Artur Bladé Desumvila · «Francesc Pujols per ell mateix»

El podcast d’avui és una d’aquelles barreges que m’encanta. Feia dies que volia parlar de Francesc Pujols, el filòsof català que inspira tanta gent, i del llibre que va escriure Artur Bladé sobre ell, titulat Francesc Pujols per ell mateix. Així que aprofitaré que vull parlar del llibre per fer el podcast, i de passada recomanar-vos la música que l’acompanya.

Del llibre en volia parlar per deixar ben clar que es tracta d’una edició que maltracta el text. Si bé la coberta és correcta, quan entrem a la tripa del llibre l’ànima ens cau a terra. A banda d’algunes faltes d’ortografia que podeu caçar al vol, la tipografia i el disseny que han emprat és nefast. I no és perquè sia una lletra de pal sec, sinó perquè han tingut el mal gust d’utilitzar una lletra de pal sec que no és adequada per a la lectura de llibres (una Arial, amb un parell i ben posats). Brau Edicions es diuen. Espero en candeletes l’edició de l’obra completa del Bladé, que fa Cossetània, per tal de poder brindar per la recuperació i dignificació del text, que s’ho mereix.

El fragment que he escollit l’he triat expressament, m’encanta. És un moment en què es parla del món de l’edició, de les crítiques literàries i de l’estratègia comercial del llibre. Hi veureu que, en el fons, tot continua sent com sempre…

La música és interpretada per New York Consort of Viols, i és una peça de Anthony Holborne, un compositor de la cort de la Pèrfida Albió en temps de la reina Elisabet.

Si de la crítica del liberal Mirador passàvem ara a la del catòlic El Matí, veuríem que qualificava el Manual d’Hiparxiologia d’obra extraordinàriament pesada. És possible que sigui així i no em reca, perquè jo no aspiro a ser un filòsof lleuger, ans al contrari, a mi em plau, com al nostre amic Terré, d’estar gras i tenir pes. No deixa, però, de ser curiós que el retret del diari El Matí contrastava amb l’opinió del reverend pare Miquel d’Esplugues, de qui tothom ha sentit parlar. Aquest frare franciscà, de l’orde dels caputxins anomenats de Pompeia, que era com un guaita de dia i de nit, perquè no parava mai de vetllar per la puresa cristiana de tot el que es publicava en la nostra llengua, en saber que l’editor López Llausàs imprimia el Manual d’Hiparxiologia, li va fer una visita de bona voluntat i, de passada, li va parlar del llibre. Al final, discretament, el reverend insinuà que li plauria molt de llegir-lo. ¿És que no li podria deixar les galerades per unes hores?
—Si de cas l’original, perquè ara compaginem —contestà l’editor.
—Encara millor, va dir el frare.
Devia creure que era un pamflet anticlericlal i més que més quan López Llausàs, en el moment de lliurar-li els papers, digué: «Faran uns marrameus, vostès!»
El pare s’emportà l’obra, aquella mateixa nit va llegir-la i l’endemà va retornar-la.
—Què tal? —preguntà l’editor.
—Que de marrameu, no n’he fet cap, al contrari, m’hi he fet un tip de riure!
De manera, doncs, que el llibre titllat de feixuc i avorrit pel crític d’El Matí, era la mar de divertit segons el pare Miquel d’Esplugues. de qui ens fiarem? La meva tria és feta; i si a vostè, alguna vegada —Déu no ho vulgui!— el posen en el dilema —entre l’espasa i la paret, com si diguéssim— d’haver d’escollir entre un crític i un frare, no dubti un moment: agafi el segon i no hi perdrà. La llàstima va ser que l’editor, en comptes de la faixa que va posar al Manual, redactada en els termes que ja coneixem, no hagués pensat de presentar-lo al públic amb una altra escrita així:  “Amb aquest llibre s’hi faran un tip de riure. Pare Miquel d’Esplugues”, perquè així potser s’hauria venut més del que es va vendre, a desgrat de les circumstàncies polítiques que van acompanyar la seva aparició. Comptat i debatut, va ser un llibre amb mala sort, perquè els llibres, com va dir el clàssic, habent sua fata, però en aquest cas, a part d’això, no solament el subtítol de l’obra devia esverar la gent, sinó que va donar lloc a un fenomen perjudicial, a un malentès, pel fet que si bé l’autor del Manual era el Josep Pla, la Hiparxiologia era meva, i aquesta amfibologia desorientava i ens feia perdre compradors, ja que, com després vaig saber, no va mancar qui va entrar a la Llibreria Catalònia —que era la de l’editorial López Llausàs— amb el propòsit de comparr el llibre, però en preguntar si tenien la Hiparxiologia de Francesc Pujols, els dependents, també desorientats entre el títol i el subtítol, algun cop van respondre: “De Francesc Pujols? No, senyor, no la tenim.” El fet és cert, i prova que hi ha moltes coses en aquest món, àdhuc en el món del comerç, tan ben organitzat, segons diuen, que no van com haurien d’anar, i aquesta constatació, pensant en el que succeïa a can López Llausàs, m’ha fet dir moltes vegades, bíblicament: “Ningú no és profeta a la seva terra, ni tan sols a la seva casa editorial.”

.