècies » Blog Archive » Ricard M. Pinyol · «Una dona en un somni»
Pingback: el basar de les espècies » Blog Archive » Zoraida Burgos · «Fou un temps estrany»
Pingback: Ricard M. Pinyol · «Una dona en un somni» – el basar de les espècies
Pingback: Zoraida Burgos · «Fou un temps estrany» – el basar de les espècies