«Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu.» Frank Herbert, Dune.
Enguany és el tricentenari de moltes coses. Una d’elles és el naixement de Christoph Willibald Gluck, compositor alemany que va aconseguir canviar el gènere de l’òpera mitjançant una reforma que trencava amb la tradició italiana. I ho feia amb l’obra Orfeu i Eurídice, de la qual escoltarem fragments al final del programa. Però aprofitarem aquest viatge en el temps a la música de les esferes per visitar una sèrie de compositors i de peces que tenen relació amb el 1714. Perquè hi van nàixer (Avondano). O hi van morir (Matteis). O senzillament perquè era una música que va marcar una època.
Un programa dedicat a la mar. Tempestes i calma, corsaris i pescadors, sirenes i herois, d’orient a occident i de l’alba a l’ocàs. És així com navegarem de compositor en compositor, en bona part romàntics, per amarar-nos l’ànima de salnitre i descobrir (i redescobrir) nous i vells horitzons musicals. ¿Us embarqueu amb nosaltres? Benvinguts a la música de les esferes!
Tinc pressa. Vull son. Direu que a què ve, quan fa tants de dies que no rondo per aquí. Us deixo un poema del Joan-Elies, ara que ja el tinc. Una altra lluna us n’apuntaré els versos. Mentrestant escolteu-los.
Arribem tard. Però malgrat tot, com en altres anys, no podíem faltar a la ineludible cita del Big Culo Day!
Abans que m’ho digueu vosaltres ja us ho avanço: este bloc està en decadència absoluta. És per això que no sé si les Vostres Augustes Sensibilitats Comicaires podran ser capaces de retindre un sol segon en la seva retina el dibuix següent:
Es tracta dels gluteus maximus d’un dels personatges televisius que CADA DIA segueixo (per qüestions familiars que ara no venen al cas), el Patricio: amic inseparable de Bob Esponja. Tots dos formen una parella del nivell de Batman i Robin, o Tritonman y el Chico Percebe). La imatge l’hem extret del capítol, Els jocs dels Cuiners, pregonament inspirat en els Jocs Grecs (vull dir, en els Jocs Olímpics).
Quina tranquilitat saber que els nostres hereus i pubilles s’il·lustren amb aquest tipus de programes educatius…
[Per cert, us havíeu fixat mai que la cançó del bob esponja en realitat és un sirtaki grec?]
Així com fa temps us vam preparar un programa pensat per Cap d’any, avui a la música de les esferes us n’hem cuinat un d’especialment nadalenc. De primer us hem volgut servir expressament una suite de ballet de Txaikovski, basada en el popular conte d’ETA Hoffmann El trencanous i el rei dels ratolins. I, ja en una segona part, per acabar de païr-ho bé, podreu fer unes petites postres de diverses cançons i melodies vingudes d’arreu del món i dels temps. Esteu preparats? Llestos? Bones festes, i feliç música de les esferes!
Per què no ens prenem el programa d’avui amb tranquilitat? És el que farem a la música de les esferes amb les audicions que us hem preparat en dos grans blocs. En el primer escoltarem peces del Renaixement d’un compositor alemany que us vam presentar en el programa vint-i-u, Michael Praetorius, i al qual prendrem especial atenció. I, en el segon bloc, podrem fer un petit exercici comparatiu entre una obra de Paganini de principis del segle dinou i una altra inspirada en aquesta, de Rakhmàninov. Per acabar ho farem al més pur estil de Cap d’Any, amb un vals de nom ben “nostrat” de la família Strauss.
Fa unes setmanes Ayoze García des de Las Palmas dedicava un parell de programes a la música clàssica lliure (aquí i aquí). El programa, altament recomanable, s’anomena Intangible 23, i està dedicat a la música lliure que es pot trobar a la xarxa, amb entrevistes i monogràfics.
A tall d’homenatge i de reconeixement a la tasca que du a terme Ayoze, hem volgut iniciar aquesta entrega de la música de les esferes amb una recomanació seua del Trencanous de Txaikovski. Com que la flauta és l’instrument principal d’aquesta peça hem pensat que seria interessant dedicar el programa sencer a l’instrument més antic de la història humana, que té entre 43.000 i 35.000 anys. I pareix que té bufera per a molts més!
Avui a la música de les esferes estarem molt ben acompanyats. El Leo, la June, el Quincy i l’Annie, amb la seva Nau, ens portaran per un munt de móns i d’històries plenes d’aventures. Són els Little Einstein, una sèrie de dibuixos animats en què l’art pictòric i la música clàssica estan a la base de totes les trames dels capítols. Us puc ben dir que resulten ser una fantàstica manera d’aprendre música per als més menuts de la casa, així que en aquesta entrega els farem un petit homenatge, i tot ben amanit amb peces de música clàssica que apareixen a la sèrie.
Fa uns dies que va ser la primera lluna plena de la primavera. Aquest fet astronòmic indica la celebració de la Setmana Santa, el moment més important de l’any litúrgic cristià. És per això que el podcast de la música de les esferes d’avui el dedicarem exclusivament a la música sacra.
Començarem amb dos fragments de les Passions de Bach, i l’acabarem amb una improvització de Gounod d’un preludi del mateix Bach. Però entremig explorarem unes quantes versions d’autors i èpoques diferents sobre un mateix tema, l’Stabat Mater, una seqüència gregoriana llatina del segle XIII atribuïda al frare franciscà Jacopone da Todi. Així escoltarem com un motiu religiós es transforma en art i persisteix al llarg del temps per regalar-nos l’esperit amb múltiples facetes, evolucions i revolucions d’una mateixa obra llatina. Preparats per l’expedició?
Mossèn Fontanella em pregunta que quan hi haurà un podcast d’ell al basar. I, per tal de plaure’l prestament, ens hem decidit per un sonet seu, A la mort de Nise. Pels més decadents, sapigueu que el barceloní Francesc Fontanella (nascut tot just un any abans de la mort de l’ebrenc Francesc) és un dels nostres grans del barroc. Així que no hi podia faltar en els nostres podcasts d’asteroides.
La música que acompanya els versos és la primera peça de l’Stabat Mater de Pergolesi.
Oh, dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixau al cor les puntes més agudes!
Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.
Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l’ànima afligida
que per alívio son dolor adora;
fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
Cerca