el basar de les espècies

Orbitant pel Delta (I)

Entre la mar i la terra: lo Delta.

Així ho han vist els mariners rapitencs des d’una muleta durant molt de temps. A la bocana del riu les llenques de marisma s’anaven menjant la mar, a poc a poc i al llarg dels anys. Una zona pantanosa, entre dunes i canyars, plena de llacunes i sobreixida de vida. Una terra fèrtil, a on hi podien relar fàcilment les esperances d’una vida millor dels més desafavorits i les ànsies d’enriquir-se d’altres. I, alhora, una bassa estancada a on es podia perdre tot per trobar el dolor, la misèria d’una anyada perduda per la riuada o la quartana (s’han arribat a comptar més de 3.000 morts per pal·ludisme fins al 1918).

Una volta i una altra la gent s’entossudia en fer habitable aquell tros del món, l’última frontera de la Ribera, i una volta i una altra la malesa del Delta dissolia la seua empenta com l’aigua dolça a la mar.

No és fins a finals del segle dinou que se’n van sortir amb la seua, quan es van construir els canals de reg a la dreta i l’esquerra de l’Ebre, i el conreu de l’arròs per fi es va fer rentable ja que es podia negar molta quantitat de territori que fins aleshores era erm. Les masades de Balada, l’Enveja i els Muntells es van anar fent grans fins tornar-se pobles (l’últim de tots, Poblenou del Delta, s’independitza el 1947) i la població passa dels 5.278 habitants el 1857 a més de 40.000 en l’actualitat. Castellans, aragonesos i, sobretot, valencians venien a l’època de la sega i molts s’hi acabaven quedant. Al cap i a la fi, no hi havia tanta diferència amb la manera de viure a l’Horta: les barraques es pujaven més menudes i la feina era igual de dura; però si t’espavilaves, un bon parell de braços sempre trobaven amb què emprar-se amb l’arròs: primer llaurar amb el matxo, al juny la plantada, al juliol la birbada (arrancar les males herbes), al setembre la sega; sense comptar amb la feina que sempre dóna l’hort, i la collita de les taronges… i quan això s’acabava, per tal d’omplir la cassola, sempre podies anar a les llacunes amb la barca de perxar, a caçar ànecs o a pescar angules. Per tot plegat en esta terra promesa no es farà mai estrany sentir cantar una jota, tocar la dolçaina o córrer el bou per la festa: mai s’ha sabut si pujaven o baixaven el riu, senzillament són part de la fesomia dels pobles de les Terres de l’Ebre.

Sebastià Joan Arbó ens explica, a Terres de l’Ebre, aquestes anades i vingudes al poble i el riu, el dia a dia de la gent del Delta entre canyars i arrossars, a principis del segle. Des d’aleshores, a la vora del riu hi ha l’horta i es conrea l’arròs. Cap a la muntanya, terra endins, trobem les oliveres i la vinya. De la Galera i Miravet vénen les gerres a on es posa l’oli i el vi, els tupins, els pitxells i les cassoles per cuinar un arròs a banda o una sarsuela. A un costat i altre del Delta, vigilant des de sempre, l’Ampolla i la Ràpita calen les peces amb l’esperança de traure’n escamarlans, llagostins, rèmols, llobarros, lluços, maires i tot el que es pugue vendre a la llotja. I de la punta de la Banya se n’extrau la sal per adobar-ho i conservar-ho tot.

 

* * *

Sobre Sebastià Joan Arbó

Podeu consultar la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (http://www.escriptors.com/autors/juanarbos/biografia.html), i, sobretot, heu de llegir-vos Terres de l’Ebre; la trobareu a qualsevol biblioteca, no teniu cap excusa!

Little house. Delta Ebre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Something is wrong.
Instagram token error.
Follow