Teresa Cremisi i l’edició europea

Esta tarde hem estat a la capital, en una visita-llampec per escoltar en directe a Teresa Cremisi en el marc del cicle de conferències de «L’edició es reinventa».

Tot i que el títol de la xerrada era sobre l’edició europea, la veritat és que més que parlar de l’edició al nostre continent el que s’ha fet és un repàs a la història editorial de la Teresa. Després de la magnífica presentació de l’Herralde, l’editora alexandrina, de pares italians, francesa de llengua, ens ha explicat el seu pas per Garzanti, Gallimard i ara a Flammarion.

Ara, però, no us apuntaré la seua trajectòria, ni les històries que ens ha anat explicant durant la seua xerrada (que es poden anar trobant per la xarxa), sinó que us apuntaré una sèrie d’idees que m’han agradat i que m’he anotat (per cert, o el francès no el tinc tant rovellat com m’imagino o ella s’explica molt bé, perquè no m’ha calgut traductor).

• L’edició és un ofici infernal, però molt divertit.
• Cada editor es construeix a si mateix: és el fruit del lloc on viu i de la seua llengua
• L’edició té una vessant dramàtica, quan un dia l’editor es fa la pregunta: «Què faig aquí?» (i l’Herralde després li apuntava el moment dramàtic per excel·lència: quan deixes de publicar un autor o ell t’abandona).
• És evident que existeix la globalització en el món de l’edició. Però, malgrat tot, l’edició és diferent en cada país: els lectors són diferents, la cultura és diferent, els mitjans són diferents.
• El catàleg de títols publicats és l’única cosa que deixarem els editors sobre la terra quan ja no viurem.
• Un editor pot arribar a fer una tria de llibres amb una bona qualitat literària, però és incapaç de saber si seran populars i tindran sortida al mercat.
• L’editor és fill de la cultura i del comerç, el problema està en saber trobar l’equilibri just.

En general m’ha encantat la xerrada. Cada dia no es pot tindre el plaer d’escoltar una superheroïna com la Teresa, doblement triomfant en el món editorial gavatxo, primer per ser dona (un fet a tindre en compte en uns ambients marcadament masclistes), i segon per no ser francesa de socarel (que ja se sap que a xovinistes ningú guanya als nostres veïns del nord).

Però no tot havia de ser bonic, no trobeu? Al final li han preguntat què en pensava de l’edició electrònica i cap a on creu que s’han d’encaminar les editorials. Ha estat molt diplomàtica i, senzillament, no ha contestat la pregunta. O sí. Ha deixat clar que creu que l’edició electrònica no afectarà a l’edició en paper i que conviuran perfectament, que el «format llibre» se’n safarà dels problemes que han tingut músics i cineastes amb l’explosió de la xarxa. Un discurs extremadament conservador pel meu gust, venint d’ella. No cal que us diga què en penso, del tema, oi? Amb tot, és evident que esta dona de tonta no en té un pèl, així que haurem de seguir les seues actuacions editorials per veure què ens reserva (segur que amaga les cartes!).

I a l’organització una crítica, i ben forta. Com sempre, Barcelona és la capital, i és el melic del món (només us diré que a l’entrada ens repartien unes enquestes en què hi constava la relació dels barris barcelonins per indicar d’a on venies). D’este cicle de conferències tampoc n’han fet gran publicitat (a mi no m’ho pareix). I m’ha fet la sensació que, tot i que era un acte obert al públic (pagant uns pocs eurets d’entrada), al final els assitents eren, en bona part, pertanyents a la inteligentsia capitalina. Què li costaria a la Totpoderosa Caixa fer-ne més publicitat i fins i tot posar una càmera i retransmetre-ho tot per internet? Difícil no ho ha de ser, quan els atictes amb molt menys pressupost ofereixen les seues activitats al món sencer. I no deixa de ser curiós portar a un blocaire, i parlar d’edició electrònica, i que no es puga trobar gaire cosa a la xarxa del cicle…

Una llàstima, perquè de totes les conferències (interessantíssimes) només he pogut anar a una, però ha valgut la pena el viatge!

.