De mi n’han dit moltes coses, suposo, però poques de bones. És per això que trobar-me en començar un llibre, sota l’adjectiu de ‘provocador’, em podria provocar malfiança. Però quan l’epítet ve de la mà de Joan Todó, i el llibre és A butxacades, sé que està posat amb tota la intenció del món, i cada vegada que ho llegeixo se m’enceta un somriure còmplice als llavis. I és que, per a provocador literari (per no dir-ne terroriste de les bones lletres), ja el tenim a ell!
D’aquí poquet tindrem un nou llibre seu de poemes a les nostres mans. Però mentrestestant us convido a revisitar els seus contes, i n’agafo un fragment ben a propòsit, perquè per saber-ne el final no tindreu altre remei que capbussar-vos-hi.
La música és de Antonio de Cabezón i es tracta de la peça titulada Canto del caballero.
Tot just despuntar l’alba sobre l’alt planell, hi arriben els dos guerrers. Cadascun puja per una banda del cim; una muntanya coronada pe aquest terreny calb. Al bell mig, hi ha un tronc pelat, ben enfonsat al terra, com un pilar; lligada a la columna de fusta basta hi ha una donzella presonera. Mig condormida, els ulls encara sota el tel d’una somnolència entrebancada, després de passar la nit al ras, esguarda l’arribada de tots dos, callada, com indiferent. Els dos guerrers són ben diferents entre si: un és ros, l’altre bru. El ros du una armadura negra, l’altre argentada. Sobre l’armadura negra, una creu vermella; sobre la plata, un falcó blau. Un mateix reflex del sol, encara horitzontal entre tous gonfanons vermellosos, desvetlla lluïssors sobre el metall.