Acabo de llegir un excel·lent article que parla dels déus cosmonautes a la ciència-ficció, escrit per Mario Moreno. Vos en recomano la lectura, perquè fa un recorregut històric (i no només literari, sinó que busca les seues rels en àmbits més aviat esotèrics) a la idea de que els déus de la ciència-ficció puguen pervindre de les estrelles, i ho enceta amb una cita del mateix Gènesi (capítol 6, versicle 4)!
Així, doncs, fa un repàs a diferents pel·lícules (com ara 2001: Una odissea a l’espai) i les seues relacions amb investigadors com Erich von Däniken. Però el que m’ha cridat l’atenció de l’article és quan aprofundix en el tema i troba el moment de la gènesi literària dels déus cosmonautes: en l’obra de HP Lovecraft (qui s’havia inspirat, al seu torn, en les teories d’Helena Petrovna Blavatsky i de Charles Fort).
I tot això mentre encara em bullen a la testa els articles (este, este i este) que van aparèixer a Babèlia sobre la ciència-ficció i l’època de vaques flaques que passen a les Espanyes. En el titulat La era de las mutaciones, em pareix entendre que el seu autor es plany que actualment la ciència-ficció pura ja no està de moda, i que els autors actuals tendeixen a barrejar estils i gèneres per una aparent sequera en els temes purs… i jo em pregunto a on està el problema: el que realment hauria de comptar és que sien bons llibres, no?
A veure si al final hauríem de cremar al Mestre per haver conjurat la por de les estrelles amb el seu terror còsmic, que fa ferum d’hibrització…
[audio:http://blip.tv/file/get/Jacme-HPLovecraftElLlibre624.mp3].