Homer · «L’Odissea»

El podcast d’avui tindrà un regust clàssic, es tracta de l’Odissea, d’Homer (este d’aquí, no este), i ve de la mà d’un dels millors traductors que mai ha tingut la llengua catalana: Carles Riba.

L’Odissea és l’obra magna de Riba, en què va adaptar l’hexàmetre grec, basat en els accents de les paraules (i les síl·labes llargues i breus), a la mètrica de la llengua catalana (si hi esteu encuriosits, llegiu este article de Jordi Cors).

Avui, a més a més, el podcast serà un pèl més llarg que de costum. I la raó és que he deixat còrrer la música al principi per tal que pugueu xalar escolant les magnífiques veus del grup Stellamara de la cançó anomenada Zèfir (com el déu grec). I és que és molt fàcil imaginar-se que estes veus són el ver cant de les sirenes…

Episodi de les sirenes
—Mira com tot va tenint acabament. I tu escolta
ara el que et vaig a dir; i un déu ja farà que ho recordis.
Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen
tots els humans, quisvulla que siguin que arribin a elles.
Qui per follia amaina i al so de la veu dóna orella
de les Sirenes, ja mai la muller ni els fills criatures
no el sortiran a rebre, tornant a casa joiosos:
no, les Sirenes l’encisen amb llur cançó prima i clara,
des del punt on s’estan; i entorn blanqueja una rima
d’ossos de gent que es corromp; i la pell que els cobreix va enxiquint-se.
Passa de llarg, però tapa a la teva gent les orelles
amb cera dolça que hauràs remollit, a fi que no hi senti
cap dels altres; però si el cor a tu et diu d’escoltar-les,
fes que et lliguin de mans i de peus dins el ràpid navili,
dret a la paramola, i que fermin les cordes ben altes,
perquè sentis a pler la veu de les dues Sirenes.

.