«Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu.» Frank Herbert, Dune.
Si ja de per sí la història de La història interminable és prou friki per a un dia com avui (vegeu el protagonista, un nen inadaptat i grassonet, blanc perfecte del bullying escolar), s’ha de reconèixer que la pel·lícula (la “bona”, la del 1984) va aconseguir que les aventures de l’Atreiu quedessen perfectament cisellades en les manipulables ments de la jove generació d’aquells moments.
Però que la ment no només viu de records visuals queda palès en la banda sonora, i és que la cançó de Limalh ens evoca els millors moments del film. I tota esta parrafada ve perquè avui us proposo tornar a escoltar esta cançó i, a més a més, us convido a comparar-la amb una versió ben especial: la del joc per a un flamant Amstrad! (música màquina de veritat, i ben avançada al seu temps!)
Per últim, us recomano vivament la lectura del llibre. O la seua relectura. De ben segur que xalareu de valent, com el Bastian!
L’Anna, de lectura i decoració, ens ha pegat el crit i ens ha dit que ha escoltat una sardana friki per la ràdio: «La bicicleta juràssica de Mòrdor». I sí, no me n’he pogut estar de buscar els frikis que ho han dut a terme…
Es tracta de la Cobla Contemporània [web i bloc], i no és l’única sardana d’este estil que tenen al seu repertori. Al seu darrer disc hi podem trobar un «Harry Potter i la rotllana filosofal» o un «Grease». I al damunt els beneficis de les vendes d’este disc faran cap a Mans Unides, així que ja tardeu en comprar-lo!
Havia estat pensant en quina sardana posar-vos, si la de la Guerra de les Galàxies, la del Superman o la de l’Indiana, però al final m’he decidit per la que es diu «7 magnífics i 4 enfonsats». Hi endevineu quines pel·lícules hi surten?
Buscant música per al darrer podcast em vaig trobar amb una cançó que portava un nom ben curiós: «The Pionner Anomaly», de JT Bruce, que podeu escoltar al final del post. I m’ha encantat que el músic haja posat un nom tant científic a una cançó. Tot pensant a on ho havia llegit per primera volta, al final me n’he recordat: de cal mestre Centpeus!
Per als vagarosos, vos copio un extracte del post en què ho explica tot amb pèls i senyals:
Mica a mica, els tècnics de la missió es van adonar que les naus no seguien les trajectòries correctes. Hi havia una petita, molt petita desviació que no podien explicar. Un fenomen que es va conèixer com la “Anomalia Pioneer”.
El que passa és que la sonda sembla que s’estigui frenant lleugerament. Com si una força gravitacional l’empenyés una mica cap al Sol. Un efecte molt petit, però que fa que les naus es trobin a 400.000 km de l’indret on suposadament haurien d’estar. Tenint en compte la immensitat del viatge que han fet, la diferència és minúscula, però hi és, i requereix una explicació.
Al principi es va pensar que potser era l’efecte d’un planeta no identificat que sumés la seva gravetat a la del Sol i afectés a la Pioner 10. Però no podia ser, ja que la Pioneer 11 patia el mateix fenomen, i les dos naus viatgen en direccions oposades del sistema solar.
També es va analitzar el disseny de les naus. Potser tenien alguna pèrdua de gasos, que afectes els sistemes de transmissió? Però de nou, el resultat va ser negatiu.
Aleshores es van començar a buscar explicacions més imaginatives. La gravetat es comporta diferent quan estem lluny del Sol?, la geometria de l’espai es modifica una mica? I ha algun tipus de matèria o de radiació desconeguda que afecta les naus?
Anit vam estar al Cambrirock per vore Saratoga entre altres grups (com també van fer d’altres). Ara, la nota friki de la nit va anar a càrrec del tècnic de so que amenitzava les estones entre una actuació i altra.
Que no vos creureu que, entre un grup punk i un de heavy metal, va l’animal i posa dixie? I escoltant atentament vam reconèixer quines cançons eren: d’AC/DC! Estaven magistralment interpretades per Hayseed Dixie, un grup que s’ha decidit pels banjos en lloc de les guitarres elèctriques. Tot seguit vos en poso una mostra, amb la imatge del videoclip original de You Shook Me All Night Long. Llarga vida al dixie!
La Montse em passa un vídeo, i jo aprofito per posar-vos-el aquí. Va d’un paio que viatja (42 països s’ha patejat!), i que fa una enveja que vaja… però bé, jo el dedico a tots aquells que encara estiguen treballant, que sé que alguna en queda. La música del vídeo, fantàstica, és de Garry Schyman, i la lletra de la cançó, que és diu Praan, és una adaptació d’un poema del llibre Gitanjali de Tagore.
Què passaria si barregéssem el funky de fantastico, la clàssica de les esferes, i ho amaníssem amb un toc friki basarià? direu que això és impossible, no? pos ja està inventat! Mireu què han fet Igudesman&Joo amb el clàssic de Gloria Gaynor. Compareu-ho vosaltres mateixos i ja em direu què tal…
Ara que ja han passat unes hores del Dia F és hora de fer una mica de balanç. Primer, m’agradaria felicitar a tots els participants per la seua implicació imaginativa, i més sent com el dia va caure en un diumenge (i plujós, malpese a alguns tripartidistes). Ha estat tot un èxit!
El número de participacions, de moment, és de 22 (quin número més friki! vos en recordeu del Dúo Sacapuntas?). Els posts han tractat tota classe de temes i han pres múltiples formes, d’imatges a idees, i fins i tot vídeos!). No vull comentar cap post perquè crec que tots són igual de bons, per això vos convido a visitar-los un per un (trobareu la llista aquí).
Ara, el que sí que m’agradaria reconèixer és la participació del Saül Gordillo (gràcies per tirar-te de la moto amb tots nosaltres!). I la discussió friki sobre quin dels déus lovecraftians cal posar al mig de l’Ebre (Iä Nyarlathotep!).
Per acabar vos dixo amb una cançó, Space Oddity, original del Bowie, i la versió de los Hermanos Calatrava (gentilesa de rockviu). Una cançó espacial en un bloc intergalàctic, dedicada a tots els frikis que de cor, de fet o de post, han celebrat la Diada! gràcies a tots!
Feia dies que no m’emocionava tant com avui (fins i tot m’ha caigut alguna llàgrima d’emoció, no és conya!). Els de Dover han versionat la seua cançó Serenade, i han preparat un magnífic vídeo. I no me n’estic de dir-ho perquè és un magnífic homenatge a la nostra gent gran. Moltes voltes els tenim relegats en l’oblit, en un racó de la nostra societat, i ens oblidem que són persones, com tu, com jo, com tots.
M’encanta el moment en què «el grup» es rebel·la davant la seua pròpia passivitat i es posa a tocar. Com tracten la gent del ball. I la nota friki, la granera-làser (per fer l’efecte mireu aquí). Per a mi, un cant a la vida!
L’altre dia vaig vore i sentir en un programa de tv3 al tel·lúric Roger Mas (el seu darrer disc és un esplèndid treball). Però avui parlarem d’una versió seua, que segur que coneixeu. Es tracta de la versió que ha fet d’una cançó de la Paulina Rubio, i que pel meu gust encara la millora. Què n’opineu valtros? amb quina vos quedeu?
Potser és l’abstèmia primaveral, però mira, estic «romanticón» avui, en plan remembergüen, sobretot ara que m’han saltat a la memòria unes cançons del Chivi. No vos diré qui és ni què canta, ho podeu investigar solets (si és que esteu preparats per sentir les coses pel seu nom…). Una de les cançons més bones, pel meu gust, és De príncipes azules y princesas, i la podeu escoltar mentre aprofito per fer pública la votació del Basar de les Espècies a l’Eurovisió Tibauiana.
