el basar de les espècies

Héctor de Montalvo · Què faig amb la meua novel·la? L’autor com a editor


1. Publicar a qualsevol preu?

No fa molt he llegit en algun lloc que el famós temor al full en blanc és només un element més de l’imaginari popular i que no es correspon a la realitat més que les funestes conseqüències per a l’intestí derivades de barrejar Coca-Cola i Baileys. Desconec si és així (em refereixo al foli en blanc, l’altre cas és una ximpleria), però en els meus tractes amb escriptors mai els he sentit queixar-se d’este pànic a no saber com començar una obra. Alguns, fins i tot alguns famosos, semblen tindre fins i tot dificultats per acabar-les en algun moment beneït, però esta és una altra història.

L’experiència em diu que la principal por d’un escriptor és quedar per sempre en l’oblit. Encara que de vegades este desig pren més la forma d’una compulsió culpable del tipus vull que em llegeixen però no deixaré la meua novel·la a ningú per por de les crítiques, la qual cosa no deixa de ser una inseguretat terrible i mal assumida que més freqüentment pren la forma de vull publicar com sia. I esta, amics, és una gran errada que ha portat a més d’un a amargar-se, a la decepció i al desastre.

El món de l’edició de llibres, especialment el de la novel·la, és un món extraordinàriament tancat. Malgrat que el llibre és un objecte comú en les nostres vides, el públic no té una idea gaire clara de com funciona una editorial per dins i quin és el procés que segueix un text des que l’autor l’acaba fins que va arriba a les nostres mans.

Per començar, la vida de l’editor és ingrata, estressant, fosca i anònima. Barallar-se amb il·lustradors que es neguen a seguir les indicacions que se’ls ha donat perquè ells són els professionals; convèncer un autor hipersensible que no se suïcide (això últim no és una broma); negociar amb els impressors i distribuïdors, professions entre les files de les quals abunda el pitjor de cada casa; cridar per telèfon al traductor que fa sis mesos hauria d’haver entregat el seu treball; convèncer al de màrqueting que la bufanda de roig llampant que col·locarà al llibre amb la frase «LA NOVEL·LA MÉS RECOMANADA DESPRÉS DEL CODI DA VINCI» és un espant; esbroncar el maquetiste perquè ha portat a impremta totes les imatges en RGB i, a sobre, en baixa resolució… l’editor passa més temps contestant correus electrònics i picades al telèfon que llegint originals. I això quan parlem de l’editor com a cap de projecte treballador d’una editorial més o menys gran. L’editor independent, aquell que treballa des de casa seua o des d’una llibreria, és una altra història, perquè aleshores és editor, corrector, maquetiste i comercial i generalment no guanya ni un euro amb tot això. Generalment.

Tot això que els explico és invisible per a un xic o xica de vint-i-tants anys (o per al jubilat que ha descobert una afició tardana) que ha escrit una novel·la i li agradaria veure-la publicada. L’experiència em diu que l’autor acostuma a creure que entre l’acte meravellós i únic de posar-li la paraula Fi a la teua obra i la sortida al mercat del llibre acabat amb prou feina hi ha un sospir, només retardat per foscos interessos empresarials i polítics (Polanco no vol que surte el meu llibre, em va dir a mi un cuiner posat a autor-editor) i per la desesperant desídia dels editors. Sé de tipus que piquen angoixats a les editorials quinze dies després d’haure lliurat el document de word amb la seua obra a un editor, perquè han anat al Corte Inglés a preguntar pel llibre i no el tenien. Tot este batibull de malentesos genera tot tipus de situacions tenses, odis seculars i aspres en les que no es trauen a col·lació les faques per la falta d’hàbit de portar-les al damunt. Tot això podria evitar-se, n’estic convençut, només amb que l’autor conegués més a fons el procés editorial. I això podria ser possible només amb que el món de l’edició no fos tan hermètic.

2. Ballant amb editors

Però jo no m’encarregaré, almenys avui, de detallar quin procés segueix un text des que el seu autor el dóna per finalitzat fins que el llibre és distribuït en els diferents punts de venda. En primer lloc, perquè segur que ja hi ha qui ho ha fet per mi i, en segon, perquè l’extensió d’este article sobrepassaria el que es considera raonable. No, avui ens ocuparem d’un cas concret, que és el de l’autor-editor. El que sí faré és aclarir algunes coses abans de passar a definir al nostre home (o dona). En primer lloc, deixem-ho ben clar: un autor, de novel·la, teatre, poesia, assaig o qualsevol altre gènere, no ha de pagar necessàriament per veure la seua obra publicada. Pot fer-ho si ho vol, ja veurem com i quan, però no és necessari.

La relació entre autor i editor es produeix de dos formes:

a) l’autor envia el seu manuscrit per ser valorat per un editor (independent o no, tant fa)

b) l’editor necessita una obra en concret (normalment un assaig) i l’encarrega a un autor de la seua confiança. [1]

Ens oblidarem de b), que són figues d’una altra panera, i ens centrarem en a). Tant bon punt l’editor rep el manuscrit, el llegeix (o el dóna a un lector professional per a que l’avalue i en faça un informe) i contesta a l’autor de forma positiva o negativa. Si l’original ha agradat a l’editor i el troba publicable, firmaran un contracte en el qual apareixeran una sèrie de condicions (termini de publicació, compromís de l’autor que la seua obra és original, avançament, exemplars gratuïts, etc.) i el llibre es lliurarà a la cadena de producció de l’editorial.

Llegiu amb atenció el paràgraf precedent. No he dit en cap moment que l’autor avança diners per cobrir les despeses de la seua edició. Este risc l’assumeix l’editorial, que confiarà en la visió de l’editor i en la perícia del Departament de Màrqueting per tal de rendibilitzar-la. És més, el que és habitual és que l’autor rep un avançament a compte dels drets d’autor que percebrà en liquidacions semestrals o anuals (si és que es ven el llibre, és clar).

Este és el procés normal, explicat en paraules molt simples. Però no s’il·lusionen, perquè per arribar aquí han hagut de passar algunes coses.

En un principi, l’editor ha hagut de rebre el manuscrit. La primera errada que comet un autor és buscar la direcció d’una editorial i enviar la seua obra allà sense pensar-s’ho més. Les grans editorials són grans empreses i com més grans són, més s’assemblen a ministeris. El paquet de l’autor pot començar un periple lent i interminable de departament en departament per acabar finalment a la paperera. El més correcte és picar per telèfon a l’editorial i avisar que enviarem un manuscrit per a la seva avaluació. Segurament ens diran que ha de ser enviat a l’atenció de Sotano de Tal i de Qual. Llavors i només llavors realitzarem l’enviament. [2]

En segon lloc, l’editor ha hagut de llegir el manuscrit. Encara que molts d’ells es prenen la molèstia de llegir tot el que els arriba i donar una resposta, el normal és que el manuscrit s’acabe florint per diverses raons. Les més habituals és que l’editor no tinga temps material de fer-ho, o que l’haja començat i ho haja trobat de tan mala qualitat que no s’haja molestat a continuar. I és que la realitat és que la qualitat mitjana del que es rep a les editorials és tan baixa que resulta descoratjador. [3]

En tercer lloc, la resposta. Alguns editors pateixen tant quan han de dir a algú que la seua obra no té qualitat suficient per ser publicada que prefereixen donar per resposta el silenci. Hi ajuda la freqüència amb què la negativa és rebuda amb males maneres i fins i tot amb insults. El primer dels consells que donaré en este article i que faran molt bé en seguir és este: no siguen tan grossers com Francisco Umbral fins que no siguen tan famosos com ell.

Mentrestant, feu cas del que us dic: rellegiu l’obra amb ull crític, feu que altres persones, quantes més millor, la llegeixen també. Perdeu la por a fer canvis. Deixeu de llegir per entretindre-vos i comenceu a llegir per aprendre. La vostra llengua materna, amb què escriuen, és la seua eina, i a partir d’ara ha de ser sagrada per a vostès. Poden dominar-la i han de fer-ho i no ho aconseguiran només llegint Asimov i Clarke, perquè la majoria de novel·les de ciència-ficció estan molt mal traduïdes per persones que no dominen el castellà [l’original està escrit en castellà]. Llegiu els bons clàssics de la casa nostra (també, i sobretot, els de ciència-ficció). No s’han de veure a si mateixos com uns professionals consumats a qui no es pot corregir, sinó com eterns aprenents en un ofici duríssim i ingrat. I, sobretot, no pleguen, continuen enviant originals a tantes editorials com puguen, sense esperar que l’anterior els conteste, perquè no estan obligats a res fins al moment en què firmen un contracte. Tot això és el que fan les persones que tenen èxit i arriben a publicar una novel·la (o un llibre de poesia, o…).

Però hi ha una altra possibilitat, que és convertir-se en un autor-editor.

3. L’autor-editor

Alguns escriptors no desitgen passar pel calvari d’enviar el manuscrit a diverses desenes d’editors i esperar eternament una resposta; d’altres són conscients que l’obra que tenen entre mans no és explotable comercialment i cap editorial no s’interessarà mai per ella; i encara n’hi ha que, directament, menyspreen els editors i decideixen ocupar-se ells mateixos de la seva obra. Això es coneix com a autor-editor o autoedició i existeixen empreses de serveis editorials (que no són editorials, encara que s’anomenen sovint d’esta manera) que agafaran el manuscrit, l’editaran i maquetaran i trauran tants exemplars com vostè estiga disposat a pagar. Aquí hi ha dos possibilitats:

a) L’autor desitja un número x d’exemplars per regalar als seus coneguts i/o vendre ell directament

o bé

b) L’autor arriba a un acord amb l’empresa de serveis editorials per a la distribució dels seus llibres pels diversos punts de venda.

Aquí és a on hi ha el problema. Diguem des d’ara mateix que en 9 de cada deu ocasions, l’autor esperarà en va que la seua obra arribe algun dia a les llibreries i després de dos dotzenes de picades rebrà una excusa més o menys similar a esta:

El seu llibre no s’ha venut bé i tenim gairebé tota la producció en estoc; li oferim la possibilitat de comprar-la per un preu especial.

És a dir, primer ens han cobrat, per traure el llibre, quatre o cinc vegades la quantitat que ha costat produir-lo i, després, ens tornen a cobrar perquè els traguem de sobre la despesa del magatzem. L’autor, que normalment té un gran afecte a la seua obra, accedeix i paga. I es troba amb cinc-cents o mil llibres a casa seua que possiblement no aconseguirà vendre mai. Si algun de vostès ha sofert això, sàpiga que ha estat víctima d’una estafa legal en tota regla i que el seu únic recurs és cridar als quatre vents el nom de l’empresa editorial responsable perquè altres persones no siguen també víctimes del mateix abús.

En realitat és lògic. Penseu una mica: vostès poden pagar a un editor per a que maquete el seu llibre, el porte a imprimir i el pose a les llibreries. Però mai podran pagar als lectors per a que el compren. Si la seua obra no és explotable comercialment, no importarà qui o com la trague al mercat, senzillament ningú no l’adquirirà. Això és d’esta manera. Si vostès han contractat els serveis d’una empresa editorial, l’únic que han fet és prendre un camí diferent perquè el llibre arribe fins a les prestatgeries dels punts de venda. Però el lector/client que passeja la seua mirada per les prestatgeries no sap res de tot això i prendrà la seua decisió en funció dels seus propis gustos. [4]

En realitat sí que hi ha una diferència: una editorial normal ha fet una inversió econòmica i tinguen per segur que intentarà vendre el llibre per tots els mitjans, perquè no l’ha amortitzat fins que no ha venut un número determinat d’exemplars. Una empresa de serveis editorials ja ha guanyat diners, i molts, només imprimint el llibre sense necessitat de distribuir-lo, perquè vostè ja els ha pagat.

Aclariré de forma immediata que el negoci de les empreses editorials és perfectament lícit i legal i que no solament no hi ha res d’immoral en això, sinó que crec que és un negoci necessari i imprescindible en el qual el client paga per rebre un servei, dóna resposta a una necessitat que és allà i que algú ha de cobrir i no hi ha cap inconvenient en això… llevat que la majoria dels autors/clients són enganyats i no reben este servei. A això s’afegeix un segon engany, esta volta autoengany: la majoria dels autors novells creuen que este és el procediment habitual per tal d’editar un llibre.

I no ho és. El procediment habitual és el que hem descrit més amunt.

No tots els autors-editors són iguals. Hem parlat de l’autor d’una obra que desitja veure publicada per ser llegida pel major número possible de persones, però la tipologia és més variada: per exemple el jubilat que ha escrit un llibre sobre la fauna del seu poble i vol traure 100 llibres per repartir entre els seus amics, familiars i veïns. Este tipus d’autors-editors són tan abundants que s’esbalairien si sabessen quants d’ells fan cap a les impremtes (mala idea en la majoria de les ocasions) perquè els publiquen el seu llibre. Normalment estan satisfets amb els resultats obtinguts i reben els elogis dels seus partidaris i per tant no ens n’ocuparem més.

Com distingir, doncs, l’empresa editorial que no ens cobrarà res pel professional que ens farà un bon treball del qual ens sentirem satisfets? No es pot, esta és la veritat. La recomanació és la mateixa que en qualsevol altra relació de negocis: llegir-se bé el contracte o pressupost, aclarir punt per punt els termes del contracte i no confiar en la bona fe de ningú. Jo n’afegiria una més: consulten els fòrums d’Internet que es dediquen a este món: els noms de certes empreses de serveis editorials apareixen una i altra volta en boca d’usuaris estafats per elles. Hi ha competència i molt bons professionals. No donen oportunitats a qui no les mereix.

En definitiva, podem dir que hi ha dos tipus bàsics d’obres:

1. Aquelles que són comercialment explotables (a escala gran o petita, això ens és igual ara) i

2. Aquelles que no ho són.

La opinió de qui escriu estes línies és que el client objectiu de les empreses de serveis editorials és l’autor del tipus 2. Aquelles que molt difícilment no seran acceptades per una editorial normal. Les primeres, les que el públic compraria si les tingués disponibles, no han de seguir este camí alternatiu de l’edició.

Em diran que un autor no té perquè saber fer esta distinció i, sense cap dubte, no té perquè fiar-se dels informes emesos per les empreses de serveis editorials. Per això existeixen professionals dedicats a fer-ho: es diuen agents literaris.

4. Alternatives per a l’autor-editor

L’experiència em diu que l’autor, especialment el d’este món nostre de la ciència-ficció, ignora la seua existència o bé creu que només existeixen per vendre les novel·les de Mario Vargas Llosa i Stephen King. Bé, no els negaré que d’estos autors en trauen millors beneficis, però si creuen que la seua novel·la és vendible l’acceptaran. Trobaran una llista d’agents literaris en esta pàgina.

L’agent literari valorarà la seua obra i s’encarregarà d’oferir-la a les diferents editorials, cobrant un tant per cent dels seus drets d’autor. Quina és la diferència? Doncs que l’agent literari sap a qui, com, quan i de quina manera dirigir-s’hi, i a ell no li prendran el pèl, i a vostè i a mi, sí. I, escolteu, que això cal pagar-ho.

Tanmateix, si malgrat tot vostè pensa que tot això li ve gran té una alternativa, que és ser editor vostè mateix. Però això no ho veurem avui.

I, finalment, a l’autor-editor que sia valent li dono un consell: no pague als altres el que pot fer vostè mateix. No necessita moltes coses per traure una curta tirada de la seua novel·la. Necessitarà les següents coses:

1. Un número d’ISBN. Tots els llibres editats al planeta ho necessiten i els atorga un organisme internacional amb agències a tots els estats, inclòs el nostre. Qualsevol persona, encara que no tingui una editorial, pot dirigir-se a l’agència corresponent i demanar un número d’ISBN. Li donaran un paper que haurà de retornar degudament emplenat. En 24/48 hores tindrà el seu número. [5]

2. Un número de Dipòsit Legal. Això és més complicat, així que demane a la seua impremta que se n’ocupe.

3. Necessita, és clar, una impremta. En el seu cas una impremta digital (després ho explicarem això). En teoria, abans ha necessitat un maquetiste, però no vull donar-li maldecaps, busqueu una impremta que tinga també serveis de maquetació. N’hi ha moltes i tenen preus realment atractius. No li faran virgueries, això segur, però en general el resultat serà decent.

Després es trobarà amb el més difícil, que és distribuir els seus llibres. El primer que ha de fer és trobar llibreries especialitzades en el tema del seu llibre (n’hi ha moltes més de les que vostè creu) i picar-hi per telèfon o escriure-hi. Anar-hi en persona amb alguns exemplars en un moment en què el llibreter no estigui molt ocupat és una bona idea. No els prometo que els agafen tots els llibres, però segurament els sortirà més econòmic que contractar una empresa que ho faci per vostè. No s’enfade si el llibreter vol un percentatge del PVP del llibre, este és el seu treball i ha de cobrar per fer-ho. Tampoc no s’enfade si tarda un temps en pagar-lo, és el que acostuma a passar. Una altra bona idea és obrir una pàgina web i vendre vostè mateix els llibres, que pot enviar per correu contra reembossament als seus possibles clients. Perdrà moltes hores enviant paquets, però s’estalviarà el percentatge del llibreter. També existeixen llibreries en xarxa que accepten llibres de petits editors i d’autors-editors. Només és qüestió de dedicar un temps a buscar per Internet i fer-se molt pesat preguntant a tot arreu.

Hem dit que necessita una impremta digital. La necessita perquè vostè no pot permetre’s el luxe d’imprimir 1.000, 2.000 o 3.000 exemplars d’una novel·la de la qual no té la menor garantia que es puga vendre. A més a més, és molt poc probable que tinga espai suficient a la seua casa a on guardar-los. Ha de ser prudent i no imprimir-ne més de 100. Si els ven ja tindrà temps de reimprimir. Però si encarrega menys de 1.000 exemplars pel mètode tradicional d’òfset es trobarà que l’impressor no vol fer-ho, que és el més freqüent, o bé que li cobra una quantitat només lleugerament inferior al que costaria imprimir 1.000 exemplars.

La impressió digital és un mètode relativament modern que s’està implantant de forma clara com a alternativa a les grans tirades i no només en l’àmbit dels autors-editors o els petits editors. No necessita conèixer els detalls tècnics, únicament que la qualitat que s’assoleix és indistingible de la que produeixen els mètodes tradicionals per a una persona mancada de coneixements editorials, i si bé el seu cost per exemplar és major, el cost absolut, la factura que haurà de lliurar a la impremta, és diverses vegades menor. La impressió digital permet imprimir tirades molt curtes, encara que la majoria d’empreses del sector tenen un mínim de 50 o 80 exemplars. Hi ha algunes i molt bones impremtes digitals en este moment funcionant al nostre país i en trobaran mitja dotzena fent una cerca ràpida al Google. Algunes d’elles ofereixen també serveis de maquetació, que és el que els he aconsellat abans per traure’s complicacions.

No els asseguro res. Editar no és jugar al golf, és una tasca que produeix un 90% de treball brut i ingrat i un 10% de breus satisfaccions. Quan vegen el seu llibre imprès, sempre pensaran que podria estar molt millor. Però potser això sia millor a arriscar-se a ser estafat. No els costarà molt més de 4-5 euros l’exemplar incloent-ho tot i, si són espavilats, tenen sort a l’hora de trobar impressor i no són exigents amb les qualitats del paper, potser no pas més de 3,5 euros l’exemplar. I encara menys si s’atreveixen amb eines professionals de maquetació com QuarkXPress o InDesign. Utilitzar word no és bona idea.[6]

Em diran que amb això no tenen gaire més del que ja tenen, ja que els queda la dura tasca de distribuir la seua pròpia novel·la.

Això és molt cert, de fet este és el problema amb què s’enfronten totes les editorials grans, mitjanes o petites: la distribució. Vostè el tindrà fins i tot més difícil i potser decideixe, al final, contractar uns serveis professionals que ho facin tot per vostè. El meu propòsit és només donar-los alternatives, una cosa que estic segur que m’agrairan.

De qualsevol manera i malgrat tot el que hem parlat, si no són el jubilat del que els parlava, cal que us baralleu amb els editors, feu que es llegeixen l’obra i aspireu a alguna cosa més que a regalar una dotzena d’exemplars entre els amics.

Héctor de Montalvo, 11 d’octubre de 2006

Notes

[1] Quan es va publicar la versió resumida d’este article es va produir una confusió en este punt. Algú va pensar que em referia als foscos tripijocs dels concursos literaris. En realitat em referia a casos com el llibre de text, on l’editor (per exemple) busca un catedràtic perquè li escrigue un llibre de text d’Història Contemporània.

[2] Existeix una por generalitzada i injustificada a que l’editor plagie la nostra novel·la. Cap editor no s’hi arriscarà, però si l’autor desitja estar tranquil, pot fer cap al Registre de la Propietat Intel·lectual, on li informaran de la forma mitjançant la qual ha de registrar la seva obra. És un procés senzill, curt i barat que ens deixarà molt tranquils. A partir de llavors, esta obra és nostra i només nostra i qualsevol que la plagie pot ser portat als tribunals.

Per a més informació entreu aquí

[3] És molt difícil trobar un manuscrit que, simplement, estiga redactat de forma correcta, sense faltes d’ortografia. Per no parlar de les frases subordinades que ocupen tres pàgines i els interminables rastrells d’adjectius que repugnarien fins i tot a Lovecraft. Amic escriptor: la humilitat, el treball dur i l’aprenentatge continu han de ser el teu evangeli. Accepta les crítiques, fins i tot les malintencionades.

[4] Hi ha dos formes d’enfrontar-se a la realitat: una consisteix a esperar que el Món s’adapte als nostres anhels i manies; l’altra, a adaptar-se al Món. La segona opció és la més recomanable per una qüestió de senzilles probabilitats. Ni tan sols George W. Bush pot adaptar la realitat al seu gust. Els dic això perquè entre els escriptors primerencs està molt estesa la primera visió. Creieu-me si els dic que provoca ansietat, depressió, inadaptació social i molt dolor. Si la seva novel·la no interessa a ningú no és culpa del públic, que té lliure albir de llegir el que li plague, i potser tampoc de vostè. De fet, ningú no té perquè tenir la culpa. Deixeu de pensar en les maleïdes vendes quan esteu escrivint i se centreu-vos en fer bones novel·les. El que és bo acaba per obrir-se camí.

[5] Per a més informació entreu aquí.

En esta mateixa direcció (cal buscar una mica) es pot descarregar l’imprès per demanar el núemro d’ISBN, cosa que els estalviarà un viatge.

[6] Word és una formidable eina per fer una carta o qualsevol altre document de poques pàgines. No està pensat ni preparat per a maquetar un llibre. Si porten un llibre maquetat en word a la impremta, el més probable és que no ho accepten.

Article extret del Sitio de Ciencia Ficción.

2 thoughts on “Héctor de Montalvo · Què faig amb la meua novel·la? L’autor com a editor

  1. Jacme

    pos sí, la veritat és que és molt descriptiu i diu coses que tothom sap (o intueix) però que ningú s’atrevix a dir-les tant clar (per això el vaig traduir). En l’antiga pàgina hi trobareu els comentaris que es van fer en el seu moment, per si vos interessa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.