Ja fa dies que el Toni Sellas va publicar un article sobre la situació dels podcasts independents en català al llibre Podcasting, tu tienes la palabra. Una de les conclusions era que el podcast independent en català no acabava de consolidar-se, malgrat la tradicional i històrica afició radiofònica catalana. Dos anys després d’aquell article la situació no pareix que haja canviat substancialment. D’entre les possibles raons que es donaven aleshores, una d’elles era la que des d’un inici tan productors com oients utilitzaven la llengua castellana, i aquest “pecat original”, en certa manera, ha marcat la tendència posterior.
Últimament segueixo alguns podcasts musicals que provenen de programes de ràdios locals. És el cas de Fosca Cinètica, L’illa dels monstres, Núvol de fum o Ones de Crom. En bona part d’estos casos els productors dels programes no es troben en nòmina de la ràdio (crec), i hi col·laboren de manera voluntària. Això m’ha fet pensar en la base popular de la ràdio a Catalunya, que no sé si es reprodueix en altres àmbits geogràfics.
Per altra banda, i en sentit contrari, ens trobem amb un parell de podcasts independents, mossegalapoma i l’internauta, que m’atreviria a dir que es retransmeten de manera massiva per les ones de la FM, gràcies a l’existència de ràdios locals.
Una possible “hipòtesi d’anar per casa” de la poca quantitat de podcasts independents podria vindre de la participació de la població en la producció dels programes de les ràdios locals, de proximitat i de fàcil accès, que faria desaparèixer la necessitat de crear un podcast de manera autònoma i independent.
Malgrat les nostres limitacions anem a intentar validar o invalidar aquesta idea, comparant el cas català amb el d’altres comunitats lingüístiques. La comparació es podria fer amb el cas castellà , però no l’utilitzarem. Per una banda ens trobem amb una diferència poblacional substantiva, i potser seria més adequat fer-ho amb comunitats com la sueca, la zulú o la búlgara, que estan a un nivell similar al cas català. Per l’altra ens trobaríem en què potser caldria utilitzar el barem de l’ús lingüístic a la xarxa, i aleshores ho hauríem de comparar amb la grega, la noruega o l’eslovaca. Però, en tots estos casos, no ens trobem en un cas d’interferència lingüística com en el del català. Per això m’he decidit pel cas gallec, del qual podem trobar dades amb molta més facilitat malgrat la diferència de quantitat de població. A més a més és un cas que podria arribar a assimilar-se al català en el seu “pecat original”, i del qual tenim un anàlisi de la comunitat (Uxío Broullón ens ho detalla a “Falangullos, los podcasts en gallego“, on podem veure evidents vasos comunicants entre ràdios i podcasts en gallec).
Per una banda, segons el cens del Ministeri d’Indústria de les freqüències d’emisores locals, a Catalunya n’hi ha 270 i a Galícia 72. Optarem per utilitzar les dades que estan registrades, que són les llicències, sense revisar si l’emissora es troba actualment en funcionament o no (i més ara que en els propers mesos es poden donar casos de tancaments com el de Cambrils). Tampoc hi seran comptabilitzades les ràdios lliures, tot i que possiblement en un estudi més exhaustiu hi haurien de ser de manera obligatòria perquè, precisament per la seua naturalesa, són més propers a la idea dels podcasts independents.
Si fem una mitjana del nombre d’habitants censats en els territoris per emissores municipals existents, el resultat és de 31.523 hab/e a Catalunya i de 38.437 hab/e a Galícia. Podríem aventurar, doncs, que la xarxa radiofònica propera a l’oient és més atapeïda a Catalunya que a Galícia.
Per altra banda, la quantitat de podcasts independents en català actius en els darrers dotze mesos, segons les dades de podcatalà, ha estat de 13. En gallec, segons les dades de podgalego, la quantitat és de 4. En tots dos casos hem obviat les dades corresponents a podcasts de ràdios lliures (a podgalego hi ha sindicats molts podcasts provinents de ràdios lliures, mentre que a podcatalà la seua presència és testimonial). En tots dos casos és possible que no s’indexen la totalitat de podcasts independents existents, i les dades que se’n poden extraure inevitablement han de quedar per sempre en guaret.
Si fem una mitjana del nombre d’habitants censats en els territoris per podcasts independents existents, el resultat és de 581.969 hab/podcast a Catalunya i de 691.881 hab/podcast a Galícia. En el cas de Catalunya he utilitzat la població del Principat i no la del domini lingüístic del català, perquè els podcasts indexats són tots d’aquesta àrea geogràfica.
A partir de totes estes dades, podem extraure que a Catalunya hi ha un 18% més d’emissores municipals per habitant que a Galícia. I, pel que fa als podcasts independents, a Catalunya hi ha un 16% més.
Les dos dades són molt similars, i per tant podríem deduir que la major implantació radiofònica de proximitat a Catalunya no esbiaixa significativament la quantitat de podcasts independents que es produeixen. La hipòtesi del principi, doncs, salta pels aires i queda invalidada. Amb tot, estes mateixes dades poden apuntar a un paralel·lisme entre el volum de podcasts independents i la implantació radiofònica de proximitat a Catalunya.
Ara caldria realitzar el mateix exercici amb altres comunitats lingüístiques de podcasts per veure què passa, perquè una flor no fa maig, i una comparació d’un sol cas no serveix per a res. Però suposo que això ja seria una feina de tesina… si és que en realitat és una cosa seriosa això que he fet!
Espero que aquest divertimento pseudoacadèmic no continga errades, i en cas de ser-hi agrairia enormement que me les apunteu!
Per acabar, si voleu saber alguna cosa dels podcasts en català, us recomano que escolteu el programa de mossegalapoma en què van entrevistar al Toni Sellas. D’allí segur que en traureu alguna cosa de profit!
