Avui acabarem la sèrie de podcasts que dediquem al llibre Deu poemes universals amb un text ben amoròs. Es tracta d’un sonet de Guittone d’Arezzo que es troba dins del volum Sonets d’amor, editat per Obrador Edèndum i PURV, i que es troba a cura d’Eduard Vilella.
La música que podeu escoltar-hi és ben trobadoresca. De la Itàlia del segle XIV i d’autor anònim, la cançó es titula Belicha, i està interpretada per Mediva.
Con’ più m’allungo, più m’è prossimana
la fazzon dolce de la donna mia,
che m’aucide sovente e mi risana
em’àve miso in tal forsennaria,
che, ’n parte ch’eo dimor’ in terra strana,
me par visibil ch’eo con ella sia,
eor credo tale speranza vana
ed altra mi ritorno en la follia.
Così como guidò i magi la stella,
guida me sua fazzon gendome avante,
che visibel mi par e incarnat’ella.
Però vivo gioioso e benistante,
ché certo senza ciò crudele e fella
morte m’auciderea immantenante.* * *
Com més m’allunyo, més se m’atansa
el dolç semblant de la meva senyora,
que em mata sovint i em cura,
i m’ha posat en tal deliri,
que mentre jo em trobo en terra estranya,
em sembla com si estigués amb ella;
i tan aviat crec vana aquesta esperança
com torno a viure aquesta bogeria.
Tal com l’estel va guiar els mags,
em guia el seu semblant precedint-me,
com si fos visible i present de carn i ossos.
Per aquesta raó visc joiós i feliç,
perquè sense això em mataria
a l’instant una mort cruel i pèrfida.
Guittone d’Arezzo (a prop de 1235-1294): És considerat el poeta italià més influent abans de Dante. L’entrada a mitjana edat en un orde religiós suposa un punt d’inflexió en el seu estil poètic, ja que abandona la poesia amorosa per dedicar-se als poemes d’inspiració eticoreligiosa.