Joan Fuster · «Detalls d’una decadència»

Al podcast que us presentarem tot seguit canviarem de registre literari. De la poesia o narrativa habituals passarem a l’assaig de la ploma de Joan Fuster. I posats a triar un fragment he volgut, expressament, sortir dels paràmetres pels que més es coneix, i que el venen a resumir com l’autor de Nosaltres, els valencians.

La tasca investigadora i editorial de l’escriptor de Sueca abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, turisme i filosofia. I he aprofitat un text que es troba en línia, un fragment del llibre Textos d’exili, per il·lustrar-ho. En ell hi fa una reflexió sobre el nu com a component cultural, i desgrana les diverses facetes en què se’ns pot fer present tot sent conscients, però, del vidre mediterrani que coloreja la nostra visió.

La música que l’acompanya és de Doc Rossi, i la peça és «Sonata I Sostenuto».

«Qui, mirant la mar, no ha pensat en el nu? Alguna ànima de contrabandista només». Així es preguntava i es responia, fa molts anys, un aleshores excel·lent poseur del mediterranisme. He al·ludit Eugeni d’Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha moltes classes de nu —i moltes classes de contrabandistes—. Hi ha tants nus —tants nus litorals— com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la vegetació, i el Convit, i… Sí; en aquestes costes, el nu és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu. Estètic. Ens trobem, doncs, amb una localització alhora geogràfica i cultural. Com en els altres nus —com en els altres mars—. A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val. A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista —i heus ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu—. Crec que només aquest terç tipus de nu demana una explicació. Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m’estranya no haver-la trobada en cap lectura. I és: que pròpiament no s’ha de considerar com a nu, sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. Un nu pecaminós —escaient a una civilització, com l’occidental, que té medul·la teològica—. I podeu fer-ne les confrontacions, recordant que la Mediterrània és una mar, una civilització, amb mitologia però no amb teologia.

Joan Fuster. Detalls d’una decadència

.