«Dune té una sola riquesa: l’espècia, nascuda del desert, que dóna longevitat i presciència, i que tot l’univers compra sense que importe el seu preu.» Frank Herbert, Dune.
El passat el 31 d’octubre ens va deixar Adrià Chavarria. En aquell moment el Basar no va sumar-se a recordar-lo, de tant sobtat que va ser, però això no volia dir que no ho acabéssem fent (tal i coms’ha fetarreu). I avui ha arribat el dia.
Molts ja el coneixeu, d’altres potser no. Si és que no, us convido a donar un cop d’ull a esta pàgina, i us donareu compte que hem perdut un dels «nostres» grans. Un dels molts oficis literaris que tenia era el de director de la revista Rels (i aquí la podreu llegir).
Per a este podcast hem triat un poema que podeu trobar al núm. 83 de la revista Reduccions, que podeu llegir a la xarxa gràcies al portal de revistes Racó. La música del podcast és de John Williams, i és la peça Dusty Porch.
Incompresos els límits,
travessen els llindars de la nit,
esperant l’albada,
que no rebervera els designis,
ni les esperances.
Sense comprendre els camins
es refan un rere l’altre,
en vistes a un mar d’horitzó
que llambrega l’udol de la nit més profunda.
L’hora de la partida s’apropa:
esbalçant-se en crineres lleugeres de colors,
vers dreceres que no saben ben bé on van.
El dia sanglota el meu missatge,
mentre la nit
s’emmiralla en la llum d’un fanal,
que llangueix en la matinada que no arriba.
El fragment que he escollit és un que em resulta familiar literàriament… les ressonàncies innsmouthianes de la llegenda popular són més que sospitoses, per no dir inquietants. Potser el mestre Accídia ens en sabria dir alguna cosa, si li plau trencar el silenci sepulcral que l’envolta…
La música que l’acompanya és de Diana Rowan, i es tracta de la peça The Sea Set.
Hi ha una terra on la gent són mig peixos mig persones i les dones sobretot estan posseïdes d’una gran bellesa. Una vegada un capità de Mataró va haver-hi d’anar. Es va enamorar d’una dona i d’amagat se la va emportar. Li era molt difícil poder-la mantenir, perquè havia de passar-se unes quantes hores dintre de l’aigua. El marit, gelós, féu construir dintre de la barca com una grossa peixera ben tancada, amb barrots de ferro perquè no se li escapés. Amb aquesta dona tingué quatre fills, que, com la mare, eren mig homes mig peixos. Era més plaent a ella la vida de peix que la de persona i sempre furgava per poder-se tirar a la mar; però el seu marit de cap manera no ho volia, perquè tenia por que no tornaria a bord. Un dia, aprofitant un descuit del mariner, s’hi va tirar; els seus fills la van seguir i es van enfonsar tant, que els treballs del seu marit i de la tripulació per pescar-los van ésser inútils i mai més no en van saber res.
Al podcast de la música de les esferes d’avui visitarem uns quants compositors romàntics. I tot ve que un dia d’estos vaig escoltar el Príncep Ígor a la ràdio, i m’han vingut ganes d’incloure alguna de les danses de Borodin en un podcast. Així que prepareu-vos per fer un viatge ben variat per les mil-i-una simfonies!
» Antonín Dvořák · Simfonia núm. 9, del Nou Món (allegro con fuoco)
Ja tornem a començar-ne un de nou, i des del Basar us volem desitjar a tots els nostres especiaires un feliç 2010 al més pur estil vienès. Així que recuperem el concert dels Strauss que teníem en podcast i us l’oferim una altra volta. I recordeu-vos de tocar les palmes al final!!!
Amb el Josep Igual ens hem trobat en més d’un acte. Al del Vergés de fa temps, i al de l’Octavi de no fa tant. El podcast d’avui està dedicat a ell, un dels exemples més notoris de la cultura que creix a banda i banda del riu Sènia. Només cal veure la nòmina de títols publicats o entreveure la seua persona entre estes línies.
§115 • Dansa la vida que més o menys vols pels solcs dels límits que acaben conformant el teu rostre. Tornes al cau per carrers aturats en el temps, que s’han abillat de llenya cremada i humitat salobre del port. Has ocupat el teu discret lloc al torn prescindible dels invisibles, però t’esperen ara els carrolls de síl·labes recomptades amb dits escolars —amb potser algun brunyit regal dels déus. I, més tard, enmig del cansament honrat, una mirada tota confiança provarà d’erosionar els límits i les renúncies. La normalitat dels invisibles deixa poc rastre als cronicots èpics.
Feia dies que volia fer este podcast, i avui és arribat per fi. Es tracta d’un petit microconte del Joan Pinyol que podeu trobar al llibre Glops, editat per Petròpolis. Us en recomano vivament la lectura, de ben segur que hi trobareu algun petit tresor de paraules que us fareu ben vostre.
Una de les raons per les quals m’agrada, no us ho amagaré, és pel joc narratiu que podeu llegir de la protagonista, la Rita, amb les lletres i els blancs, amb les cursives i els punts finals. Però val a dir que el paral·lisme de la història de la Rita amb la del Bobby m’ha captivat. I al final resulta que la història del Bobby d’Edimburg, tot i que a mi em semblava ficció, és ben real.
La música que sentireu és un tango anomenat Melancólico, de Mandrágora Tango.
La Rita era una gossa que, en tot, s’hi esforçava molt. També en el Concurs Caní de Suar Tinta, de gran fama internacional.
Va entrar en un llibre blanc i a base de copets va imprimir les seves maneres. Va inscriure en lletra cursiva que, contra el que creien molts, no li agradaven pas tots els ossos. També va afegir que no se sentia obligada a empaitar tots els gats del món. No hi veia el perquè. I damunt d’un blanc que es delia per deixar de ser immaculat, també va donar a conèixer el seu veritable ídol a la vida. En Bobby d’Edimburg. Un company masculí d’espècie que havia passat a la història per l’incondicional amor que havia demostrat pel seu amo. Sobretot després de perdre’l d’aquest món. En morir, en Bobby es va estar catorze anys a tocar de la tomba. Quiet, fidel, ben agombolat en el caliu rebut durant anys pel seu protector domèstic. Fins que el gos també morí i l’enterraren al costat de la mateixa tomba.
Seguint les seves petjades, la Rita es va quedar per sempre més al costat del punt i final d’aquest microconte.
Quatre són els episodis d’Alien, quatre els colors del CMYK, quatre les estacions de l’any, i quatre són els fantàstics anys que les parades del basar de les espècies estan obertes als curiosos navegants cibernètics.
Però el millor de tot és que, malgrat la intermitència d’actualitzacions, tots vosaltres sempre heu estat «a l’altre costat de la pantalla». Gràcies per acompanyar-me en este viatge sense retorn que és el basar, i esperem que tinguem molts de bits per endavant!
Este dissabte passat vaig fer una petita excursioneta a Vall-de-roures. Hi vam quedar uns quants amics de l’Octavi, a la seua llibreria, per si no n’estàveu al cas. L’excusa oficial era que hi fèiem cap per celebrar que el llibre Octavi Serret: de Vall-de-roures al món estava entre nosaltres en paper. La raó per la que hi érem només era una, l’Octavi: un dels catalizadors principals de la nostra cultura.
Només arribar l’Octavi ens va enredar amb algun dels mil-i-un projectes que té en ment. A mi em va tocar el rebre, a l’Emigdi també, i de ben segur que un per un (tal i com entràvem a la seua cova meravellosa) vam anar caient en alguna empresa engrescadora. El JM Tibau ens avisa que no pot vindre, però Totes les baranes dels teus dits ens recorda que sense ell la gresca d’avui no hauria estat la mateixa.
No m’atrevixo a dir tots els noms del qui vam ser-hi, per por de deixar-me’n algun (si voleu, recordeu-me’ls als comentaris), però hi eren bona part dels autors del llibre de l’Octavi. Però us ben asseguro que era com si ens coneguéssem tots d’anys enrere (fixeu-vos quin és el poder del bruixot matarranyenc!). El dinar, esplèndid; la companyia, immillorable. I ja no us dic res de les converses de cafè! Una d’interessant algun dia us l’apuntaré (parlàvem dels sistemes del mercat editorial i que si els escriptors no volen que els passe com als pagesos, alguna cosa hi han de fer). I al final n’hi va haver un d’espavilat que ens va gravar a tots (no res, per estalviar-se la feina de fer una conferència!) Ara, s’ha de dir que el colofó de festes va ser espectacular: un pastís amb la coberta del llibre! la veritat és que mai m’hauria arribat a imaginar que d’un llibre de Petròpolis en sortís un pastís tan bo!
Una jornada fantàstica la que ens va regalar a tots l’Octavi. En dies així un se sent feliç d’haver-lo arribat a conèixer. Gràcies de tot cor!
Tots sabem que les Terres de l’Ebre no serien el mateix sense la suma de les comarques germanes que es toquen els dits al Tossal dels Tres Reis. I per entendre-ho, només cal que encarem la nostra vista al riu Matarranya i escoltem les seues veus literàries: de ben segur que n’hi haurà una que ens sonarà ben forta, la del Desideri Lombarte.
Per tal que les paraules del pena-rogí ressonen més enllà del riu, de les muntanyes, i dels llibres, hem agafat un poema que apareix en l’antologia Ataüllar el món des del Molinar, que Hèctor Moret i Artur Quintana van saber espigolar amb una traça amorosida que es difícil d’igualar, i n’hem fet un podcast.
La música que acompanya les paraules és la peça Vision, de l’àlbum The Last Wanderer de Nerious.
Llarga nit a les espesses boires
clamant al cel una claror i un raig,
un raig de llum i un cop de vent del nord
que esbargire les bromes i el silenci
que em clou i em té arraulit a la foscor.
Ni als blaus del cel a l’alba matinera
puc obrir les finestres de llevant.
La densa fosca de la nit m’envolte
i els negres corbs jocats al meu capçal
vetllen malsons persistents angúnies.
Ni el crit desesperat de la matinada
ni el puny irat desafiant al cel,
me’n lliuren de la boira i del presagi
de les ales d’un corb que aixeque el vol
i es perd entre les bromes i els misteris.
Enguany commemorem el 69è aniversari de la mort del president Companys i, des del basar de les espècies, ens volem sumar als apunts que de ben segur demà ompliran la xarxa amb un podcast.
Companys: un home que va nàixer en un poblet anomenat Tarròs, que va estudiar a la universitat i que, republicà d’esperit, de ben jove es va implicar en la vida social i política del seu país. Reiteradament empresonat per defensar les seues idees i les dels altres durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser amb l’adveniment de la República espanyola quan va poder participar activament en la primera línia de la vida política: regidor de Barcelona, diputat a les Corts, diputat i primer president del Parlament de Catalunya, i president de la Generalitat fins a la seua mort. Una vida que és exemple de servei i sacrifici a les persones i al seu poble.
Per això avui sentireu un poema de l’Emigdi Subirats, que es troba precedit per la veu del Companys (d’un discurs de l’any 37). La cançó que sentireu de fons es titula Teodora y el Oso, i és de Péndulo Diapasón.
Actualització 15-10-2009: Si voleu, podeu llegir el meu discurs a l’homenatge del president Companys a Tarragona aquí.
A un president
Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.
Ara, s’ha de dir que el colofó de festes va ser espectacular: un 
