Orbitant per Frankfurt (3)

Anem a explicar quatre cosetes de la Fira de Frankfurt (que us les devia!) ara que ja tinc les fotos descarregades. Primer, us aviso que la narració dels esdeveniments no sera temporal, sinó i tal i com m’aniran passant pel cap, i ja us aviso que no serà ben bé un relat de tots els actes ni una avaluació ponderada de la Fira (sinó ben subjectiva, que per això estem al meu bloc). La raó per la qual ho faré així és que la meua visita a Frankfurt no se circumscriu a les visites de treball de la majoria d’editors (podeu llegir el post del Jordi Ferré o de Tirant al cap) ja que jo no sóc un editor «literari» sinó «científic». Això fa que no tinga visites concertades com els altres i que em puga dedicar més a xafardejar per la fira a la recerca de novetats i idees, de catàlegs, i de targetes de visita.

Una altra cosa: malgrat que pel que puga escriure puga parèixer que estic descontent de com va anar la Fira, no ho estic pas. L’únic que passa és que té més morbo criticar i dir les coses que trobes que estan malament que no les que estan bé. Al post final de la sèrie d’«Orbitant per Frankfurt» faré una mica d’avaluació en general, no patiu.

Anem per feina. Avui em dedicaré a parlar de l’exposició de la cultura catalana i de l’estand del Ramon Llull a la Fira. En un post anterior ja us havia comentat que l’exposició no m’havia acabat de fer el pes. Ho torno a repetir ara, i apunto el «mal» que possiblement té esta exposició i l’estand: el disseny.

Ahir ho comentava amb una amiga que treballa fent exposicions en un museu: els responsables màxims de les exposicions donen prioritat absoluta a la forma en detriment del contingut. Així, doncs, l’exposició era molt maca, amb molt de diseño. Els llibres plovien del cel, i cada exemplar anava grafiat amb un autor, un títol, un paisatge. Vaig buscar alguns noms geogràfics. Hi havia Tarragona, i Delta de l’Ebre, però no vaig saber trobar les Terres de l’Ebre. Hi havia un paraent semicircular en què s’hi encastaven llibres originals i incunables: volien explicar la història de l’edició catalana. Hi havia unes pantalles en què apareixien diferents escriptors que explicaven les seues vivències i opinions literàries. Hi havia un escenari a on celebraven actes i tot de butaques i llibres catalans en totes les llengües per als visitants-lectors.

Ara, entre tot, em costava entendre què era la cultura catalana d’una manera ràpida i entenedora (potser el problema està en què no és fàcil explicar una cultura… potser…).

I l’estand de la Ramon Llull, per mi, exemplifica tots els mals del disseny per sobre de la funcionalitat. Vos diré que l’estand era maco, que tenia un lloc per concertar-hi entrevistes (per cert, molt bona la feina dels treballadors de l’estand, que explicaven als editors curiosos de què anava tot plegat) i que era prou gran. Però això de «gran╗, a Frankfurt, sempre s’ha de relativitzar… amb l’estand del costat! L’estand espanyol era més gran i estava més ben situat, tot i que ja sabia que hi va haure problemes en això, i que els espanyols no van voler canviar el lloc per este any de cap de les maneres (au, editors catalans, associeu-vos amb ells!). Però em costa entendre per què l’estand no era més gran i, sobretot, perquè no hi havien més llibres en exposició (tal i com feien altres, com Finlàndia, o Grècia, o…). Penseu que l’estand de la Universitat d’Oxford era el doble de gran. Però bé, en això del disseny de l’estand, el Jordi tampoc n’estava content.

Suposo (espero i desitjo) que l’estand l’aprofitaran l’any vinent i hi seran presents a la Fira…

[demà, i següents, més!]

Jo assenyalant-me a mi mateix en una foto que va fer el Gremi d’Editors de Catalunya als editors catalans al Liceu. És increïble com es van passar retocant la foto amb el Photoshop, tallant i pegant caps. Suposo que el fotògraf havia de justificar la minuta d’alguna manera… 😀.