En les últimes setmanes he tingut ocasió de llegir sobre dos polèmiques de llibres publicats amb errors de caire divers. Si l’editor és culpable, es troba en bona companyia.
L’art de l’edició (és a dir, la capacitat de controlar i tornar a controlar un text intentant evitar que contingui, o que contingui dintre d’uns límits suportables, errors de contingut, de transcripció gràfica o de traducció, allí a on ni tan sols l’autor se n’havia donat compte) es desenvolupa en condicions poc favorables.
Fa uns mesos ha sortit la versió francesa d’un llibre meu sobre l’estètica medieval, i de seguida un lector minuciós m’ha escrit que en determinat passatge, quan em refereixo a la simbologia del nombre cinc, cito les cinc plagues d’Egipte, quan en realitat són notòriament deu. Vaig quedar atònit perquè recordava haver citat directament d’una font original: vaig anar a veure l’edició italiana i he descobert que esmentava, en efecte, cinc plagues, però no a Egipte. La font es referia, en realitat, a les cinc nafres del Senyor (mans, peus i costat). El traductor, tal volta per automatisme, havia afegit que eren les d’Egipte. Jo havia llegit la traducció, però l’errada se m’havia escapat; potser llegint de pressa el fragment em sonava estilísticament bé, o per ventura havia corregit una imprecisió a la línia anterior i a rel d’això vaig prestar menys atenció a les dos línies següents.
Presumpte culpable
Establim un dogma: l’autor, en qüestió d’escriure i corregir, es guia per les línies “conceptuals” del text, per tant és la persona menys indicada per a descobrir els propis errors. En el meu cas, el d’Egipte, hi havia dos persones que haurien d’haver tingut una sospita: una era el corrector (però no hi estava obligat), l’altra era precisament el redactor* que, en tota referència, cita o nom poc usual, hauria hagut de verificar-lo en qualsevol enciclopèdia. En teoria, el bon editor ho hauria de controlar tot: tot i que en el text es digui que Itàlia es troba al nord de Tunis, hauria de fer un cop d’ull a l’atlas.
Aquest ofici està en crisi i no solament en les cases editorials. En els diaris un es troba de tot ja, i en la ràdio sembla que hi ha un comissari expressament encarregat de vetllar perquè els locutors pronuncien incorrectament els noms estrangers, encara que hagen estat italianitzats.
Tinc a mà dos llibres publicats per dos importants editors. En la traducció a l’anglès d’una obra de divulgació històrica se’m diu que dos grans filòsofs àrabs van dominar l’edat mitjana: Avicena i Ibn-Sina. Es dóna la casualitat (notòria per a molts) que Avicena i Ibn-Sina són la mateixa persona (com ara Cassius Clay i Muhammad Ali). S’equivocava ja l’autor a l’original? Ha confós el traductor un “and” amb un “or”? S’ha empastelat** una prova en què ha saltat una línia o un parèntesi explicatiu? Misteri. El fet és que un editor, encara que no sabés res d’Avicena, hagués hagut de cerciorar-se en una enciclopèdia de si els dos noms estaven ben escrits, i se n’hauria adonat de l’error.
En un altre llibre traduït de l’alemany, primer trobo esmentat a un tal Symeon Stylites que és, evidentment, Sant Simeó Estilita, i paciència. Però després trobo Giovanni il Battezzatore. Els alemanys, en efecte, anomenen Johannes de Taufe al que entre nosaltres és coneix com Joan Baptista. El traductor sabia alemany, però mai en la seva vida havia entrat en contacte, no dic amb els Evangelis, sinó ni tan sols amb algun almanac o un text qualsevol per a nens que parlés de Jesús.
El corrector budista
Em sembla extraordinari, tot i que s’hagués criat en el sí d’una familia budista. Però aquí sembla que el budista fora també el corrector (al que seria deguda la causa de qualsevol perplexitat) i, sobretot, l’editor. Si no fora pel fet que, en aquest cas, l’editor evidentment no ho era, sinó que era algú que havia comprat el llibre, ho havia encomanat a traduir, havia enviat el manuscrit directament a la impremta i això és tot.
Si s’envia un manuscrit a una University Press nord-americana [una editorial universitària], han de passar dos anys abans que surte. En aquests dos anys fan les tasques de composició i editatge, durant les quals pot ser que s’escape alguna ximpleria, però moltes menys que les que se’ns escaparien a nosaltres. Aquests dos anys de treball costen [esforços, temps i diners]. Si es vol estar present al mercat editorial amb el llibre acabat, hom no es pot permetre el luxe de pagar a un editor digne d’aquest nom, i l’ofici mor.
Si en corregir meticulosament una línia s’acaba passant per alt la següent, si l’autor pot equivocar-se més que els altres, si un editor pot no saber res d’Avicena, el manuscrit i les proves d’impremta haurien de ser rellegides per moltes més persones amb curiositat i competències diverses. Tot això podia passar encara en les cases editorials d’estructura “familiar”, a on un text era afectuosament discutit en cada passatge per molts més col·laboradors, però difícilment pot passar en una gran empresa en la qual tot es processa en la cadena de muntatge. Noves oportunitats professionals s’obren, per tant, per a qui acredite estudis especialitzats en editatge, a qui podrà ser confiat el llibre en concessió, i que sigui seguit amb passió paraula per paraula.
Umberto Eco
Article extret d’esta pàgina.
* Com que no puc trobar l’article original, desconec exactament la paraula que utilitzava l’autor. En qualsevol cas, crec que aquí la paraula “redactor” s’utilitza amb el significat de “corrector de continguts”.
** En l’època del plom els tipus es reutilitzaven. Quan els tipus es distribuïen erròniament a la caixa, es deia que s’empastelava, i calia revisar-la tota de nou ja que podia donar peu a errors involuntaris quan el caixista composava els textos.
