Tard o d’hora havia de passar: un podcast d’Els estius. I és que Josep Porcar predica amb l’exemple, i fart de la situació editorial en què viu la poesia, va decidir tirar-se de cap a la xarxa i oferir-nos els seus poemes sota llicència creative commons, i amb continguts interactius.
Diuen que la gent no llegeix poesia. Em sembla que això no és. El que passa és que la gent no compra poesia. En canvi, la catosfera va plena de pàgines i blocs de lletres, la gent escriu, comenta, llegeix: hi ha més poesia ara que mai, però fora dels circuits comercials.
Del llibre us diré que està exquisitament maquetat. Fa goig llegir-lo, i moltes edicions tradicionals (d’editorials com calen) no li arriben ni a la sola de la sabata en qüestió de composició. L’únic “problema” que li trobo és que és una edició exclusivament pensada per llegir en pantalla d’ordinador. En necessito una edició per al meu llibre electrònic, en format epub o un pdf adaptat a les polzades dels petits (però matons) dispositius de lectura.
No diré res dels poemes (d’altres, amb més criteri que jo, ja ho han dit gairebé tot). Només us puc dir una cosa, que m’agrada. I per això n’he fet un podcast.
La música que l’acompanya és de Ludwig Thuille, el Sextet per a Piano.
Del meló d’Alger
Immensa és la mar
però infinita la calma d’aquest estiu
en què torna a ser notícia excepcional
que no passa res de l’altre món.
La comunitat internacional
del capital ens exhorta a ser més humans
en perill d’extinció entre israelians i libanesos
en desigualades proporcions
i els cadàvers moren per segona volta
dins dels taüts catòdics i radiants que oficien
les exèquies globals sense alterar
el desordre mundial
ni els coberts sobre la taula
de la terrassa estival, ni la dolçor
tan fulgurant del nostre meló d’Alger,
ni l’oratge universal de l’aire condicionat,
ni la prevista desmesura del barril de Brent.
D’infinita calma és ací
l’estiu en què mai no passa res
de l’altre món, malgrat una catàstrofe
al·lucinant, terriblement memorable:
de nit, a les platges, la mar tomba castells..
Sóc una mica torracastanyes, ho sento. No trobo el poema dins del bloc. Si no hi és la llicència CC By-Nc-Nd no es pot aplicar. De la mateixa manera, suposant que estigui publicat al bloc amb la llicència indicada, fent cas de la llicència, el teu podcast es podria considerar obra derivada? Aleshores tampoc seria possible complir la llicència i fer un podcast del poema.
El meu comentari el faig de forma genèrica, perquè veig que parles de la llicència i la relaciones amb fer un podcast, i tal com ha llicenciat els continguts l’autor, per fer un podcast se li ha de demanar permís explícit o s’estaran incomplint els termes de la llicència.
benvolgut manel, el Josep m’ha donat permís per fer-ho, així que no hi ha cap problema en qüestió de llicència. El poema es troba dins del llibre, del pdf.
Jaume, perdona, m’havia deixat d’escriure que interpretava el permís exprés de l’autor. El meu comentari era per puntualitzar que, sense el permís de l’autor, fer el podcast com tu has fet incompleix els termes de llicència. No és el teu cas, evidentment. Publicar amb Creative Commons no és sempre sinònim de llibertat i m’agrada comentar-ho sempre. Salut!
No llegeixo gaire poesia, però Els estius em va agradar molt. I, casualitats, el darrer vers d’aquest poema va inaugurar les “Citacions” del meu blog. Molt ben trobada la música per acompanyar el text.
@manel: salut!
@ferran: gràcies!