Feia dies que volia fer este podcast, i avui és arribat per fi. Es tracta d’un petit microconte del Joan Pinyol que podeu trobar al llibre Glops, editat per Petròpolis. Us en recomano vivament la lectura, de ben segur que hi trobareu algun petit tresor de paraules que us fareu ben vostre.
Una de les raons per les quals m’agrada, no us ho amagaré, és pel joc narratiu que podeu llegir de la protagonista, la Rita, amb les lletres i els blancs, amb les cursives i els punts finals. Però val a dir que el paral·lisme de la història de la Rita amb la del Bobby m’ha captivat. I al final resulta que la història del Bobby d’Edimburg, tot i que a mi em semblava ficció, és ben real.
La música que sentireu és un tango anomenat Melancólico, de Mandrágora Tango.
La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.
Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.
Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.
Bones Festes !!!
Moltes besades !!!
bones festes!!!