Avui als podcasts d’asteroides reprendrem versos de poesia. I ho farem amb un clàssic de la literatura catalana, L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. De tot el poema èpic hem escollit un fragment del Cant vuitè, «L’enfonsament», en què l’autor ens descriu el paisatge apocalíptic de la desaparició del mític continent.
L’acompanyament de la lletra serà ben experimental, és la peça Blockhaus de l’Atlantique d’Anton Mobin, en què es recullen els sons ambientals de la vora de l’oceà en un lloc marcat per sempre per la Guerra. I, al final, podreu escoltar els primers versos de la seqüència gregoriana Dies Irae, que diu així: «Dies iræ, dies illa, | Solvet sæclum in favilla, | Teste David cum Sibylla! | Quantus tremor est futurus, | quando judex est venturus, | cuncta stricte discussurus! | Tuba mirum spargens sonum | per sepulcra regionum, | coget omnes ante thronum.»
I esclaten, com resclosa que es romp, les nuvolades,
i en fulgurants metèors i serps de foc los cels;
i sent cruixir a la càrrega d’onades sobre onades
l’Atlàntida, com feixos de canyes, ses arrels.
I damunt seu, terribles com mai descarregant-se,
son front i pits calciguen les ires de l’Etern,
mentre en sos peus de roca, com rats-penats penjant-se,
cap al bell fons l’estiren los genis de l’Avern.
Pels cims dels puigs i cingles, com braus sense barrera
s’empenyen les zumzades del fort Mediterrà,
a tombs amb altres cingles i puigs, que en sa carrera
fan rodolar a empentes, sens dir-los: «Feu’s-e enllà.»
Així del torb en ales, les mars del pol se baten
amb les ciutats i serres de glaç, illes i mons,
i trossejats i a timbes ençà i enllà els rebaten,
seguits d’estols de feres i naus a tomballons.
D’eix mar al bram titànic, en son llit rogallosa,
part d’allà de l’Atlàntida, respon la de Ponent;
i de turons per rompre la colossal resclosa,
rodants muntanyes d’aigua rebat de cent en cent.
Desfent-se el mur de pedra, de soca-rel tremola,
com faig, rei de la selva, de destral fèrrea als pics;
amb aspre terratrèmol qualque merlet rossola,
mentre enrunant-se cruixen sos fonaments antics.
S’aterra i l’enderroc, en ales de les Fúries,
amb la maror va a rebre les ones de Llevant,
arreu arreu, les planes rublint i les boscúries,
arreu arreu, com arbres los puigs arrabassant.
Toparen-se; amb llurs aigües llurs aigües barrejaren,
i amb llamps per lluminàries i d’aire, terra i infern
al tro i terrabastall per música, es lligaren
entre surantes selves i illots en llaç etern.