«Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu.» Frank Herbert, Dune.
Ja fa uns quants dies, al Violí Vermell, aprofitant que dedicaven un programa al gran Wim Mertens, ens preguntaven si creïem que la música minimalista és clàssica. Jo no gosaré donar cap resposta, ja que al bloc del programa hi podeu trobar una bona colla de teories. El que sí que faré és dedicar un programa de la música de les esferes a la música minimalista (¿clàssica o electrònica?): només serà un petit tast de tot el que podeu trobar a la xarxa en música lliure.
I per celebrar que ja hem superat el desè programa hem decidit crear una nova casa al podcast de la música de les esferes. Hem cregut que valia la pena dedicar-li un espai web especialment a ell, per a que el pugueu escoltar i seguir amb molta més facilitat. Però tranquils!, que al Basar el podreu continuar trobant!
La Roser d’Antaviana ens cita avui per commemorar la figura de Salvador Espriu, quan fa 25 anys que no es troba entre nosaltres (vegeu aquí els blocs participants). Nosaltres hem triat un tema ben mariner per fer-ne un podcast, i hem escollit un fragment de Cementiri de Sinera (aquí el de veritat): potser perquè les odisseiques ressonàncies gairebé sempre són del nostre gust.
La música que acompanya el poema és de AlmaNova, Sarajevo Nights.
Tal i com va passar al 2008 i al 2009, el marcià ens torna a convocar. I, el Basar, gràcies als avisos de navegants curosos i previsors, s’hi apunta una altra volta a la moguda!
Avui toca un remember d’aquells nostàlgics… anirem a recalar en un clàssic dels jocs de rol: en el pare, la mare i l’esperit de totes les critatures: Dungeons&Dragons! I tot i que se n’ha fet la sèrie de televisió, miniatures de plom, centenars de videojocs i pel·lícules; tal i com ens dicta i mana que observem la tradició, anirem a recalar en el còmic. Es tracta del primer número que es va editar al regne d’Espanya, que es podia comprar pel mòdic preu de 125 pessetes, i que està basat en els caràcters de la sèrie de televisió (còmic que us podeu descarregar aquí).
Hem estat rebuscant, però, el perfil d’un personatge en concret (la Diana, també anomenada la acròbata). I podreu comprovar que, tot i que la posició en què es troba es perfecta per deixar que la ploma del dibuixant s’hi puga recrear, el resultat és ben suau, tal i com pertoca a l’edat del públic receptor… Ai! Aquells temps en què els dibuixos per a xiquets estaven adequadament autocensurats! Quina llàstima no haver nascut més tard! Però no tot és dolent, gràcies a la nostra edat ens en podem recordar, de la Diana…
Si demà passeu per Tarragona, i podeu escapar-vos pel Campus Catalunya, encara estareu a temps d’assistir a un cicle de conferències sobre la poeta argentina Alejandra Pizarnik. Organitzat per Maribel Calle, Manuel Fuentes i Paco Tovar, les jornades que acaben demà ens proposen un recorregut extens per diferents facetes de l’escriptora. Així, Trinidad Barrera encetarà la jornada amb Compañía para alejandra: otras voces en el camino; la seguirà Gema Arta amb Alejandra Pizarnik: la mirada de la infancia, i arribarà a l’hora de dinar Fiona Mackintosh amb Voces Solitarias o en diálogos: Pizarnik i Pochia. I, per la tarda, clouran la jornada Maribel Calle amb La poesía pictórica de Alejandra Pizarnik i Paco Tovar amb Trozos de Papel, Alejandra.
Tot i que no és molt habitual poder assistir a conferències d’este nivell a Tarragona, el Manuel Fuentes ens regala de tant en tant algunes sessions esplèndides (la darrera, la de la Asociación Española de Estudios Literarios Hispanoamericanos). Cal que no les deixem d’aprofitar! Per acabar, us deixo amb unes paraules de la mateixa Pizarnik, només cal que apreteu el “play” del vídeo.
A partir d’avui, si voleu estar al cas de les darreres novetats de LibraryThing (la pàgina que et permet catalogar els teus llibres), teniu una sèrie d’enginys que us facilitaran la vida. Hem creat un bloc col·laboratiu en què teniu recollits una sèrie d’enllaços bàsics sobre LT, com ara el del grup de discussió, i en què hi anirem apuntant aquelles notícies que poden ser del vostre interès. Però és que, a més a més, podeu seguir les actualitzacions mitjançant el compte de twitter i, fins i tot, la pàgina al facebook.
Un apunt extra, interessant per als qui no coneixeu LT: sapigueu que mitjançant el programa Crítics matiners, podeu aconseguir llibres de Bromera i de PURV.
Ahir vaig tindre el goig de poder participar al programa TotsxTots de COMRàdio (aquí trobareu la pàgina al facebook). En Ramon Company em va traslladar la pregunta que apareixia a la web lamalla.cat: Què et sembla la política de recaptació de la SGAE?
Bé, alguns de vosaltres ja sabeu què n’opino d’estes coses (o ho podeu intuir), sobretot si vau estar al cas de la xerrada sobre drets d’autor a les Nits a l’àtic. Uns minuts d’entrevista no donen per a molt (i el tema és ben sucós!), però m’ha semblat interessant oferir-vos el tall de l’entrevista aquí mateix. Amb tot, us recomano vivament que us descarregueu el podcast del programa des de la seua pàgina! (beneïts sien els podcasts! )
El passat el 31 d’octubre ens va deixar Adrià Chavarria. En aquell moment el Basar no va sumar-se a recordar-lo, de tant sobtat que va ser, però això no volia dir que no ho acabéssem fent (tal i coms’ha fetarreu). I avui ha arribat el dia.
Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir).
Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch.
Incompresos els límits,
travessen els llindars de la nit,
esperant l’albada,
que no rebervera els designis,
ni les esperances.
Sense comprendre els camins
es refan un rere l’altre,
en vistes a un mar d’horitzó
que llambrega l’udol de la nit més profunda.
L’hora de la partida s’apropa:
esbalçant-se en crineres lleugeres de colors,
vers dreceres que no saben ben bé on van.
El dia sanglota el meu missatge,
mentre la nit
s’emmiralla en la llum d’un fanal,
que llangueix en la matinada que no arriba.
El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta…
La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set.
Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.
Al podcast de la música de les esferes d’avui visitarem uns quants compositors romàntics. I tot ve que un dia d’estos vaig escoltar el Príncep Ígor a la ràdio, i m’han vingut ganes d’incloure alguna de les danses de Borodin en un podcast. Així que prepareu-vos per fer un viatge ben variat per les mil-i-una simfonies!
» Antonín Dvořák · Simfonia núm. 9, del Nou Món (allegro con fuoco)
Ja tornem a començar-ne un de nou, i des del Basar us volem desitjar a tots els nostres especiaires un feliç 2010 al més pur estil vienès. Així que recuperem el concert dels Strauss que teníem en podcast i us l’oferim una altra volta. I recordeu-vos de tocar les palmes al final!!!
)
