Amb tot, això no vol dir que no hi hagen hagut canvis profunds. En uns trenta anys els impressors han hagut de canviar de la linotípia a l’òfset, i d’aquí a l’edició digital, que ja marca les pautes de treball de la majoria de les impremtes. Hi ha hagut una tendència important que ha ajudat a que s’impose una nova manera de treballar: en els últims decennis s’ha passat d’editar pocs títols (relativament parlant) amb grans tiratges a editar molts títols amb un tiratge més aviat curt.[1] I esta tendència encara es marca molt més en el cas català ja que el públic potencial lector no és el mateix que en d’altres llengües. El canvi tecnològic ha ajudat, doncs, a optimitzar els recursos i a ajustar els pressupostos.
Però és que, a més a més, l’ofici de l’editor s’ha transformat. L’edició ha passat de ser un ofici artesanal, amb noms i cognoms (sempre envoltats d’una aurèola de prestigi cultural), a ser una part més de l’engranatge d’anònimes multinacionals a on l’únic que aparentment importa són els beneficis, com molt bé il·lustren llibres com L’edició sense editors, de Schiffrin.
