Tots coneixem la dita que «un no és profeta a la seua terra». A voltes no és així, però acostuma a passar. En certa manera, és el que li passa a Sandro, un amic de la Cala de sempre (de qui ja vos vaig parlar fa temps).
Resulta que Sandro ha hagut d’anar a terres llunyanes per a que puga ser reconeguda la seua vàlua. Des de sempre (ja de menuts) he vist que ell no quadrava en la mitjania a la que un es pot acabar acostumant si viu en un poble. I m’ha alegrat enormement (de veritat) que ara estiga treballant a Estival TV, com Déu mana, en el programa «Vaya bacalao», una espècie de «Caiga quien caiga» que surt a antena els dimarts a les 22 h (i que podeu seguir a casa vostra via web). S’ho val, i s’ho mereix: felicitats! Ja sé que no és lo mateix que ho diga un friki com jo a que ho diga l’alcalde del poble (tot reconèixent la vàlua de la diàspora calera), però bé, ens haurem de conformar amb lo que hi ha…
Per si algú li vol descobrir la cara, només cal que apreteu el «play» del reportatge que va fer sobre Gibraltar i la seua gent. Quan dominaré el món (objectiu final de tot friki) el faré director de la Corporació de Ràdio i Televisió Mundial, ho podeu donar per fet! 😀
Jo, m’apunto a això de dominar el món… ja m’imagino amb el meu cavall i la cota de malla cavalcant pel regne de Castella al crit de: “Desperta ferro!”.
Hauràs de pensar un càrrec per a mi, Lord Vather…
els camins del Costat Fosc de la Força són inescrutables, padawan meu… no patixes, algun càrrec de confiança adequat et trobarem… què preferixes? Ministre de Cultura? d’Ensenyança? o de Dones de Moral Distreta? 😛