Titivil

Els que treballem en l’edició sabem que existeix. Ja podem fer galerades, compaginades, ozàlides i proves de capella… en Titivil sempre (però sempre sempre) es cola en els nostres pensaments i deixa la seua petjada en els llibres (i en les revistes, i en… en els vostres blocs també!). Què no sabeu qui és? Us cito tres fragments de l‘Ortotipografia [de la introducció al capítol 13, p. 378-379] , a vore si així reconeixeu la influència metamorfosejada del Maligne en les vostres vides, pecadors…

A l’edat mitjana, els monjos que en el recolliment de les seves cel·les veien amb desesperació que la flor verinosa de l’errada es badava sense treva pàgina rere pàgina en els seus còdexs arribaren a la conclusió que era fruit de l’activitat pertorbadora del Maligne i acabaren donant un nom al seu dimoniet patró: Titivil. […]

Una bona part dels seus deures Titivil s’adonà de seguida que tenia una magnífica ocasió de complir-la al taller de còpia del monestir, aprofitant l’avorriment dels monjos. La tasca era feixuga. La paraula de Déu, clara i fulgurant com un llampec, en boca dels seus teòlegs es tornava tan tenebrosa i eixarreïda […]

De fet, Titivil no és més que la personificació de la nostra resistència a rellegir i polir la feina feta. Però cal que ho fem. Cal que tanquem les orelles a les seves insídies i tornem a llegir el que hem escrit: segur que el follet, desoint els seus propis consells, ja ha començat a treballar sobre el nostre original amb tota la seva diabòlica diligència. En qualsevol cas és molt millor un treball enlletgit per correccions, però curosament revisat, que l’enganyosa perfecció d’una pàgina impol·luta fruit de la deixadesa.

Més endavant, si el treball es publica, caldrà que ens carreguem de tota la humilitat i la resignació de què siguem capaços i que ens aparellem a la correcció de les nostres proves amb ànim estrenu i coratjós disposats a caure almenys amb honor: que mai pugui dir-se que no intentàrem l’impossible.

.