Roc Llop i Convalia · «La costa de Riago»

Avui anem per un autor de qui enguany se celebra el centenari, Roc Llop i Convalia. Miravetà i cenetiste, exiliat i concentrat, la seua figura no és coneguda a casa nostra, i d’aquí ve la necessitat d’emprendre iniciatives com la de la celebració del seu centenari, per reivindicar la importància de la seua obra.

L’Emigdi, com sempre, és en part culpable d’esta recuperació i molt properament, al mes d’agost, ens avisa que conjuntament amb Josep M. Sàez, traurà a la llum l’estudi que n’han fet (i, de passada, ara que me’n recordo, vos convido a escoltar el darrer programa de la temporada de Lletres Ebrenques este divendres).

El poema l’he manllevat del bloc de l’Àngel, i la música és la Première Gymnopédie de Satie.

LA COSTA DE RIAGO

Costa de Riago, amunt,
trescava, trescava.
Amb un feix de llenya al coll,
suava, suava.

Un per un els esglaons,
comptava, comptava.
El compte ja n’he perdut,
que la fatiga em guanyava.

Abans que arribés al foc,
la llenya ja m’escalfava.
El pare, vora del riu,
barbets i anguiles pescava.

La mare, a l’altre costat,
la roba dels rics rentava.
Amb la llenya que jo hi duc,
l’àvia el foc espavilava.

Jugant, jugant al carrer,
el cansament se’m passava.
Costa de Riago amunt, …
un món d’infància passava.

Costa de Riago, amunt,
la de la vida muntava.
També el compte n’he perdut,
de pujada i davallada.

Pel noi que em porta el record,
l’home que ara sóc, canviava!

.