Gustau Moreno · La meua maçana són les vostres pomes

Fa deu anys, i pareix que fa dos dies. Avui faig llibres (materialment parlant). Fa deu no se m’hauria passat pel cap que al cap de deu llegiria amb enyorança el llibre del meu amic, el Gustau. Així que m’he decidit a guardar el pròleg d’aquell poemari en un llibre electrònic.

El temps passa, les paraules queden, em recordaràs demà?

Descarregueu-lo aquí.

* * *

I, com que avui em sento generós, us transcric un dels poemes…

Oliveres de promeses irreals

bullen i muden l’escorça,

garlandes de crineres perden.

I a la nit alta, lo mestral

s’emporta

los udols

nocturns

dels nards:

ens floreixen als turmells

cadenes nacrades o plomes.

(La barrancada

—niuada humida—

dels gripaus,

bressola los silencis

fingits de l’òliba.

Núvols de ventada

són escates brutes.)

La garriga ens cingla la cintura:

voleiant per damunt de les ferides

parrupeja una coloma bruna.

Cinta o l’encís salvatge

dels cabells embolicats

a les roses

—bufadores—

dels vents.

Llavis delitosos, prodigi sobtat de l’atzar.

…verdor enfosquida del tarongerar,

tapissos de mormols entre canals…

Gustau Moreno Pérez, extret de L’ull de la maçana.