Entre la mar i la terra: lo Delta.
Així ho han vist els mariners rapitencs des d’una muleta durant molt de temps. A la bocana del riu les llenques de marisma s’anaven menjant la mar, a poc a poc i al llarg dels anys. Una zona pantanosa, entre dunes i canyars, plena de llacunes i sobreixida de vida. Una terra fèrtil, a on hi podien relar fàcilment les esperances d’una vida millor dels més desafavorits i les ànsies d’enriquir-se d’altres. I, alhora, una bassa estancada a on es podia perdre tot per trobar el dolor, la misèria d’una anyada perduda per la riuada o la quartana (s’han arribat a comptar més de 3.000 morts per pal·ludisme fins al 1918).
Una volta i una altra la gent s’entossudia en fer habitable aquell tros del món, l’última frontera de la Ribera, i una volta i una altra la malesa del Delta dissolia la seua empenta com l’aigua dolça a la mar.
No és fins a finals del segle dinou que se’n van sortir amb la seua, quan es van construir els canals de reg a la dreta i l’esquerra de l’Ebre, i el conreu de l’arròs per fi es va fer rentable ja que es podia negar molta quantitat de territori que fins aleshores era erm. Les masades de Balada, l’Enveja i els Muntells es van anar fent grans fins tornar-se pobles (l’últim de tots, Poblenou del Delta, s’independitza el 1947) i la població passa dels 5.278 habitants el 1857 a més de 40.000 en l’actualitat. Castellans, aragonesos i, sobretot, valencians venien a l’època de la sega i molts s’hi acabaven quedant. Al cap i a la fi, no hi havia tanta diferència amb la manera de viure a l’Horta: les barraques es pujaven més menudes i la feina era igual de dura; però si t’espavilaves, un bon parell de braços sempre trobaven amb què emprar-se amb l’arròs: primer llaurar amb el matxo, al juny la plantada, al juliol la birbada (arrancar les males herbes), al setembre la sega; sense comptar amb la feina que sempre dóna l’hort, i la collita de les taronges… i quan això s’acabava, per tal d’omplir la cassola, sempre podies anar a les llacunes amb la barca de perxar, a caçar ànecs o a pescar angules. Per tot plegat en esta terra promesa no es farà mai estrany sentir cantar una jota, tocar la dolçaina o córrer el bou per la festa: mai s’ha sabut si pujaven o baixaven el riu, senzillament són part de la fesomia dels pobles de les Terres de l’Ebre.
Sebastià Joan Arbó ens explica, a Terres de l’Ebre, aquestes anades i vingudes al poble i el riu, el dia a dia de la gent del Delta entre canyars i arrossars, a principis del segle. Des d’aleshores, a la vora del riu hi ha l’horta i es conrea l’arròs. Cap a la muntanya, terra endins, trobem les oliveres i la vinya. De la Galera i Miravet vénen les gerres a on es posa l’oli i el vi, els tupins, els pitxells i les cassoles per cuinar un arròs a banda o una sarsuela. A un costat i altre del Delta, vigilant des de sempre, l’Ampolla i la Ràpita calen les peces amb l’esperança de traure’n escamarlans, llagostins, rèmols, llobarros, lluços, maires i tot el que es pugue vendre a la llotja. I de la punta de la Banya se n’extrau la sal per adobar-ho i conservar-ho tot.
* * *
Sobre Sebastià Joan Arbó
Podeu consultar la pàgina web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (http://www.escriptors.com/autors/juanarbos/biografia.html), i, sobretot, heu de llegir-vos Terres de l’Ebre; la trobareu a qualsevol biblioteca, no teniu cap excusa!
